Pocs indiferents ha deixat el vídeo en què la jove socialista Beatriz Talegón alliçona els seus pares polítics a la internacional socialista. Ves, l’autocrítica en públic, per novetat o per morbo, sempre agrada. I ben pensat, potser el millor que li pot passar a la política és justament que el cabreig general s’esbravi a través de la política mateixa, i no des de fora. Com l’opi del poble, una mica.
Al vídeo del discurs de Talegón no s’hi pot veure en cap moment l’audiència que té al davant ni qui són exactament els qui paren la galta a primera fila, però hem de suposar que tot allò que sembla és cert. Transgressora tota ella, no s’està de res: “¿De verdad que sentimos ese dolor aquí dentro, compañeros?”. “¿De verdad podemos explicar al mundo lo qué queremos desde un hotel de cinco estrellas?”. No són carícies.
Hi ha sectors que opinen que el seu discurs és tot un relat del PSOE per preparar el relleu i donar pas a una generació capaç de tornar a recollir algun vot cada vegada que sembla que el PP s’enfonsa als sondejos. Una farsa, vaja. En contra d’aquesta hipòtesi hi ha la mordacitat de la crítica i la vanitat política que tant hem crucificat. Durant bon tros del seu discurs, Talegón no assenyala polítiques sinó persones. Podria haver optat per perdre’s en l’esoterisme del debat ideològic i aquí pau i després glòria, però no ho fa. Els qui siguin que té al davant, Talegón els mira i els diu cínics, hipòcrites, caragirats, i tirant a poc socialistes.
Què significaria assumir que, en efecte, és un guió? Doncs que la teoria que ja sobrepassa bars i tavernes i que explica que tots els polítics professionals pequen de personalisme, són egocèntrics i només es preocupen per ells, és falsa. Que el “¿Qué hay de lo mío?”, no és tant. Que quan se’ls crida a files estan disposats a tolerar que una pipiola els insulti públicament. Raó de pes.
A favor de la teoria hi ha el misteri que envolta la trajectòria d’aquesta noia. Si cerquem el seu nom a Facebook el primer que ens apareix no és el perfil virginal d’una jove promesa que ha vingut a salvar-nos sinó una pàgina de fans que ja compta amb 20.000 devots. Qui va filtrar el vídeo de la conferència? A la Internacional Socialista els fa res que corri un discurs que explica que d’ara en endavant o deixen d’anar en hotels de cinc estrelles o restaran sota sospita? Quan va redactar el discurs, la Beatriz, ho feia només pensant en els companys de la Internacional Socialista o ja ho tenia tot llest per fer córrer el vídeo per la xarxa?
Després hi hauria una tercera opció, molt perversa, que faria compatible les dues anteriors. En aquest cas la teoria de la vanitat seguiria sent certa però en això la Beatriz els donaria tres o quatre voltes a tots i el guió no seria compartit sinó una estratègia unilateral de la jove socialista. Això ens tornaria a l’opi del principi i a alimentar els qui pensen que la solució passa per fora.
Al vídeo del discurs de Talegón no s’hi pot veure en cap moment l’audiència que té al davant ni qui són exactament els qui paren la galta a primera fila, però hem de suposar que tot allò que sembla és cert. Transgressora tota ella, no s’està de res: “¿De verdad que sentimos ese dolor aquí dentro, compañeros?”. “¿De verdad podemos explicar al mundo lo qué queremos desde un hotel de cinco estrellas?”. No són carícies.
Hi ha sectors que opinen que el seu discurs és tot un relat del PSOE per preparar el relleu i donar pas a una generació capaç de tornar a recollir algun vot cada vegada que sembla que el PP s’enfonsa als sondejos. Una farsa, vaja. En contra d’aquesta hipòtesi hi ha la mordacitat de la crítica i la vanitat política que tant hem crucificat. Durant bon tros del seu discurs, Talegón no assenyala polítiques sinó persones. Podria haver optat per perdre’s en l’esoterisme del debat ideològic i aquí pau i després glòria, però no ho fa. Els qui siguin que té al davant, Talegón els mira i els diu cínics, hipòcrites, caragirats, i tirant a poc socialistes.
Què significaria assumir que, en efecte, és un guió? Doncs que la teoria que ja sobrepassa bars i tavernes i que explica que tots els polítics professionals pequen de personalisme, són egocèntrics i només es preocupen per ells, és falsa. Que el “¿Qué hay de lo mío?”, no és tant. Que quan se’ls crida a files estan disposats a tolerar que una pipiola els insulti públicament. Raó de pes.
A favor de la teoria hi ha el misteri que envolta la trajectòria d’aquesta noia. Si cerquem el seu nom a Facebook el primer que ens apareix no és el perfil virginal d’una jove promesa que ha vingut a salvar-nos sinó una pàgina de fans que ja compta amb 20.000 devots. Qui va filtrar el vídeo de la conferència? A la Internacional Socialista els fa res que corri un discurs que explica que d’ara en endavant o deixen d’anar en hotels de cinc estrelles o restaran sota sospita? Quan va redactar el discurs, la Beatriz, ho feia només pensant en els companys de la Internacional Socialista o ja ho tenia tot llest per fer córrer el vídeo per la xarxa?
Després hi hauria una tercera opció, molt perversa, que faria compatible les dues anteriors. En aquest cas la teoria de la vanitat seguiria sent certa però en això la Beatriz els donaria tres o quatre voltes a tots i el guió no seria compartit sinó una estratègia unilateral de la jove socialista. Això ens tornaria a l’opi del principi i a alimentar els qui pensen que la solució passa per fora.