El passat 30 de novembre començava a Dubai (Emirats Àrabs Units, EAU) la 28a Conferència de l'ONU sobre el Canvi Climàtic o Conferència de les Parts (COP28) sota la presidència, a proposta com sempre del país amfitrió, del Sultà Al Jaber. El seu nomenament va ser durament criticat pels ecologistes, ja que des de 2016 era el CEO de la Companyia Nacional de Petroli d’Abu Dhabi (ADNOC, per les seves sigles en anglès). Com a màxim responsable de l'empresa estatal es va proposar augmentar la producció de cru dels tres milions de barrils diaris del 2016 a cinc milions el 2030, per la qual cosa, segons el Financial Times, es proposava invertir durant aquest període 150.000 milions de dòlars, mentre només en reservava 15.000 (un 10%) per afavorir la transició cap a una economia baixa en carboni.
Al Jaber també va aconseguir atreure inversions internacionals, principalment de les nord-americanes BlackRock i Kohlberg, Kravis i Roberts (KKR), i de la italiana Ente Nazionale Idrocarburi (ENI), per un total de prop de 30.000 milions de dòlars per finançar infraestructures petrolieres i gasístiques. En teoria, aquestes últimes serien oleoductes midstream, que poden transportar gas i hidrogen i només hidrogen en un futur. Aquest "generós compromís" en combatre el canvi climàtic, en la conservació del medi ambient i en el propòsit d’impulsar les fonts d’energies renovables en les seves operacions de futur han estat els seus principals avals per ser nomenat president de la COP28 tot i les crítiques dels moviments ecologistes, indigenistes i progressistes i de les dures acusacions del Center for Climate Reporting que ha acusat Al Jaber -que s’ha afanyat a desmentir-ho-, d'utilitzar la cimera per tancar acords petroliers i gasístics amb empreses de governs estrangers.
La COP28 reuneix un total de 84.101 inscrits (3.074 virtuals), el doble dels assistents a la COP27 de l’any passat a Xarm el-Xeikh (Egipte). És la cimera més transparent (la primera en què publica el nom i l'adscripció laboral dels inscrits) i la que reuneix més assistents (un 68% són homes), procedents i en representació de 198 països, de les celebrades fins ara. Hi figuren grups de pressió, lobbistes, directius i executius de petrolieres i d'empreses gasístiques, banquers, activistes climàtics, caps de govern, ministres, polítics de tendències molt diverses, líders de moviments indigenistes, emirs, reis, periodistes i, en general, representants de tot l’univers que es mou entorn dels interessos relacionats amb les empreses energètiques o amb la lluita contra el canvi climàtic i les energies fòssils, que són els principals vectors de la contaminació i de l’escalfament global.
De fet, el que resulta més preocupant és la creixent presència d’executius representants d’empreses energètiques (i això sense considerar els que representen entitats financeres, fons d’inversió o organitzacions empresarials que també es relacionen amb el sector energètic, o els que no declaren quina és la seva vinculació laboral o aquesta correspon a empreses de nom ambigu o confús). Així, el nombre de representants acreditats d’empreses de combustibles fòssils s’ha anat incrementant en els darrers anys: COP25 (Madrid, 2019), 340; COP26 (Glasgow, 2021), 503; COP27 (Xarm el-Xeikh, 2022), 636; COP28 (Dubai, 2023), 2.456. Entre les empreses presents a Dubai, que són potències mundials en contaminació i emissió de gasos d’efecte hivernacle, figuren ExxonMobil, Petrobras, Shell, Total, Chevron... De l’Estat a banda d’algunes entitats bancàries importants (Santander, BBVA...) hi són també, entre d’altres, Repsol, Naturgy, Cepsa, Redeia, Acciona, Inditex...
La presència creixent de les empreses dedicades a l’explotació de combustibles fòssils i a activitats altament contaminants coincideix amb un allunyament del principal objectiu de l'Acord de París que obligava tots els països signataris a reduir l’emissió de gasos d'efecte hivernacle per evitar que l'augment de la temperatura mitjana del planeta no superi les 20 centígrades (i si és possible les 1,50) a final de segle respecte als nivells preindustrials. Aquest és el límit per evitar arribar a un punt irreversible en què els efectes més catastròfics sobre el medi ambient i el clima serien de conseqüències devastadores que podrien portar a fer el planeta inhabitable per a l’espècie humana. Ara com ara, els estudis més optimistes, parlen d’un escalfament d’1,20, però altres apunten ja als 1,50 en algunes zones del planeta. Això portaria a una predicció d’un augment d’entre 2,50 i 2,90 cap al 2100.
Els països més contaminants, segons les Nacions Unides, són la Xina -que va ser la responsable del 30% mundial de l’emissió de gasos contaminants el 2021-, els Estats Units amb l’11%, l’Índia i la Unió Europea (UE) amb el 7% i Rússia amb el 5%. Tanmateix, si es prenen en consideració totes les emissions acumulades entre el 1850 i el 2021, els EUA ocupen el primer lloc amb el 17% mundial, seguits de la Xina amb el 12%; la UE amb el 10%; Rússia amb el 12%; i l’Índia amb el 10%. I això comporta actituds diferents davant de les mesures que cal prendre.
