Es diu Maria Branyas, viu a Olot i aquesta setmana ha complit 117 anys. Alguns diríem allò de "qui els tingués". Altres ho signaríem ja si hi arribéssim en plenes facultats. I la resta no ho voldrien per res del món. La gràcia o la desgràcia de la longevitat va per barris. Que llarga i que curta que és la vida depenent de l'edat amb que t'ho miris. El que uns no voldrien que acabés mai, altres desitjarien que finalitzés demà mateix. La dona més gran del món posa davant del mirall una societat cada cop més envellida, on la cerca de la vellesa a qualsevol preu ja ens està passant factura. El nostre sistema sanitari avança fermament en la cura de malalties que abans tenien un final precipitat però al mateix temps no és capaç de sustentar el cost del que això suposa. Ni econòmic ni molt menys social.
Els ajuts de la dependència arriben quan arriben si és que acaben arribant mai. Les places de les residències cada cop són més escasses per qui les pugui pagar. En menys de 30 anys el nombre de persones de més de 65 anys a Espanya s'ha duplicat. I en 30 anys més prop de 13 milions de persones ja superaran aquesta franja, sent el país més envellit del món. Així les coses, una de les grans preguntes és si acabarem sobrevivint en lloc de viure. I el gran problema és que ens fa tanta por pensar-hi que sempre ho acabem deixant per un altre dia. Quan em faci gran ja m'ho trobaré. Si la casa té escales ja ens espavilarem, si no em valc per mi mateix ja seran els altres qui decideixin per mi. Això si tinc la sort de no estar sol, de tenir algú que em cuidi.
De sempre, aquesta responsabilitat ha recaigut en les dones. Estem programades per tenir cura dels altres. I per molt que passin els anys els rols mai canvien. La meva àvia va cuidar el seu pare a casa fins a l'últim dia dels seus 101 anys. Havia fet el mateix amb el seu sogre mentre s'ocupava de la casa i de criar a les seves tres filles. Tres dones sí, amb aquell pensament antic d'alguna d'elles o totes ja em cuidaran. Una situació que es repeteix a la majoria de famílies, ja sigui amb el marit, els pares o els sogres. On hi hagi una dona la cura dels grans està assegurada. I la renúncia, també. Dones que sense ni tan sols plantejar-s'ho han dedicat el seu temps a la família, com una responsabilitat moral aliena al gènere masculí.
Però i a elles qui les cuida? Només cal fixar-se en les residències de gent gran. Majoritàriament hi viuen dones. Perquè vivim més anys sí, però també perquè la poca responsabilitat de molts homes les empeny a que les cuidin fora de casa. Marits o fills que es veuen sobrepassats per allò que ningú els ha inculcat, o perquè bàsicament ja han fet les dones per ells. Si la factura social d'aquest país encara es pot pagar és gràcies a les dones que contribueixen a la causa. Si el futur que ve passa per ser més vells, llarga vida per a elles. I un toc d'atenció per a ells, perquè si no ens cuidem uns als altres sumar per sumar no servirà de res.
Els ajuts de la dependència arriben quan arriben si és que acaben arribant mai. Les places de les residències cada cop són més escasses per qui les pugui pagar. En menys de 30 anys el nombre de persones de més de 65 anys a Espanya s'ha duplicat. I en 30 anys més prop de 13 milions de persones ja superaran aquesta franja, sent el país més envellit del món. Així les coses, una de les grans preguntes és si acabarem sobrevivint en lloc de viure. I el gran problema és que ens fa tanta por pensar-hi que sempre ho acabem deixant per un altre dia. Quan em faci gran ja m'ho trobaré. Si la casa té escales ja ens espavilarem, si no em valc per mi mateix ja seran els altres qui decideixin per mi. Això si tinc la sort de no estar sol, de tenir algú que em cuidi.
De sempre, aquesta responsabilitat ha recaigut en les dones. Estem programades per tenir cura dels altres. I per molt que passin els anys els rols mai canvien. La meva àvia va cuidar el seu pare a casa fins a l'últim dia dels seus 101 anys. Havia fet el mateix amb el seu sogre mentre s'ocupava de la casa i de criar a les seves tres filles. Tres dones sí, amb aquell pensament antic d'alguna d'elles o totes ja em cuidaran. Una situació que es repeteix a la majoria de famílies, ja sigui amb el marit, els pares o els sogres. On hi hagi una dona la cura dels grans està assegurada. I la renúncia, també. Dones que sense ni tan sols plantejar-s'ho han dedicat el seu temps a la família, com una responsabilitat moral aliena al gènere masculí.
Però i a elles qui les cuida? Només cal fixar-se en les residències de gent gran. Majoritàriament hi viuen dones. Perquè vivim més anys sí, però també perquè la poca responsabilitat de molts homes les empeny a que les cuidin fora de casa. Marits o fills que es veuen sobrepassats per allò que ningú els ha inculcat, o perquè bàsicament ja han fet les dones per ells. Si la factura social d'aquest país encara es pot pagar és gràcies a les dones que contribueixen a la causa. Si el futur que ve passa per ser més vells, llarga vida per a elles. I un toc d'atenció per a ells, perquè si no ens cuidem uns als altres sumar per sumar no servirà de res.