En aquesta entrega, els demano una mica d’imaginació. Imaginin que els catalans vivim en un estat com cal. No demano que exagerin. No intentin imaginar la perfecció, només un estat correcte, normal; això sí, que no treballi contra nosaltres. Òbviament, amb un estat mínimament adient, o sigui una mica favorable, Rodalies funcionaria, com ho fan els Ferrocarrils de la Generalitat. No és tan difícil. Connectarien tot Catalunya amb un sistema integral, actualitzat, que donaria un desitjable pessic de felicitat quotidiana a la ciutadania.
Està clar que l’autopista AP-7 s’hauria eixamplat en diversos punts i, amb tota seguretat, s’hauria desdoblat, perquè s’hauria considerat una necessitat nacional. No tinc cap dubte que el corredor mediterrani ja estaria acabat fa molts anys, multiplicant la rendibilitat de la producció econòmica del conjunt del Llevant ibèric. L’ample de via europeu sortiria del port de Barcelona, que seria de llarg el principal port logístic de la Mediterrània.
L’aeroport de Barcelona s’hauria ampliat i estaria connectat a través de l’alta velocitat amb Girona i Reus, convertint-se així en la infraestructura més important de la regió euromediterrània. El trajecte en alta velocitat Figueres-Barcelona-València-Alacant seria un viatge ordinari de poc més de tres hores, i una mica més fins a Andalusia i Algesires. Un AVE directe enllaçaria Barcelona amb el nord de la península sense haver de passar per Madrid, i el transport de mercaderies comptaria amb un corredor Barcelona-Bilbao que reforçaria el paper estratègic de les dues comunitats entre el Mediterrani i l’Atlàntic. Les comunicacions ferroviàries internes de Catalunya serien pròpies d’un país avançat del segle XXI.
I així podríem continuar. No cal dir que la sanitat i l’educació tindrien una mica més d’inversió pública.
Imaginin: AP-7 desdoblada, Rodalies eficient, corredor mediterrani acabat, port al màxim rendiment i aeroport ampliat i connectat. Imaginin totes les infraestructures que podrien ser una realitat i com això afavoriria tant el creixement de la riquesa nacional com la qualitat de vida de milers i milers de ciutadans.
Però la realitat és una altra. Malauradament, ens hem acostumat a observar cadascuna d’aquestes mancances per separat i només reaccionem quan el sistema col·lapsa parcialment. No ens adonem que el sistema català està globalment col·lapsat per incompareixença de l’Estat. Desgraciadament, vivim tan políticament confosos i anestesiats que no ens adonem que pràcticament totes les deficiències estructurals i quotidianes formen part del mateix problema. El problema de sempre: estem sotmesos a un estat que ens perjudica sistemàticament, que fa anys que deteriora el nostre sistema de benestar, que perjudica la qualitat de la vida ordinària i que sotmet el futur a un escrutini de desesperança.
Vivim tutelats per una estructura pública estatal que no funciona ni té cap interès a fer-ho. Quan esclata un problema derivat de les seves obligacions, tothom a córrer, a posar-hi pedaços i a fer promeses que, en general, no es compliran. I no es compliran perquè l’Estat no treballa al servei dels catalans. Tan simple com això. No ho oblidem. Portem anys sota la mateixa lògica i no aconseguim fer-hi front.
Només cal recordar que el segle XXI va començar amb greus problemes a Rodalies i altres infraestructures públiques dependents de l’Estat. D’aquell conflicte en va néixer la imatge del “català emprenyat” que, amb encert, va definir Enric Juliana a La Vanguardia. L’any 2007 es van repetir els problemes. Des d’aleshores, conflictes diaris. I aquests dies, una nova i vergonyosa mostra d’incapacitat.
Torno a dir el de sempre: l’estat espanyol no està dissenyat per atendre les necessitats dels catalans. Està dissenyat per recaptar impostos i destinar-los a autopistes desdoblades a Madrid o a l’AVE que centralitza encara més l’Estat i arracona encara més Catalunya. Per a l’Estat, les infraestructures catalanes són inversions secundàries, que només s’aborden com a reacció a explosions socials potencials. No els importa gens ni mica la quantitat de malestar que introdueixen cada dia en la vida de cada ciutadà català. Per això, els temes catalans no formen part de cap estratègia d’estat. Vaig viure quatre anys a Madrid treballant com a delegat del Govern de Catalunya; creguin-me: l’estratègia de l’Estat no és, ni serà, la que convé a la gran majoria dels catalans.
