El conseller Argimon ha reconegut errors relacionats amb la nova onada de la pandèmia que estem vivint i ha senyalat especialment la mesura que ja no feia obligatòria la mascareta a l’exterior quan les distàncies no la fan necessària. I ha recomanat, i demanat al govern central, que es tornés a fer obligatòria. Treure’ns la mascareta sembla que ha generat la il·lusió de que ja estàvem al final de la pandèmia i que ens podíem comportar d’altres maneres.
L’obligatorietat de la mascareta és una mesura que des de l’inici de la pandèmia ha generat certa discussió perquè no en tots els països existeix i, especialment, perquè des de la ciència se’ns ha explicat que és una mesura que no seria necessària. Allò imprescindible, per exemple, era la mascareta en espais tancats, quan no es podia mantenir la distància... Vam trigar una mica a entendre que no ens podíem baixar la mascareta quan ens trobàvem algú al carrer amb qui volíem parlar i en acabar ens la tornàvem a pujar... Tampoc es tractava de treure’ns la mascareta en entrar en un bar o a casa d’algú que no és de la nostra bombolla...
La il·lusió del final de la pandèmia. No és el primer cop que ens passa. Tota desescalada ha incorporat d’alguna manera aquesta il·lusió. Ara fa un any, l’arribada de l’estiu del 2020 després del confinament va ser viscut en part, també, com aquesta il·lusió i la tornada a comportaments que faciliten la transmissió va recordar ràpidament on érem. Les circumstàncies en aquest estiu del 2021 encara han ajudat més a aquesta il·lusió. La vacunació ha estat un element clau. Des de fa mesos s’ha identificat obtenir la vacuna amb el final de la pandèmia. S’havia establert, fins i tot, una possible data per a la immunització col·lectiva. Aquest seria el punt final de la pandèmia a casa nostra.
L’optimisme havia anat en augment els darrers mesos en veure la velocitat de la vacunació. El Ministre Illa anunciava a principis de desembre que a finals de l’estiu estaria vacunada un 70% de la població i que això ens situaria en un escenari d’immunitat col·lectiva sumant aquest percentatge al de les persones que ja haurien passat la malaltia. Aquesta declaració va sorprendre, hi havia dubtes sobre si les vacunes serien realitat tan aviat... Les vacunes van arribar i moltes persones que no esperaven rebre-les abans de l’estiu ja estan vacunades. L’alegria per la vacuna i pel que podia significar tenir-la ha estat molt visible.
Algunes veus ja van anunciar durant els darrers mesos que aquesta immunitat podia no aconseguir-se perquè les primeres vacunes, tot i el gran èxit que suposen, generen una defensa de la persona en cas de patir la malaltia però no impedeixen que la puguin patir o transmetre. Les vacunes que avui tenim ens defensen de la malaltia, però no impedeixen que puguem tornar a contraure el virus i que el puguem transmetre. Això dificulta, impedeix, retarda, l’esperada immunitat col·lectiva.
La il·lusió del final de la pandèmia és això, una il·lusió. Una il·lusió que pot estar més o menys fonamentada, però que ara ens ha dut a la cinquena onada i està per veure quines seran totes les seves conseqüències. La il·lusió del final de la pandèmia va fer que el final de curs es fessin festes, viatges... on no sempre es va tenir present que la pandèmia continuava. La il·lusió del final de la pandèmia va fer que es confongués la supressió del toc de queda amb la possibilitat de trobades més o menys multitudinàries fora de les bombolles. La il·lusió del final de la pandèmia va fer que persones assistissin al Canet Rock havent donat negatiu en un test d’antígens portant una polsera on hi deia Covid Free i es comportessin com si no hi hagués Covid. La il·lusió del final de la pandèmia ha fet que en massa ocasions hi hagi comportaments com si la pandèmia ja no ens pogués afectar...
