Un dels riscos dels postprocés era el replegament identitari, i ja el tenim aquí. Mentre la idea d’un país nou i millor a través de la independència va ser creïble i va funcionar com a motor polític, no hi havia problemes ni angoixes, sinó reptes i esperances. Tothom estava cridat a participar del projecte col·lectiu, i cada independentista sentia la responsabilitat de sumar-ne un altre. Restar no estava en l’agenda, ni en l’ànim, ni en el projecte. “La immigració no és un problema, la immigració és una oportunitat!”. Naïf? Potser. Transformador? Segur. L’èpica del nou estat ens convertia a tots en fundadors d’una vella-nova nació. No m’ho invento, està a les hemeroteques i –hi insisteixo– estava en l’ànim de tothom. També dels que avui han decidit canviar de discurs.
La patacada de 2017, i sobretot la seva pèssima digestió, han generat en una part significativa de la base social independentista un estat d’ànim perillós que combina frustració –pel no assoliment dels objectius– i manca d’horitzons –perquè l’objectiu ha deixat de ser creïble: a totes les enquestes, el percentatge de catalans que creuen que Catalunya serà independent és molt minoritari. L’estat català, aquella eina imminent que ho havia d’arreglar tot, ni hi és ni se l’espera. Les il·lusions es transformen en angoixes, o el que és pitjor, en amenaces. D’estar a punt de protagonitzar un renaixement èpic a través de l’estatalitat, Catalunya passa a ser viscuda com una nació desprotegida, en perill i plena d’enemics interns i externs.
És en aquestes circumstàncies que caldria esperar de la classe política més alçada de mires, grandesa i lideratge que mai. Just ara és quan és més necessària la pedagogia sobre el que ha estat i és Catalunya, un país incapaç des de fa segles de generar una demografia suficient per ell mateix, receptor inevitable d’onades migratòries successives, i que només sobreviurà a partir de la seva capacitat de suma i inclusió social, de generar una identitat projecte al voltant de la llengua, els drets i el benestar. En comptes d’això, ens trobem amb una de les actuacions més maldestres que se li recorden a un partit del catalanisme democràtic, negociant per a la Generalitat competències en immigració sense coneixement de la Generalitat, i, sobretot, justificant-ho associant immigració i delinqüència.
Junts ha de rectificar. Els milions de catalans nouvinguts i els seus fills –companys d’escola dels nostres– no es mereixen veure’s barrejats en debats que no tenen res a veure amb ells. I el catalanisme no es mereix veure’s barrejat amb plantejaments que s’assemblen massa al de les extremes dretes europees. És clar que Catalunya vol les competències en immigració, però les ha de voler per crear un model integral alternatiu a l’espanyol basat en la inserció laboral digna, en les oportunitats educatives, en l’urbanisme integrador, en els drets socials i els deures democràtics, i, evidentment, en l’aprenentatge massiu del català com a única garantia de pervivència de la llengua. El llenguatge polític català no té més remei que ser performatiu, i en aquest tema, més. Identitat projecte: alguns haurien de treure la pols als llibres de Paco Candel, sempre fan de bon rellegir.
La patacada de 2017, i sobretot la seva pèssima digestió, han generat en una part significativa de la base social independentista un estat d’ànim perillós que combina frustració –pel no assoliment dels objectius– i manca d’horitzons –perquè l’objectiu ha deixat de ser creïble: a totes les enquestes, el percentatge de catalans que creuen que Catalunya serà independent és molt minoritari. L’estat català, aquella eina imminent que ho havia d’arreglar tot, ni hi és ni se l’espera. Les il·lusions es transformen en angoixes, o el que és pitjor, en amenaces. D’estar a punt de protagonitzar un renaixement èpic a través de l’estatalitat, Catalunya passa a ser viscuda com una nació desprotegida, en perill i plena d’enemics interns i externs.
És en aquestes circumstàncies que caldria esperar de la classe política més alçada de mires, grandesa i lideratge que mai. Just ara és quan és més necessària la pedagogia sobre el que ha estat i és Catalunya, un país incapaç des de fa segles de generar una demografia suficient per ell mateix, receptor inevitable d’onades migratòries successives, i que només sobreviurà a partir de la seva capacitat de suma i inclusió social, de generar una identitat projecte al voltant de la llengua, els drets i el benestar. En comptes d’això, ens trobem amb una de les actuacions més maldestres que se li recorden a un partit del catalanisme democràtic, negociant per a la Generalitat competències en immigració sense coneixement de la Generalitat, i, sobretot, justificant-ho associant immigració i delinqüència.
Junts ha de rectificar. Els milions de catalans nouvinguts i els seus fills –companys d’escola dels nostres– no es mereixen veure’s barrejats en debats que no tenen res a veure amb ells. I el catalanisme no es mereix veure’s barrejat amb plantejaments que s’assemblen massa al de les extremes dretes europees. És clar que Catalunya vol les competències en immigració, però les ha de voler per crear un model integral alternatiu a l’espanyol basat en la inserció laboral digna, en les oportunitats educatives, en l’urbanisme integrador, en els drets socials i els deures democràtics, i, evidentment, en l’aprenentatge massiu del català com a única garantia de pervivència de la llengua. El llenguatge polític català no té més remei que ser performatiu, i en aquest tema, més. Identitat projecte: alguns haurien de treure la pols als llibres de Paco Candel, sempre fan de bon rellegir.