I així anem. Cap societat pot afrontar els reptes del món actual sense tenir al darrere un estat funcional. Ni Rodalies, ni l’AP-7, ni el corredor mediterrani, ni el paper de Catalunya tenen una estratègia d’estat al darrere. Només hi ha pedaços que s’activen quan els usuaris ja no poden més. Cap economia pot assolir el seu potencial quan milers d’empreses perden productivitat diàriament per no poder traslladar mercaderies de manera eficient. Cap societat pot assolir el benestar que té al seu abast si els seus ciutadans perden hores encallats en embussos o esperant un tren que va més lent que fa cent anys o movent-se per una autopista col·lapsada.
El salt d’escala que necessita Catalunya no està planificat perquè l’Estat no vol planificar-lo, i el govern autonòmic català no serveix, ni està en condicions, ni té ganes d’imposar-lo. A l’ombra de Madrid es viu més protegit. Mentrestant, el benestar de les persones i la productivitat de les empreses que viuen i treballen a Catalunya es deterioren dia a dia.
I la vida de cada persona passa de pressa. Posats a imaginar, seria interessant poder mesurar la quantitat de malestar que el mal estat en què vivim ha introduït en la nostra vida. Ens faríem creus. Ara diuen que una universitat catalana vol estudiar l’efecte del mal servei de Rodalies. Serà interessant escoltar-ne el resultat, però malauradament ja el podem imaginar: el malestar o la infelicitat que el mal estat ja ha provocat a milers i milers de persones serà irremeiable.
I el més dramàtic és que una part important dels catalans continuarà acceptant el problema i molts dels nostres dirigents ho continuaran emparant. És important entendre-ho: cap de les solucions d’urgència que es pretenen donar al mal funcionament de les nostres infraestructures essencials resoldrà el problema definitivament. El remei no és tornar a reclamar peatges a l’AP-7; la solució és un estat com cal. I, de moment, un estat com cal no és esperable, perquè els qui el monopolitzen no tenen cap interès a canviar-ho. I els qui el desitgem no sabem com aconseguir-lo.
En tot cas, suposo que aquells que insisteixen a afirmar que el procés s’ha acabat perquè ja no té raó de ser admetran que la raó del procés està tan vigent avui com l’any 2017. Potser sí que s’ha acabat una etapa concreta del procés, però n’arribaran d'altres, perquè cap de les motivacions que van portar la societat catalana a reivindicar la necessitat d’un estat propi no han desaparegut.
Només els oportunistes que busquen el sol que més escalfa insisteixen a fer veure que això no és així. L’estat espanyol (no dic el govern) d'avui no és gaire diferent del de l’any 2017, com tampoc no ho és del de l’any 2006, quan la societat catalana va aprovar un Estatut que l’Estat va acabar desmuntant; ni el del 1978, quan l’Estatut català va convertir-se en un inesperat "cafè per a tothom". El mateix descafeïnat que acabarà sent l’actual pacte sobre el finançament català i sobre el traspàs de Renfe i Adif.
Però bé, suposo que qui fa el que pot, no està obligat a més. L’estat espanyol segueix sense ser l’Estat que els catalans tenim dret a tenir i que necessitem. O bé els poders de l’Estat accepten deixar de monopolitzar-lo —cosa difícil d’imaginar ara com ara—, o els catalans aprenem a exigir-lo amb major sentit d’estat català i convicció social i política o seguirem enganxats al malestar crònic en què ens hem acostumat a viure. Amb tots els matisos que vulgueu, però poder disposar d’un estat adequat, és a dir, propi, democràtic i eficient és l’únic remei real. I per començar, bo seria que els partits catalanistes entenguessin que les infraestructures nacionals exigeixen una lluita més global i unitària i menys batalletes de lluïment particular.