Molts països creuen que els que més han de contribuir a combatre els efectes del canvi climàtic són els països que més contaminen o més han contaminat, que sovint no són sempre els més afectats pels efectes negatius del canvi climàtic. D’ací moltes vegades la dificultat per arribar a acords globals. Un problema semblant és el que provoquen en l’interior dels països la localització de les grans infraestructures d’energies alternatives (camps eòlics o de panells solars) per proveir les grans concentracions urbanes des de les zones rurals. D'aquesta manera, a la cimera d'Egipte es va parlar de la necessitat de crear un fons perquè les regions més afectades poguessin fer front a les pèrdues i danys que genera el canvi climàtic, però no es va arribar a cap concreció més enllà d’al·lusions genèriques al Banc Mundial o a l'FMI. Un dels primers acords de la COP28 ha estat crear aquest fons al qual el Regne Unit, els Estats Units (EUA), la UE i altres països s’han compromès a efectuar contribucions immediates per un total d'uns 400 milions de dòlars, el 0,1% del que els estudis científics estimen en 400.000 milions de dòlars.
Un acord que no és menor és la Declaració de Clima i Salut, que situa la salut com el centre de l’acció climàtica i, en conseqüència, la necessitat de reduir les emissions i la contaminació que generen els combustibles fòssils que es calcula que són els responsables de gairebé nou milions de morts cada any. L’han signat 123 països, entre els quals la UE, els EUA i el Japó, però no els dos amb més habitants del món, la Xina i l’Índia.
Finalment, queda per veure si serà possible arribar a alguna mena d’acord entre les tres posicions que s’apunten per combatre el canvi climàtic: eliminació progressiva de la producció i el consum de combustibles fòssils de tal manera que s’arribi al pic d’emissions contaminants a tot estirar el 2025, ja que després serà impossible complir l’objectiu dels 1,50; reduir el consum d’energia fòssil (la Xina, l’Índia), però sense fixar encara un límit temporal, i combinar la reducció dels combustibles fòssils amb les tecnologies que permeten capturar els gasos contaminants per després eliminar-los. Més factible sembla l’acord per triplicar d’ací al 2030 la potència instal·lada d’energies renovables, ja que això concerneix fonamentalment els països més rics que, com és el cas de la UE (amb l’oposició de Polònia, gran productor de carbó), ja tenen projectades i dotades financerament polítiques en aquest sentit.
En fi, està per veure si es poden esperar de la COP28 avenços notables en la lluita contra el canvi climàtic o, si una vegada més, serà una nova cimera de bones paraules que emmascara una farsa presidida per un país que és el setè productor mundial de petroli i el 14è de gas natural.
Al Jaber també va aconseguir atreure inversions internacionals, principalment de les nord-americanes BlackRock i Kohlberg, Kravis i Roberts (KKR), i de la italiana Ente Nazionale Idrocarburi (ENI), per un total de prop de 30.000 milions de dòlars per finançar infraestructures petrolieres i gasístiques. En teoria, aquestes últimes serien oleoductes midstream, que poden transportar gas i hidrogen i només hidrogen en un futur. Aquest "generós compromís" en combatre el canvi climàtic, en la conservació del medi ambient i en el propòsit d’impulsar les fonts d’energies renovables en les seves operacions de futur han estat els seus principals avals per ser nomenat president de la COP28 tot i les crítiques dels moviments ecologistes, indigenistes i progressistes i de les dures acusacions del Center for Climate Reporting que ha acusat Al Jaber -que s’ha afanyat a desmentir-ho-, d'utilitzar la cimera per tancar acords petroliers i gasístics amb empreses de governs estrangers.
La COP28 reuneix un total de 84.101 inscrits (3.074 virtuals), el doble dels assistents a la COP27 de l’any passat a Xarm el-Xeikh (Egipte). És la cimera més transparent (la primera en què publica el nom i l'adscripció laboral dels inscrits) i la que reuneix més assistents (un 68% són homes), procedents i en representació de 198 països, de les celebrades fins ara. Hi figuren grups de pressió, lobbistes, directius i executius de petrolieres i d'empreses gasístiques, banquers, activistes climàtics, caps de govern, ministres, polítics de tendències molt diverses, líders de moviments indigenistes, emirs, reis, periodistes i, en general, representants de tot l’univers que es mou entorn dels interessos relacionats amb les empreses energètiques o amb la lluita contra el canvi climàtic i les energies fòssils, que són els principals vectors de la contaminació i de l’escalfament global.
