Després de la victòria de Biden el 2020, a una de les façanes del Palau de la Generalitat, la del carrer del Bisbe, va aparèixer un grafiti amb un retrat de la Kamala Harris sobre una bandera americana i la frase The Future is Female (el futur és femella). Avançava el que totes esperàvem que passés: que la Kamala, una dona mestissa i amb una carrera d’infart, fos presidenciable.
La candidatura Harris-Walz, tot i això, no agrada a l’esquerra; ni Kamala sembla agradar prou sense Walz a Amèrica. Així com Barack Obama va inspirar arreu persones de diverses sensibilitats polítiques, i fins i tot va crear l’eslògan que poc més tard imitaria Podemos; Kamala emergeix enmig d’un genocidi amb segell Made in USA i el record de la decepció amb Obama. Aquell vibrant Yes We Can que ens va tenir a totes enganxades al telenotícies no té res a veure amb el When We Fight We Win (quan lluitem guanyem) tot i que el missatge és igualment poderós.
El protagonisme del qual va gaudir Obama no és, ni de bon tros, el que té Kamala. D’Obama se sabia que va ser activista, que va fumar porros i que venia d’una família desestructurada, i no es va dubtar tant de la seva vàlua per governar.
Però amb Kamala és diferent, el pes que Walz està agafant és enorme. És cert que ella com a candidata a la vicepresidència també va destacar molt, però l’estratègia de comunicació política que la va acompanyar va ser molt diferent de la que s’està fent amb Walz. Sembla que la Kamala no pugui competir contra en Trump tota sola.
Només cal entrar a les seves xarxes per sorprendre's amb l'espai que Walz ocupa a les fotografies, i que n'hi hagi una en què es llegeixi "Kamala i el mentor". Com? Kamala i el Mentor? Què necessita la formació d'algú que mai ha estat vicepresident ni president?
Des que va anunciar la seva candidatura, Harris va començar a remuntar a les enquestes en diferents swing states (estats clau), inclosa Pensilvània que ha de ser determinant a les eleccions americanes del novembre vinent. Aquesta remuntada no és per l’anunci de Walz, sinó per l’esperança que Harris representa no només pels Estats Units, sinó per Occident. És probable que Walz serveixi per apuntalar a l’electoral més conservador amb molt racisme interioritzat, però em segueix semblant humiliant.
Una qüestió que no es comenta prou és que quan les dones entrem a espais molt masculinitzats, els sentiments d’impostora i la pressió per assimilar-nos per “fer-ho bé” fa que, les primeres dones que entren, les que no tenen referents, moltes vegades imitin i inclús endureixin les característiques estereotípiques de l’homòleg masculí.
També passa amb l’entrada de persones racialitzades a espais de poder. Així va ser amb Obama, que, per ficar un exemple, en comptes d’impulsar una política exterior que redignifiqués l’Àfrica i busqués reforçar la seva autonomia a l’escenari internacional, va impulsar la guerra contra Gaddafi, provocant una guerra a un país que donava estabilitat i treball a africans de tot el continent, i l’efecte dominó: un Sahel desestabilitzat. La necessitat de mostrar mà dura contra els teus, per sentir-te i fer-te veure com a vàlid i part de la “normalitat”, genera moltes contradiccions.
I en el cas de Kamala, sembla que a pesar que hauria d’estar fent una crítica acèrrima al genocidi a Palestina, com a professional del dret i com a mare, és criticada per estar jugant un gran rol en el desenvolupament dels atacs i el suport al govern de Netanyahu. Volem una dona de presidenta dels Estats Units. Volem que, a més a més, obri les portes per totes les dones. Però, ho volem a qualsevol preu?
En tot cas, Kamala és el mal menor. L’entrada de Trump tindria conseqüències majors – recordem que va sortir de la Casa Blanca animant a un atac armat al capitoli. Un govern de Trump podria significar un abans i un després en la pax americana que s’ha viscut a occident. També ens pot sorprendre a la Casa Blanca, també potser durant el mandat fa projectes transformadors, donant seguiment a algunes de les promeses de campanya: evitar l’increment dels preus del lloguer o els desnonaments, per exemple.
Potser jo també dubto de Kamala perquè duc tot el pes del masclisme i el racisme que em diu que no és prou bona. Potser ens sorprendrà. En tot cas caldrà encreuar els dits, perquè criticar-la durant tot el mandat serà millor que imaginar com hauria estat. I la seva presència pot canviar la vida de milers de dones arreu.