Ja et fotran

Soc despresa. Que no tinc gaire sentit de la propietat, vaja. Massa confiada diria jo. Vaig pel món amb el lliri a la mà i amb la bossa oberta. Deixo el mòbil a qualsevol lloc i mai tanco el pis amb doble volta. Si em voleu robar soc tota vostra. Vulnerable com ningú, com a la vida en general, suposo. Potser és que crec que a mi no em passarà. O que els dolents no són majoria. O simplement, que per molt que em passi no escarmento. M’han robat a casa i segueixo fent un cop de porta quan marxo. M’han ratllat el cotxe i encara ara no em fixo on aparco. M’han pres la cartera i deixo la bossa de mà penjada de la cadira. També pot ser que soc un autèntic desastre. O que no he après res de l’àvia, que ja amagava els diners als sostenidors i a la faixa.

Ho he de fer. He de vigilar. Ja m’ho deia ella. Sovint m’enfado amb mi mateixa per la meva deixadesa. Perquè quan m’ha passat, el disgust ha estat gros. Perquè en aquell moment m’enrabio i maleeixo tots els malparits que hi ha pel món. Que pel que sembla cada cop n’hi ha més. Més lladres, més sofisticats. Que s’adapten a l’espai on habiten. A la ciutat i al poble. Com els grups organitzats que actuen a la zona de Viladrau per robar castanyes. No veig el mercat, potser és que no les suporto ni crues ni torrades. Però quin mal de cap pels pagesos, tota la collita patint pel temps, perquè arribin uns desconeguts i et prenguin les castanyes, les olives, les ametlles i fins i tot la maquinària. Quina ràbia que et robin el que és teu. Quina impotència quan tu ets la víctima.

Estafes per internet, missatges sospitosos al telèfon, inversions fraudulentes. Ni els més llestos se n’escapen. Tard o d’hora ja et fotran. Tu que havies confiat els teus estalvis a una empresa i els diners s’han esfumat d’un dia per l’altre. Ella, que s’ha enamorat d’una fotografia, de les converses a través de xarxes socials, quan ell o ells només volien diners. Jo, que quan he viatjat m’he posat sense saber-ho en barris per sortir corrent, que he passejat per carrers on els balcons queien a trossos. A països amb molta gana, on a molts fins i tot se’ls podria arribar a justificar el fet de robar, i mai m’ha passat res. Per sort, segurament, però també perquè les lleis són dures, algunes presons inhumanes. O, simplement, perquè la cultura d’apropiar-se del que no és teu no està normalitzada com aquí.

Sense anar tan lluny, sense moure’m de Barcelona. No fa molts mesos, em vaig topar amb una noia al centre de la ciutat. Fins aquí, tot normal. Dues persones que en una aglomeració de gent xoquen sense voler. Sense immutar-me, em va acabar insultant i clavant-me una puntada de peu. Més violència, més mala llet, en una ciutat que ja no conec. On la inseguretat és la preocupació de la majoria i el descontrol és de la minoria que ens governa. On has d’anar amb quatre ulls al metro, al carrer. On ningú s’atreveix a tenir coses de valor a casa ni a portar un collaret a la vista. A sortir a la nit amb la tranquil·litat de tornar sencera. Perdoneu, però em nego a no sentir-me lliure. A anar patint, amb por per la vida. No em canviareu, innocent i confiada. Però en cap cas segura al lloc on visc.