Tots els processos d’independència culminen en una taula de negociació, on les dues parts (l’Estat que perd una part del fins llavors territori seu i el nou Estat naixent de la separació de l’anterior) acorden aspectes clau com la delimitació de les noves fronteres estatals, la continuïtat dels acords i convenis internacionals signats per l’Estat dominant, l’assumpció proporcional o no del deute públic, el repartiment del tresor i dels béns (inclosos els que són propietat de l’Estat dominant en territori del futur Estat lliure), les seus d’ambaixades, consolats i altres edificis a l’exterior, les infraestructures, equipaments i material de defensa per a terra, mar i aire, els mitjans de comunicació audiovisuals de caràcter públic, el banc de dades per a la gestió futura de la fiscalitat, les pensions, la protecció social, etc.
La negociació és el final, la punta de l’iceberg, i no s’hi val a passar per alt que abans d’aquest pas ha calgut fer-ne molts d’altres. En la majoria d’ocasions, hi ha hagut situacions prèvies de dificultat extrema, de violències desfermades, guerres, actes de sabotatge, lluita armada, mobilitzacions ciutadanes massives i reiterades en el temps, desobediència civil activa i pacífica, vagues generals, etc. No referir-s’hi és ignorància o bé aixecada de camisa. Fóra una simplificació descomunal assegurar que Algèria, Irlanda o l’Índia van ser independents gràcies a la negociació, ja que si hi va haver negociació és, justament, perquè abans s’havien produït les condicions de pressió persistent que obligaren els Estats dominants a seure, parlar i acordar, un cop arribat el moment en què hi sortien perdent més amb el manteniment d’un conflicte sense resoldre, insostenible per a la seva economia i amb el desgast lògic de la seva imatge internacional, que no pas amb la independència del territori en qüestió.
No s’entén, doncs, la negociació d’Évian, prèvia a la independència d’Algèria, sense el FLN, ni la de l’Índia sense la Marxa de la Sal i una figura mundial com Gandhi, o la de la República d’Irlanda, sense l’IRA o el Sinn Fein. Qui més qui menys, ni que sigui només pel cinema, tothom se n’ha pogut fer una idea amb La batalla d’Alger, Gandhi o bé Michael Collins, per saber de què parlo. Em referiré a Irlanda, ja que la seva lluita va ser seguida als Països Catalans, amb un interès majúscul. Ja al segle XIX, J. N. Roca i Farreras, referent de l’independentisme progressista i de Països Catalans, promogué des del periòdic L’Arc de Sant Martí l’històric “Missatge d’Adhesió al Poble Irlandès”, signat per més de 6.000 catalans i adreçat al líder irlandès Charles Stewart Parnell, l’abril de 1886.
El 1916 es produí la Revolta de Pasqua, l’alçament armat independentista dirigit pel socialista James Connolly, líder de l’esquerra irlandesa, i Patrick Pearse, activista de l’idioma gaèlic, aprofitant un context advers per al Regne Unit en plena I Guerra Mundial. L’acció es focalitzà a l’edifici central de correus, a Dublín, on encara es veuen vestigis de la batalla a les columnes de la façana i a l’interior de l’edifici, conservats per mantenir viva la memòria que sense esforç i coratge cap poble no pot ser lliure. Aquella gesta, tan idealitzada avui encara, va tenir una acollida de simpatia, complicitat i comprensió a les revistes amb més sensibilitat nacional de Barcelona, Palma, Perpinyà i València.
Terence MacSwiney (1879-1920), batlle de Corcaigh, president local de la Lliga Gaèlica i del Sinn Fein, així com comandant de l’IRA, fundà el diari Fianna Fáil i, amb la revolta de Pasqua, fou detingut i deportat a Anglaterra fins al juny de 1917. Aquell novembre tornà a ser detingut per vestir l’uniforme de l’IRA i, a les eleccions de 1918, fou elegit diputat pel Sinn Fein i el març de 1920, després de l’assassinat del batlle de Corcaigh, T. MacCurtain, el succeí en el càrrec. El 12 d’agost tornà a ser detingut, acusat de fomentar l’independentisme i, jutjat sumàriament per un tribunal militar, condemnat a dos anys de presó a Briton (Londres). En senyal de protesta, inicià una vaga de fam i, ja molt afeblit, féu un missatge als companys de consistori recordant-los la importància de l’ús del gaèlic. Morí el 25, després de 73 dies sense menjar. Per evitar actes multitudinaris a Irlanda, el seu cos s’instal·là a la catedral catòlica de Saint George de Soutwark (Londres) on l’homenatjaren més de 30 mil persones en desfilada silenciosa, abans de ser enterrat a Corcaigh. Una antologia dels seus articles va aparèixer el 1921, Principles of Freedom, i la seva actitud èpica va impactar notablement els pares de la independència índia, Mohandas Gandhi i Jawaharlal Nehru, com també del Vietnam, ja que Ho Chi Minh treballava a Londres en aquella època.