De fet, el que resulta més preocupant és la creixent presència d’executius representants d’empreses energètiques (i això sense considerar els que representen entitats financeres, fons d’inversió o organitzacions empresarials que també es relacionen amb el sector energètic, o els que no declaren quina és la seva vinculació laboral o aquesta correspon a empreses de nom ambigu o confús). Així, el nombre de representants acreditats d’empreses de combustibles fòssils s’ha anat incrementant en els darrers anys: COP25 (Madrid, 2019), 340; COP26 (Glasgow, 2021), 503; COP27 (Xarm el-Xeikh, 2022), 636; COP28 (Dubai, 2023), 2.456. Entre les empreses presents a Dubai, que són potències mundials en contaminació i emissió de gasos d’efecte hivernacle, figuren ExxonMobil, Petrobras, Shell, Total, Chevron... De l’Estat a banda d’algunes entitats bancàries importants (Santander, BBVA...) hi són també, entre d’altres, Repsol, Naturgy, Cepsa, Redeia, Acciona, Inditex...
La presència creixent de les empreses dedicades a l’explotació de combustibles fòssils i a activitats altament contaminants coincideix amb un allunyament del principal objectiu de l'Acord de París que obligava tots els països signataris a reduir l’emissió de gasos d'efecte hivernacle per evitar que l'augment de la temperatura mitjana del planeta no superi les 20 centígrades (i si és possible les 1,50) a final de segle respecte als nivells preindustrials. Aquest és el límit per evitar arribar a un punt irreversible en què els efectes més catastròfics sobre el medi ambient i el clima serien de conseqüències devastadores que podrien portar a fer el planeta inhabitable per a l’espècie humana. Ara com ara, els estudis més optimistes, parlen d’un escalfament d’1,20, però altres apunten ja als 1,50 en algunes zones del planeta. Això portaria a una predicció d’un augment d’entre 2,50 i 2,90 cap al 2100.
Els països més contaminants, segons les Nacions Unides, són la Xina -que va ser la responsable del 30% mundial de l’emissió de gasos contaminants el 2021-, els Estats Units amb l’11%, l’Índia i la Unió Europea (UE) amb el 7% i Rússia amb el 5%. Tanmateix, si es prenen en consideració totes les emissions acumulades entre el 1850 i el 2021, els EUA ocupen el primer lloc amb el 17% mundial, seguits de la Xina amb el 12%; la UE amb el 10%; Rússia amb el 12%; i l’Índia amb el 10%. I això comporta actituds diferents davant de les mesures que cal prendre.
Molts països creuen que els que més han de contribuir a combatre els efectes del canvi climàtic són els països que més contaminen o més han contaminat, que sovint no són sempre els més afectats pels efectes negatius del canvi climàtic. D’ací moltes vegades la dificultat per arribar a acords globals. Un problema semblant és el que provoquen en l’interior dels països la localització de les grans infraestructures d’energies alternatives (camps eòlics o de panells solars) per proveir les grans concentracions urbanes des de les zones rurals. D'aquesta manera, a la cimera d'Egipte es va parlar de la necessitat de crear un fons perquè les regions més afectades poguessin fer front a les pèrdues i danys que genera el canvi climàtic, però no es va arribar a cap concreció més enllà d’al·lusions genèriques al Banc Mundial o a l'FMI. Un dels primers acords de la COP28 ha estat crear aquest fons al qual el Regne Unit, els Estats Units (EUA), la UE i altres països s’han compromès a efectuar contribucions immediates per un total d'uns 400 milions de dòlars, el 0,1% del que els estudis científics estimen en 400.000 milions de dòlars.
Un acord que no és menor és la Declaració de Clima i Salut, que situa la salut com el centre de l’acció climàtica i, en conseqüència, la necessitat de reduir les emissions i la contaminació que generen els combustibles fòssils que es calcula que són els responsables de gairebé nou milions de morts cada any. L’han signat 123 països, entre els quals la UE, els EUA i el Japó, però no els dos amb més habitants del món, la Xina i l’Índia.
Finalment, queda per veure si serà possible arribar a alguna mena d’acord entre les tres posicions que s’apunten per combatre el canvi climàtic: eliminació progressiva de la producció i el consum de combustibles fòssils de tal manera que s’arribi al pic d’emissions contaminants a tot estirar el 2025, ja que després serà impossible complir l’objectiu dels 1,50; reduir el consum d’energia fòssil (la Xina, l’Índia), però sense fixar encara un límit temporal, i combinar la reducció dels combustibles fòssils amb les tecnologies que permeten capturar els gasos contaminants per després eliminar-los. Més factible sembla l’acord per triplicar d’ací al 2030 la potència instal·lada d’energies renovables, ja que això concerneix fonamentalment els països més rics que, com és el cas de la UE (amb l’oposició de Polònia, gran productor de carbó), ja tenen projectades i dotades financerament polítiques en aquest sentit.
En fi, està per veure si es poden esperar de la COP28 avenços notables en la lluita contra el canvi climàtic o, si una vegada més, serà una nova cimera de bones paraules que emmascara una farsa presidida per un país que és el setè productor mundial de petroli i el 14è de gas natural.