El futur. Aquest lloc ens ha d'interessar a tots perquè com va dir el venedor d'assegurances és on hem de viure. Ja sigui a un pis de sardines escabetxades o a un taüt mut. El futur, el demà, l'esdevenidor... com imaginaven l'avenir de Barcelona els barcelonins de 1911? Sí, miri, ho sabem pel que va escriure el barceloní Josep Herp i Bover (sota el pseudònim de Xavier Alemany), Visió de la ciutat futura. Diu el de la bola de vidre de fa més d'un segle...
He vist la Ciutat nova, la Ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat de pervindre. La immensa Barcino s'explana i eixampla en proporcions fora de mida. Ja no són el Llobregat y el Besòs les fites posades a tan superba creixença. Saltant per damunt dels rius s'estén per la Costa des de Montgat a Garraf i són llurs barriades extremes Montcada, Rubí, Vallcarca i Olesa de Bonesvalls. I entre caserius i edificis públics verdegen parcs i boscos i jardins i prats. I no es veu cap xemeneia.... A la Barcelona del futur tot és verd, ecològic, sostenible, sa, fresc, llampant, a punt d'estrenar, de desembolicar, de perdre la virginitat deixant endarrere un món malvat sembrat per l'epidèmia de la contaminació, el capitalisme, el sistema, les màfies, les castes...
Tot és nou: institucions, governs, costums, etc. El Comitè directiu internacional ha suprimit les guerres. No existeixen exèrcits: ni militarisme, ni antimilitarisme. El Comitè directiu internacional ha suprimit d'una plomada el Cel, l'Infern y el Purgatori. No hi ha, dones, cultes ni religions. No existeixen clericals ni anticlericals. Ningú pensa a morir; tothom ànsia viure. Això és la Ciutat nova: l'imperi de la Vida. Tot és horitzontal, anivellador, igualitari, popular, una festa, tot és una explosió de colors als carrers, a les clavegueres, a les superilles i el ciutadà és feliç com un tornavís fart d'anís...
En tallers espaiosos, dotats de tot confort, sans, alegres, els treballadors fan llurs quefers. Labora el poble: l'amo és la Ciutat. Els veïns sense distinció cada jorn fan la seva tasca: dues hores d'ocupació que la moderna maquinària ha convertit en distracció agradosa, senzilla i lleu.... es manté a tothom i no hi ha classes socials. Tot és ideal, utòpic, pur, perfecte, insuperable, immillorable, meravellós... Tot és mentida.
Ara que ja arriba la Barcelona post Colau pot ser que els futurs dirigents polítics d'aquesta ciutat s'arromanguin com paletes a la bastida. Ara, ara que no se puede, ni se podía, ni se podrá, ni tanta, tanta irrealitat venuda com a pinso narcòtic per a coloms moribunds de Plaça Catalunya. Ara pot ser que algú pensi com ha de ser la Barcelona del futur. La que ja no tindrà el colauisme com a excusa, com a boc expiatori, com ases dels cops, com a tamagotxi per maltractar, com a pilota suada anti estrès. Serà dur, costós, gens agradable, però Barcelona no sap el que li passa i això és el que li passa. Però es pot fer alguna altra cosa? No, perquè l'alternativa és la metzina.
Com ja assenyalaven a la vena el 1911 sobre la Barcelona del futur: plena de El morfeol, la meravellosa droga del segle XX, la suprema conquesta de la química farmacològica, rematava llurs efectes. Jo em deixondava suaument; de mica en mica sentia el retorn de la vida. On era? On em trobava? No ho sabia. Quant havia durat el meu son? Ho ignorava ensems. Sols feia esment que al fons de mon cervell s'aclarien les potències i els sentits com retorna a la llum el viatger d'un tren que ix en ple migjorn de les fosquedats d'una foradada. Dret a mon costat un vell de cara afable y sanitosa, de barba y cabells blancs abundosos, amb atent esguard fitava mon rostre: 'Fa hores quo espero ton desvetllament—digué'. Doncs això, Barcelona Bella Dorment Narcotitzada. Desperta de la metzina perquè no hi ha cap Príncep que et fotrà morrejada utòpica, perfecta, de cine, i et retornarà a la vida.