Als Països Catalans, la vaga i la seva mort van tenir un gran impacte, el CADCI promogué una campanya de suport al patriota irlandès i en demanà l’alliberament i, ja mort, organitzà una manifestació a Barcelona on Ventura Gassol arengà els assistents amb uns versos seus dedicats al batlle, Josep Carner li dedicà el poema En la mort de l’Heroi i J. M. Folch i Torres, amb els Pomells de Joventut, promogué a Molins de Rei una missa per a l’ànima del patriota irlandès, iniciativa religiosa que s’estengué a altres esglésies, amb l’assistència del batlle barceloní i el president de la Diputació i, en alguna acció cívica, també del president de la Mancomunitat. Les entitats catalanistes van mantenir la bandera nacional hissada a mig pal, es manifestaren davant el consolat britànic i es cridà la població a lluir un llaç negre en senyal de dol.
A l’ombra d’Irlanda, va néixer a València la Joventut Nacionalista Obrera, independentista i socialista, dirigida per Eduard Buïl, i, el 1931, Daniel Cardona fundà Nosaltres Sols, versió lliure dels mots Sinn Fein. El 1928, seguint les passes del líder irlandès De Valera, Macià viatjà a Amèrica a recaptar fons per a la insurrecció nacional entre els catalans que hi residien. El dirigent de la CNT Joan P. Fàbregas, futur conseller de la Generalitat, publicà el 1932 Irlanda i Catalunya, on establia un paral·lelisme polític i econòmic entre els dos països, amb la bandera irlandesa, una estelada i els retrats de De Valera i Macià a la coberta. Després del fracàs de la proclamació de l’Estat Català per Companys, el 1934, alguns independentistes catalans es refugiaren a Irlanda per tal de defugir la repressió espanyola.
La via irlandesa, armada, va influir l’independentisme català de manera que persones tan respectades i estimades com Macià van inspirar-s’hi en alguns aspectes. En vaig parlar, fa anys, amb Gerry Adams, el qual se sorprengué favorablement d’una influència que desconeixia. Però cada país ha de trobar les seves pròpies vies per aconseguir la llibertat nacional. Som al segle XXI i sense haver de recórrer a la via militar, per molts motius, és una evidència que la independència d’un poble no és mai una concessió generosa d’altri, sinó una victòria abnegada pròpia. I no s’arriba mai a l’estadi final de la negociació, entre dues parts perfectament diferenciades, sense haver-ho fet necessari anteriorment. Sense negociació no hi ha independència, cert. Però sense pressió no hi ha negociació de debò.
La negociació és el final, la punta de l’iceberg, i no s’hi val a passar per alt que abans d’aquest pas ha calgut fer-ne molts d’altres. En la majoria d’ocasions, hi ha hagut situacions prèvies de dificultat extrema, de violències desfermades, guerres, actes de sabotatge, lluita armada, mobilitzacions ciutadanes massives i reiterades en el temps, desobediència civil activa i pacífica, vagues generals, etc. No referir-s’hi és ignorància o bé aixecada de camisa. Fóra una simplificació descomunal assegurar que Algèria, Irlanda o l’Índia van ser independents gràcies a la negociació, ja que si hi va haver negociació és, justament, perquè abans s’havien produït les condicions de pressió persistent que obligaren els Estats dominants a seure, parlar i acordar, un cop arribat el moment en què hi sortien perdent més amb el manteniment d’un conflicte sense resoldre, insostenible per a la seva economia i amb el desgast lògic de la seva imatge internacional, que no pas amb la independència del territori en qüestió.
No s’entén, doncs, la negociació d’Évian, prèvia a la independència d’Algèria, sense el FLN, ni la de l’Índia sense la Marxa de la Sal i una figura mundial com Gandhi, o la de la República d’Irlanda, sense l’IRA o el Sinn Fein. Qui més qui menys, ni que sigui només pel cinema, tothom se n’ha pogut fer una idea amb La batalla d’Alger, Gandhi o bé Michael Collins, per saber de què parlo. Em referiré a Irlanda, ja que la seva lluita va ser seguida als Països Catalans, amb un interès majúscul. Ja al segle XIX, J. N. Roca i Farreras, referent de l’independentisme progressista i de Països Catalans, promogué des del periòdic L’Arc de Sant Martí l’històric “Missatge d’Adhesió al Poble Irlandès”, signat per més de 6.000 catalans i adreçat al líder irlandès Charles Stewart Parnell, l’abril de 1886.
