La pregunta ha estat una bengala: ha fet llum de sobte, i tant ens marca el camí com fa que algú ensenyi les vergonyes. És el que passa quan es dispara un flaix i no tothom està fent el somrís que pertoca. N’hi ha que se’ls ha glaçat el rictus a la boca. Vol dir que la jugada ha estat correcta i que el procés va cap a on ha d’anar. De sobte, la gent torna a tenir-hi confiança, ha pujat el to d’aquesta alegria subterrània que alena per sota de la crisi.

Espanya avança a passes de gegant cap a un neofranquisme d’avortaments a Londres, restricció de drets i diputacions rampants. S’ha enrocat en el “no”, però al final d’aquest camí només hi ha la repressió (la que vol Sánchez Camacho), i això és inacceptable internacionalment. Però encara no han entès que Catalunya hauria volgut un altre tracte, encara es pensen que el “deliri” no passa de ser un vil xantatge per millorar el finançament. Espanya està en un carreró sense sortida: per això camina cap enrere.

Iniciativa i Duran s’han comportat amb generositat i intel·ligència política; la CUP ha estat tan fiable com sempre. Tots tres tenen enveges, matisos, crítiques i malfiances envers procés i lideratges, però han estat conseqüents amb la majoria social, la democràcia i el compromís de la llibertat. Bravo a tots tres.

I el PSC? Ai, el PSC! Aquells que hi hem estat propers, no el sabem reconèixer. Del PSC catalanista només queden uns quants, aculats contra la paret metropolitana de fidelitat al PSOE i al seu projecte. Fan aigües per tots costats, incloent-hi les enquestes, però l’ordre és que s’han acabat els vots díscols. Obliguen gent com ara Jordi Martí a salvar les seves primàries sortint del plenari per no votar contra el dret a decidir. Patètic. El fet que les dues ànimes s’hagin descompartit fa que militants, càrrecs i dirigents  prenguin partit. Les represàlies fa que sovint sigui en veu baixa. C’s els espera amb els braços oberts: és l’abraçada de l’os.

Continuarem informant: ara és quan la pel·li es posa excitant.