Aquestes il·lusions han estat, són, il·lusions mal fonamentades. Ens converteixen en persones il·luses, persones enganyades per falses il·lusions. No és el mateix tenir il·lusions que ser una persona il·lusa. Quan esdevenim persones il·luses pensem que pot ser allò que no hi ha manera real que ho sigui. Les veritables il·lusions són realitats que poden ser, tot i que ara no ho siguin. Encara que ho vulguem, un test d’antígens no ens pot donar la seguretat de que no tenim Covid, encara que la prova surti negativa. Tot i que aquests tests són una bona eina si en fem un bon ús. Podem tenir la il·lusió de que les vacunes acabin amb la pandèmia, però hem de saber com ja ha demostrat la variant Delta, que és una clau d’aquesta nova onada, que les persones vacunades poden patir la malaltia. No podem saber si sorgiran noves variants, donada la gran circulació del virus, que aconseguiran superar la barrera protectora que ens ofereixen les vacunes que tenim avui. Sabem que vacunar, fins i tot amb tres dosis, com ja estan fent a Israel, no evitarà noves variants. I són moltes les coses que encara no coneixem d’aquesta pandèmia...
Francisco Fernández Buey, pensant la utopia, ens parlava de la diferència entre tenir il·lusions i ser persones il·luses. I recordava a Giacomo Leopardi (1789-1837), el gran poeta-filòsof que escrivia en el seu Zibaldone: "Considero les il·lusions com una cosa en certa manera real, ja que són ingredients essencials del sistema de la natura humana, i han estat ofertes per la natura a tots els ésser humans, de manera que no és lícit considerar-les com a somnis d’una sola persona, sinó veritablement pròpies de l’ésser humà i volgudes per la natura. Sense les il·lusions la nostra vida seria la més mísera i bàrbara de les coses" . Aquesta pandèmia ens fa presents, a la vegada, les pitjors distòpies i les utopies que necessitem per fer possible la bona vida en el planeta.
Necessitem il·lusions ben fonamentades, il·lusions que ens permetin superar aquesta pandèmia. Les vacunes eren una il·lusió que s’ha fet realitat. Necessitem la il·lusió que ens porti a construir una distribució de vacunes que arribi al conjunt de la població del planeta. Sabem que ho podem fer. Necessitem fer possible la il·lusió de construir sistemes públics de salut per donar resposta a aquest repte i a d’altres que vivim i viurem. Sabem que és possible. Necessitem fer possible la il·lusió de fer front a l’emergència climàtica que està entre les causes d’aquesta pandèmia i, més enllà d’ella, posa en risc l’existència de l’espècie humana. Sabem que podem fer molt més del que fem. Necessitem fer possible la il·lusió d’acabar amb la pobresa que en el nostre país no deixa de ser cada cop més profunda i afecta de manera més greu a més persones. I que també és un enorme problema global... Sabem que està a les nostres mans.
Necessitem compartir les il·lusions que tenim, veure que poden ser reals i com les podem fer possibles. Necessitem no fer-nos il·lusions que no són reals. No, malauradament la pandèmia no ha acabat, la malaltia ens pot continuar afectant, i cal actuar d’acord amb aquesta realitat. La il·lusió del final de la pandèmia no ens pot portar a actuar com si la malaltia no ens pogués afectar, la il·lusió del final de la pandèmia ha de ser la que ens porti a superar-la.
L’obligatorietat de la mascareta és una mesura que des de l’inici de la pandèmia ha generat certa discussió perquè no en tots els països existeix i, especialment, perquè des de la ciència se’ns ha explicat que és una mesura que no seria necessària. Allò imprescindible, per exemple, era la mascareta en espais tancats, quan no es podia mantenir la distància... Vam trigar una mica a entendre que no ens podíem baixar la mascareta quan ens trobàvem algú al carrer amb qui volíem parlar i en acabar ens la tornàvem a pujar... Tampoc es tractava de treure’ns la mascareta en entrar en un bar o a casa d’algú que no és de la nostra bombolla...
La il·lusió del final de la pandèmia. No és el primer cop que ens passa. Tota desescalada ha incorporat d’alguna manera aquesta il·lusió. Ara fa un any, l’arribada de l’estiu del 2020 després del confinament va ser viscut en part, també, com aquesta il·lusió i la tornada a comportaments que faciliten la transmissió va recordar ràpidament on érem. Les circumstàncies en aquest estiu del 2021 encara han ajudat més a aquesta il·lusió. La vacunació ha estat un element clau. Des de fa mesos s’ha identificat obtenir la vacuna amb el final de la pandèmia. S’havia establert, fins i tot, una possible data per a la immunització col·lectiva. Aquest seria el punt final de la pandèmia a casa nostra.