El 1916 es produí la Revolta de Pasqua, l’alçament armat independentista dirigit pel socialista James Connolly, líder de l’esquerra irlandesa, i Patrick Pearse, activista de l’idioma gaèlic, aprofitant un context advers per al Regne Unit en plena I Guerra Mundial. L’acció es focalitzà a l’edifici central de correus, a Dublín, on encara es veuen vestigis de la batalla a les columnes de la façana i a l’interior de l’edifici, conservats per mantenir viva la memòria que sense esforç i coratge cap poble no pot ser lliure. Aquella gesta, tan idealitzada avui encara, va tenir una acollida de simpatia, complicitat i comprensió a les revistes amb més sensibilitat nacional de Barcelona, Palma, Perpinyà i València.
Terence MacSwiney (1879-1920), batlle de Corcaigh, president local de la Lliga Gaèlica i del Sinn Fein, així com comandant de l’IRA, fundà el diari Fianna Fáil i, amb la revolta de Pasqua, fou detingut i deportat a Anglaterra fins al juny de 1917. Aquell novembre tornà a ser detingut per vestir l’uniforme de l’IRA i, a les eleccions de 1918, fou elegit diputat pel Sinn Fein i el març de 1920, després de l’assassinat del batlle de Corcaigh, T. MacCurtain, el succeí en el càrrec. El 12 d’agost tornà a ser detingut, acusat de fomentar l’independentisme i, jutjat sumàriament per un tribunal militar, condemnat a dos anys de presó a Briton (Londres). En senyal de protesta, inicià una vaga de fam i, ja molt afeblit, féu un missatge als companys de consistori recordant-los la importància de l’ús del gaèlic. Morí el 25, després de 73 dies sense menjar. Per evitar actes multitudinaris a Irlanda, el seu cos s’instal·là a la catedral catòlica de Saint George de Soutwark (Londres) on l’homenatjaren més de 30 mil persones en desfilada silenciosa, abans de ser enterrat a Corcaigh. Una antologia dels seus articles va aparèixer el 1921, Principles of Freedom, i la seva actitud èpica va impactar notablement els pares de la independència índia, Mohandas Gandhi i Jawaharlal Nehru, com també del Vietnam, ja que Ho Chi Minh treballava a Londres en aquella època.
Als Països Catalans, la vaga i la seva mort van tenir un gran impacte, el CADCI promogué una campanya de suport al patriota irlandès i en demanà l’alliberament i, ja mort, organitzà una manifestació a Barcelona on Ventura Gassol arengà els assistents amb uns versos seus dedicats al batlle, Josep Carner li dedicà el poema En la mort de l’Heroi i J. M. Folch i Torres, amb els Pomells de Joventut, promogué a Molins de Rei una missa per a l’ànima del patriota irlandès, iniciativa religiosa que s’estengué a altres esglésies, amb l’assistència del batlle barceloní i el president de la Diputació i, en alguna acció cívica, també del president de la Mancomunitat. Les entitats catalanistes van mantenir la bandera nacional hissada a mig pal, es manifestaren davant el consolat britànic i es cridà la població a lluir un llaç negre en senyal de dol.
A l’ombra d’Irlanda, va néixer a València la Joventut Nacionalista Obrera, independentista i socialista, dirigida per Eduard Buïl, i, el 1931, Daniel Cardona fundà Nosaltres Sols, versió lliure dels mots Sinn Fein. El 1928, seguint les passes del líder irlandès De Valera, Macià viatjà a Amèrica a recaptar fons per a la insurrecció nacional entre els catalans que hi residien. El dirigent de la CNT Joan P. Fàbregas, futur conseller de la Generalitat, publicà el 1932 Irlanda i Catalunya, on establia un paral·lelisme polític i econòmic entre els dos països, amb la bandera irlandesa, una estelada i els retrats de De Valera i Macià a la coberta. Després del fracàs de la proclamació de l’Estat Català per Companys, el 1934, alguns independentistes catalans es refugiaren a Irlanda per tal de defugir la repressió espanyola.
La via irlandesa, armada, va influir l’independentisme català de manera que persones tan respectades i estimades com Macià van inspirar-s’hi en alguns aspectes. En vaig parlar, fa anys, amb Gerry Adams, el qual se sorprengué favorablement d’una influència que desconeixia. Però cada país ha de trobar les seves pròpies vies per aconseguir la llibertat nacional. Som al segle XXI i sense haver de recórrer a la via militar, per molts motius, és una evidència que la independència d’un poble no és mai una concessió generosa d’altri, sinó una victòria abnegada pròpia. I no s’arriba mai a l’estadi final de la negociació, entre dues parts perfectament diferenciades, sense haver-ho fet necessari anteriorment. Sense negociació no hi ha independència, cert. Però sense pressió no hi ha negociació de debò.