L'últim sondeig de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials ve calentet. Resulta que un bon munt de xavals, en concret els homes, no aprecia massa la democràcia. La meitat dels mossos menors de vint-i-quatre anys ni tan sols se sent amenaçada per l'extrema dreta. Si preguntes a les mosses, això sí, la cançó canvia de bàndol. Quant al feminisme o la migració, la bretxa entre ells i elles és tan gran que semblen viure en planetes diferents.
En aquest assumpte no hi ha excepció catalana. Fa anys que el CIS, per exemple, publica informes amb les mateixes tendències. L'any passat, John Burn-Murdoch explicava en el Financial Times les implicacions d'un fenomen que és d'abast mundial i que es reprodueix amb subtils variacions als Estats Units, Alemanya, Corea del Sud o el Regne Unit. En fi, que les dones joves són cada vegada més progressistes i els homes joves cada vegada més conservadors. Si no entenem a la generació Z, diu Burn-Murdoch, és perquè en realitat són dues generacions.
A Catalunya, en l'últim any, el feminisme ha perdut divuit punts de suport entre els més tendres homes. Una interpretació precipitada ens portaria a deduir que els homes simplement veuen amenaçats els seus privilegis de gènere. Els gràfics, en canvi, plasmen una realitat encara més alambinada. Basta donar un cop d'ull a la percepció sobre la immigració per a detectar el mateix patró: són ells, els mascles joves, el grup social que mira amb major recel als estrangers. Els ultres ofereixen el pack complet a la seva més ufanosa clientela: autoritarisme, vella masculinitat i xenofòbia.
S'ha parlat molt de l'influx tòxic de les xarxes, dels incels i la manosfera, de Twitch i de TikTok, dels criptobros i els burpees, dels influencers escapolits a Andorra i dels mocosos turboliberals que donen la llauna perquè holdegem amb collons. Per les clavegueres d'internet apunten cada dia esputs verbals d'aquesta genealogia. Que si les feminazis. Que si els pelo bròcoli. Que si no mengen pernil. El panorama té forma de desert ideològic sense més esperança ni consol que la ràbia indiscriminada.
Sabem que l'extrema dreta pesca en els caladors de la frustració, però serveix de poc atallar les conseqüències si no ens atrevim a enfrontar algunes de les causes. Parlem d'una generació travessada per dues crisis econòmiques. Les promeses de l'estat del benestar ens semblen ja un conte. El neoliberalisme té aroma d'estafa piramidal. Els drets laborals, ciència-ficció. El dret a l'habitatge, lletra morta. Avui podem lamentar-nos que tants joves menyspreïn la democràcia. Però també podem preguntar-nos què fer perquè la democràcia sigui una mica més que una paraula. Alguna cosa més que un mal menor en les enquestes.