Hi ha idees que durant anys semblen impossibles d’exposar en públic i que, de sobte, comencen a circular amb una sorprenent naturalitat. Primer provoquen escàndol. Després entren en una tertúlia, en un titular, en una declaració parlamentària. Més tard apareixen formulades amb paraules una mica més suaus. Finalment, allò que semblava inadmissible deixa de sorprendre. Aquest desplaçament és el que ajuda a explicar l’anomenada Finestra d'Overton de les Possibilitats Polítiques. 

El concepte va ser formulat als anys noranta per Joseph P. Overton, del Mackinac Center for Public Policy. La seua idea era senzilla: en cada moment hi ha un conjunt limitat de propostes que la societat considera políticament acceptables. Els governants acostumen a moure’s dins d’aquest marge perquè sortir-ne massa pot tenir un cost electoral. Però la finestra no és fixa: es pot eixamplar, contraure o desplaçar.

Una idea pot passar d’impensable a radical, de radical a discutible, d’acceptable a popular i, finalment, a política pública. No és una llei mecànica, sinó una metàfora de com canvia el clima polític. El matrimoni entre persones del mateix sexe, per exemple, era fa unes dècades pràcticament inimaginable en molts països occidentals i avui és legal en molts d’ells. També pot passar el contrari: comportaments abans tolerats poden acabar expulsats del que considerem acceptable.

El problema sorgeix quan aquest mecanisme normalitza discursos autoritaris, xenòfobs o racistes. El racisme rarament reapareix avui amb el llenguatge biològic i explícit dels segles XIX i XX. Sovint adopta formes indirectes: es parla de cultures “incompatibles”, de col·lectius que “no s’integren”, de barris “perduts”, de persones que perden drets o  protecció. El desplaçament de la finestra no consisteix necessàriament a fer que una majoria es declari racista, sinó a aconseguir que determinades generalitzacions sobre grups humans deixin de ser considerades moralment inacceptables i passin a ser presentades com una opinió respectable més.

Aquesta és una de les claus del populisme contemporani. No cal que una proposta extrema triomfi immediatament. Pot ser suficient que obligui tothom a discutir-la. Imaginem una seqüència: “expulsar tots els immigrants”, després “expulsions massives d’immigrants irregulars”, més tard “endurir radicalment les condicions d’entrada” i, finalment, “restringir més la immigració”. La primera afirmació pot continuar semblant excessiva, però ha modificat el punt de comparació. Allò que ahir era extrem avui pot presentar-se com a moderat.

La provocació, en aquest sentit, no és un accident: pot ser una estratègia. Una declaració escandalosa genera titulars, indignació, rèpliques i hores de televisió. Els adversaris hi responen i, sense adonar-se’n, naturalitzen el marc del debat. Les xarxes socials amplifiquen aquest procés perquè sempre premien el conflicte i la indignació. La repetició fa la resta: una expressió que al principi incomodava acaba sonant familiar. La familiaritat no equival a l’acceptació, però amplia l’abast d’allò acceptable. 

És així com es produeix sovint la normalització. Quan els partits convencionals temen perdre electors, poden adoptar una part del vocabulari, dels temes o dels marcs introduïts pels actors més radicals. Potser no assumeixen la proposta sencera, però n’accepten la pregunta. I qui aconsegueix decidir quina és la pregunta ja ha guanyat una part important de la batalla política.

Aquesta lògica ajuda també a entendre el feixisme, el populisme i l’extrema dreta. El populisme contraposa un “poble” autèntic a unes elits corruptes i allunyades; el feixisme és una tradició ultranacionalista, autoritària, antiliberal i enemiga del pluralisme. Els feixismes van saber explotar aquest desplaçament gradual dels límits del que es podia dir i pensar. Abans de liquidar institucions, van normalitzar relats: la nació amenaçada, l’enemic interior, la decadència, la necessitat d’ordre, la superioritat de la voluntat política sobre les regles i la identificació del líder amb el poble.

Per això el perill per a la democràcia no comença quan s’aprova una llei autoritària. Comença abans, quan determinades paraules perden el seu caràcter intolerable. Quan es pot parlar de ciutadans de primera i de segona sense dir-ho exactament així. Quan el menyspreu a una minoria és disfressat de “sentit comú”. Quan una proposta discriminatòria es presenta simplement com una opció legítima entre altres.

La finestra d’Overton no explica per si sola l’auge del populisme o de l’extrema dreta. Hi intervenen crisis econòmiques, desigualtats, inseguretat cultural, desconfiança institucional i debilitament dels partits tradicionals. Però sí que explica com les idees passen de la perifèria al centre.

La política, per tant, no consisteix només a guanyar discussions dins d’uns límits ja establerts. També consisteix a decidir quins són aquests límits. I aquí hi ha una de les victòries més profundes que pot aconseguir qualsevol força política: no que els altres votin encara les seues propostes, sinó que comencin a parlar amb les seues paraules.