Hores abans de l’inici de la campanya electoral de les properes municipals, al pati de l’edifici Francesca Bonnemaison es portava a terme una assemblea oberta impulsada per La Bonne, Centre de cultura de Dones per reclamar un conveni digne i reivindicar el projecte com a espai de trobada, innovació i creació cultural feminista.
L’edifici històric va ser cedit l’any 1941 a la Diputació de Barcelona, però el llegat de Francesca Bonnemaison es va obviar; -les cessions d’espais durant la postguerra, en la meva opinió, no devien ser sempre massa voluntàries-. La senyora Bonnemaison va posar una clàusula, en aquesta cessió, que determina l’ús de l’edifici per a les dones i continuar l’obra iniciada per l’Institut de Cultura de la Dona. La secció femenina de Falange va ocupar l’espai. Durant la transició l’edifici va ser l’Institut del Teatre que l’any 2000 es va instal·lar a la plaça Margarida Xirgu. Va ser precisament l’anunci del trasllat el que va impulsar la demanda del moviment feminista per recuperar l’espai.
A finals dels anys 90 del segle XX, 80 entitats de dones van demanar que el que va ser l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison l’any 1909, tornés a les dones. Es va constituir l’Associació promotora del Centre de Cultura de Dones que l’any 2003 va signar amb la Diputació de Barcelona un conveni per fer ús de dues plantes de l’edifici i garantir un pressupost per portar a terme les activitats culturals que acolliria. L’any 2004 el Centre de Cultura de Dones va ser una realitat que va dotar Catalunya d’un espai cultural per a dones, un centre obert que ha acollit centenars de projectes artístics, audiovisuals, teatrals; exposicions, debats, performances, residències artístiques... La Bonne ha estat un espai acollidor, innovador, un espai del tot necessari, creador de xarxes i amb propostes per al futur.
Aquests 20 anys, han estat anys amb alts i baixos en la relació amb la Diputació. La signatura del nou conveni és un procés llarg i dolorós, des de La Bonne parlen de maltractament institucional. L’any 2019 ja va haver-hi mobilitzacions pel nou conveni que van portar a una pròrroga.
La relació entre les administracions i les entitats no és fàcil. Els 45 anys de desenvolupament democràtic han comportat avenços en la participació ciutadana, però també una excessiva burocratització que acaba portant a una manca de reconeixement institucional del treball i les importants aportacions de la societat civil per part de les administracions.
L’actual situació de La Bonne és un pas més en aquesta direcció. Per poder renovar el conveni d’ús i part del finançament públic, la Diputació de Barcelona reclama ara la Declaració d’Utilitat Pública, un tràmit administratiu i burocràtic que asseguren és totalment imprescindible per signar el conveni. Les continuades demandes de les administracions, l’excessiva documentació demanada, la lentitud dels tràmits... la societat civil organitzada està sent ofegada per una administració que cada cop és més lluny de la ciutadania i del ritme de la vida. La burocràcia marca el seu propi ritme i crea normes per autosostenir-se, engreixar-se i fer-se imprescindible.
La Bonne no es toca i ens posa sobre la taula que cal repensar, aprofitem la campanya per fer-ho, institucions que diuen vetllar pels drets de la ciutadania, però que no responen a les necessitats reals ni a les demandes i desitjos. L’excessiu ordenament normatiu crea monstres.
L’edifici històric va ser cedit l’any 1941 a la Diputació de Barcelona, però el llegat de Francesca Bonnemaison es va obviar; -les cessions d’espais durant la postguerra, en la meva opinió, no devien ser sempre massa voluntàries-. La senyora Bonnemaison va posar una clàusula, en aquesta cessió, que determina l’ús de l’edifici per a les dones i continuar l’obra iniciada per l’Institut de Cultura de la Dona. La secció femenina de Falange va ocupar l’espai. Durant la transició l’edifici va ser l’Institut del Teatre que l’any 2000 es va instal·lar a la plaça Margarida Xirgu. Va ser precisament l’anunci del trasllat el que va impulsar la demanda del moviment feminista per recuperar l’espai.
A finals dels anys 90 del segle XX, 80 entitats de dones van demanar que el que va ser l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison l’any 1909, tornés a les dones. Es va constituir l’Associació promotora del Centre de Cultura de Dones que l’any 2003 va signar amb la Diputació de Barcelona un conveni per fer ús de dues plantes de l’edifici i garantir un pressupost per portar a terme les activitats culturals que acolliria. L’any 2004 el Centre de Cultura de Dones va ser una realitat que va dotar Catalunya d’un espai cultural per a dones, un centre obert que ha acollit centenars de projectes artístics, audiovisuals, teatrals; exposicions, debats, performances, residències artístiques... La Bonne ha estat un espai acollidor, innovador, un espai del tot necessari, creador de xarxes i amb propostes per al futur.
Aquests 20 anys, han estat anys amb alts i baixos en la relació amb la Diputació. La signatura del nou conveni és un procés llarg i dolorós, des de La Bonne parlen de maltractament institucional. L’any 2019 ja va haver-hi mobilitzacions pel nou conveni que van portar a una pròrroga.
La relació entre les administracions i les entitats no és fàcil. Els 45 anys de desenvolupament democràtic han comportat avenços en la participació ciutadana, però també una excessiva burocratització que acaba portant a una manca de reconeixement institucional del treball i les importants aportacions de la societat civil per part de les administracions.
L’actual situació de La Bonne és un pas més en aquesta direcció. Per poder renovar el conveni d’ús i part del finançament públic, la Diputació de Barcelona reclama ara la Declaració d’Utilitat Pública, un tràmit administratiu i burocràtic que asseguren és totalment imprescindible per signar el conveni. Les continuades demandes de les administracions, l’excessiva documentació demanada, la lentitud dels tràmits... la societat civil organitzada està sent ofegada per una administració que cada cop és més lluny de la ciutadania i del ritme de la vida. La burocràcia marca el seu propi ritme i crea normes per autosostenir-se, engreixar-se i fer-se imprescindible.
La Bonne no es toca i ens posa sobre la taula que cal repensar, aprofitem la campanya per fer-ho, institucions que diuen vetllar pels drets de la ciutadania, però que no responen a les necessitats reals ni a les demandes i desitjos. L’excessiu ordenament normatiu crea monstres.