He vist la Ciutat nova, la Ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat de pervindre. La immensa Barcino s'explana i eixampla en proporcions fora de mida. Ja no són el Llobregat y el Besòs les fites posades a tan superba creixença. Saltant per damunt dels rius s'estén per la Costa des de Montgat a Garraf i són llurs barriades extremes Montcada, Rubí, Vallcarca i Olesa de Bonesvalls. I entre caserius i edificis públics verdegen parcs i boscos i jardins i prats. I no es veu cap xemeneia.... A la Barcelona del futur tot és verd, ecològic, sostenible, sa, fresc, llampant, a punt d'estrenar, de desembolicar, de perdre la virginitat deixant endarrere un món malvat sembrat per l'epidèmia de la contaminació, el capitalisme, el sistema, les màfies, les castes...
Tot és nou: institucions, governs, costums, etc. El Comitè directiu internacional ha suprimit les guerres. No existeixen exèrcits: ni militarisme, ni antimilitarisme. El Comitè directiu internacional ha suprimit d'una plomada el Cel, l'Infern y el Purgatori. No hi ha, dones, cultes ni religions. No existeixen clericals ni anticlericals. Ningú pensa a morir; tothom ànsia viure. Això és la Ciutat nova: l'imperi de la Vida. Tot és horitzontal, anivellador, igualitari, popular, una festa, tot és una explosió de colors als carrers, a les clavegueres, a les superilles i el ciutadà és feliç com un tornavís fart d'anís...
En tallers espaiosos, dotats de tot confort, sans, alegres, els treballadors fan llurs quefers. Labora el poble: l'amo és la Ciutat. Els veïns sense distinció cada jorn fan la seva tasca: dues hores d'ocupació que la moderna maquinària ha convertit en distracció agradosa, senzilla i lleu.... es manté a tothom i no hi ha classes socials. Tot és ideal, utòpic, pur, perfecte, insuperable, immillorable, meravellós... Tot és mentida.
Ara que ja arriba la Barcelona post Colau pot ser que els futurs dirigents polítics d'aquesta ciutat s'arromanguin com paletes a la bastida. Ara, ara que no se puede, ni se podía, ni se podrá, ni tanta, tanta irrealitat venuda com a pinso narcòtic per a coloms moribunds de Plaça Catalunya. Ara pot ser que algú pensi com ha de ser la Barcelona del futur. La que ja no tindrà el colauisme com a excusa, com a boc expiatori, com ases dels cops, com a tamagotxi per maltractar, com a pilota suada anti estrès. Serà dur, costós, gens agradable, però Barcelona no sap el que li passa i això és el que li passa. Però es pot fer alguna altra cosa? No, perquè l'alternativa és la metzina.
Com ja assenyalaven a la vena el 1911 sobre la Barcelona del futur: plena de El morfeol, la meravellosa droga del segle XX, la suprema conquesta de la química farmacològica, rematava llurs efectes. Jo em deixondava suaument; de mica en mica sentia el retorn de la vida. On era? On em trobava? No ho sabia. Quant havia durat el meu son? Ho ignorava ensems. Sols feia esment que al fons de mon cervell s'aclarien les potències i els sentits com retorna a la llum el viatger d'un tren que ix en ple migjorn de les fosquedats d'una foradada. Dret a mon costat un vell de cara afable y sanitosa, de barba y cabells blancs abundosos, amb atent esguard fitava mon rostre: 'Fa hores quo espero ton desvetllament—digué'. Doncs això, Barcelona Bella Dorment Narcotitzada. Desperta de la metzina perquè no hi ha cap Príncep que et fotrà morrejada utòpica, perfecta, de cine, i et retornarà a la vida.