Aquest any, es compleix el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). El 1941, el president Franklin D. Roosevelt ja s’havia es referit a les quatre llibertats bàsiques: d’expressió, de culte, de cobertura de les necessitats i de viure sense por. Més tard, es va veure que la Carta Fundacional de Nacions Unides de 1945  no recollia prou bé tots els drets i llibertats bàsics que corresponen a totes les persones en qualsevol lloc i circumstància pel simple fet de la seva condició humana. I així, el 1947, el secretari general de Nacions Unides, el noruec Trygve Halvdan Lie, decideix nomenar una Comissió, amb una àmplia representació de països (Bielorússia, Iugoslàvia i l’URSS pel bloc de l’Est) per redactar la Carta Internacional dels Drets Humans. La presidia Eleanor Roosevelt, que destacava per ser una reconeguda activista pels drets civils dels afroamericans i per la seva activitat pública, la qual cosa a vegades xocava amb algunes decisions polítiques del seu marit, com l’ordre de confinar les japoneses-estatunidencs durant la Segona Guerra Mundial.

El 10 de desembre de 1948, s’aprova la DUDH per 48 vots a favor i 8 abstencions (l’URSS i els seus aliats, en desacord amb alguns dels drets continguts en el redactat, i Sud-Àfrica i l’Aràbia Saudita). En el preàmbul s’afirma que en els «drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana es fonamenta la llibertat, la justícia i la pau en el món», perquè el «desconeixement i el menyspreu dels drets humans» són en el rerefons dels «actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat» en els darrers anys. I, en els trenta articles de la Declaració, s’estableix que totes les persones són «lliures i iguals en dignitat i drets», que tothom té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, de reunió i d’associació, d’educació gratuïta en els nivells elemental i fonamental, d’un nivell de vida que garanteixi la salut, el benestar (alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica, serveis socials, subsidi d’atur, vellesa, malaltia o viudetat), que tothom és igual davant la llei, que està prohibida l’esclavitud, el tràfic de persones, la tortura o els tractes cruels, inhumans o humiliants. Finalment, l’article 21.3 estableix que l’autoritat de l’Estat es fonamenta en la voluntat del poble que s’expressa mitjançant eleccions periòdiques per sufragi universal i vot secret i lliure. La DUDH, amb els posteriors (1966) Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics (lliure determinació dels pobles; protecció per motius de sexe, religió, raça; llibertat de creença, expressió, associació, de premsa) i de Drets Econòmics, Socials i Culturals (treball, seguretat social, protecció dels infants, salut, educació, cultura, alimentació, habitatge i vestit), completaven en matèrica de drets humans l’estructura normativa de la nova governança i del dret internacional.

Tanmateix, intentar fer d’aquesta estructura la base del dret internacional era un brindis al Sol de bones intencions. D’una banda, la DUDH no és d’obligat compliment ni tan sols pels països signataris. Això li resta gran part de la seva eficàcia. De fet, la majoria de països signataris conculquen sovint el seu articulat. De l’altra, molt aviat fou acusada d’etnocèntrica per no sustentar-se en tradicions culturals-religioses no occidentals. Finalment, molts països del sud global i Rússia i la Xina identifiquen la DUDH amb l’ordre liberal i, per tant, també és qüestionada.

En efecte, la DUDH forma part del bloc d’institucions i organismes que s’identifiquen amb l’ordre liberal liderat pels Estats Units que per molts països és un instrument d’Occident per perpetuar l’explotació sobre la resta del món i per usar-lo com arma llancívola contra els règims comunistes durant la Guerra Freda. I el més greu és que hi ha un fons de raó. Els drets humans -com els valors democràtics- són moltes vegades de consum intern pels països occidentals, però aquests deixen d’aplicar-los en la seva relació amb els països dels sud global. I no cal remuntar-se al període colonial, n’hi ha prou en veure el que ha succeït en els darrers anys a Vietnam, Algèria, l’Afganistan, l’Iraq, Palestina, Egipte, l’Amèrica Llatina... I, al seu torn, la proposta de pau proposada de la Xina per acabar amb la guerra d’Ucraïna ha suscitat desconfiança en els Estats Units i l’OTAN.

La Xina, amb un règim totalitari impenetrable a qualsevol vel·leïtat democràtica, però segona potència mundial en competència amb els Estats Units, no ha condemnat l’agressió russa tot i que oficialment es manté neutral, presentava, el passat 24 de febrer, un pla de pau de dotze punts després que el responsable de la diplomàcia xinesa Wang Yi visités Vladímir Putin a Moscou. Pla de pau que els Estats Units i l’OTAN van titllar ràpidament de poc creïble, perquè pensen que Beijing està considerant subministrar armes a Rússia. El pla planteja una sortida política al conflicte i per això recomana abandonar la mentalitat de Guerra Freda i afirma que la seguretat d’un país és un objectiu legítim que no es pot obtenir a expenses d’un altre -condemna tant l’expansionisme de l’OTAN com la invasió russa-, proposa el cessament de les hostilitats i la represa de les converses de pau, demana respectar el dret internacionalment reconegut de Nacions Unides i, per tant, la sobirania de tots els països -punt que complau Kíiv-, resoldre la crisi humanitària, evitar la proliferació nuclear i garantir la seguretat de les centrals nuclears, la protecció dels civils i dels presoners militars i les exportacions de cereals i posar fi a les sancions unilaterals sinó tenen l’autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides -punt que complau  Moscou ja que Rússia disposa del dret de veto-.

Segurament, el pla no s’aplicarà per manca de voluntat de les parts implicades -Rússia i els països de l’OTAN, estan entestats en una política bel·licista que recorda la Guerra Freda- i perquè Volodomír Zelenski, després de la destrucció i el desastre humanitari provocat per la guerra, no vol renunciar a un pam de terreny, ni tan sols a Crimea. I, en tot cas, Beijing, sense trencar les bones relacions amb Moscou, aprofita l’ocasió per oferir-se com a mediador i com a alternativa a les institucions de governança creades a partir de 1944-1945. En suma, la proposta xinesa no prosperarà, l’horror de la guerra seguirà, les morts de civils ucraïnesos i militars dels dos exèrcits també, Putin no serà jutjat per crims de guerra a la Cort Penal Internacional de la Haia, el rearmament continuarà (els arsenals europeus s’estan esgotant), l’expansió de l’OTAN seguirà, que és el pretext perquè una suposada esquerra a casa nostra carregui les culpes de la guerra a la UE i els Estats Units i no pas a dèria imperial de Putin, i les crítiques a l’ordre liberal aniran a més. Tot plegat, una sensació d’atzucac angoixant.