L’optimisme havia anat en augment els darrers mesos en veure la velocitat de la vacunació. El Ministre Illa anunciava a principis de desembre que a finals de l’estiu estaria vacunada un 70% de la població i que això ens situaria en un escenari d’immunitat col·lectiva sumant aquest percentatge al de les persones que ja haurien passat la malaltia. Aquesta declaració va sorprendre, hi havia dubtes sobre si les vacunes serien realitat tan aviat... Les vacunes van arribar i moltes persones que no esperaven rebre-les abans de l’estiu ja estan vacunades. L’alegria per la vacuna i pel que podia significar tenir-la ha estat molt visible.
Algunes veus ja van anunciar durant els darrers mesos que aquesta immunitat podia no aconseguir-se perquè les primeres vacunes, tot i el gran èxit que suposen, generen una defensa de la persona en cas de patir la malaltia però no impedeixen que la puguin patir o transmetre. Les vacunes que avui tenim ens defensen de la malaltia, però no impedeixen que puguem tornar a contraure el virus i que el puguem transmetre. Això dificulta, impedeix, retarda, l’esperada immunitat col·lectiva.
La il·lusió del final de la pandèmia és això, una il·lusió. Una il·lusió que pot estar més o menys fonamentada, però que ara ens ha dut a la cinquena onada i està per veure quines seran totes les seves conseqüències. La il·lusió del final de la pandèmia va fer que el final de curs es fessin festes, viatges... on no sempre es va tenir present que la pandèmia continuava. La il·lusió del final de la pandèmia va fer que es confongués la supressió del toc de queda amb la possibilitat de trobades més o menys multitudinàries fora de les bombolles. La il·lusió del final de la pandèmia va fer que persones assistissin al Canet Rock havent donat negatiu en un test d’antígens portant una polsera on hi deia Covid Free i es comportessin com si no hi hagués Covid. La il·lusió del final de la pandèmia ha fet que en massa ocasions hi hagi comportaments com si la pandèmia ja no ens pogués afectar...
Aquestes il·lusions han estat, són, il·lusions mal fonamentades. Ens converteixen en persones il·luses, persones enganyades per falses il·lusions. No és el mateix tenir il·lusions que ser una persona il·lusa. Quan esdevenim persones il·luses pensem que pot ser allò que no hi ha manera real que ho sigui. Les veritables il·lusions són realitats que poden ser, tot i que ara no ho siguin. Encara que ho vulguem, un test d’antígens no ens pot donar la seguretat de que no tenim Covid, encara que la prova surti negativa. Tot i que aquests tests són una bona eina si en fem un bon ús. Podem tenir la il·lusió de que les vacunes acabin amb la pandèmia, però hem de saber com ja ha demostrat la variant Delta, que és una clau d’aquesta nova onada, que les persones vacunades poden patir la malaltia. No podem saber si sorgiran noves variants, donada la gran circulació del virus, que aconseguiran superar la barrera protectora que ens ofereixen les vacunes que tenim avui. Sabem que vacunar, fins i tot amb tres dosis, com ja estan fent a Israel, no evitarà noves variants. I són moltes les coses que encara no coneixem d’aquesta pandèmia...
Francisco Fernández Buey, pensant la utopia, ens parlava de la diferència entre tenir il·lusions i ser persones il·luses. I recordava a Giacomo Leopardi (1789-1837), el gran poeta-filòsof que escrivia en el seu Zibaldone: "Considero les il·lusions com una cosa en certa manera real, ja que són ingredients essencials del sistema de la natura humana, i han estat ofertes per la natura a tots els ésser humans, de manera que no és lícit considerar-les com a somnis d’una sola persona, sinó veritablement pròpies de l’ésser humà i volgudes per la natura. Sense les il·lusions la nostra vida seria la més mísera i bàrbara de les coses" . Aquesta pandèmia ens fa presents, a la vegada, les pitjors distòpies i les utopies que necessitem per fer possible la bona vida en el planeta.
Necessitem il·lusions ben fonamentades, il·lusions que ens permetin superar aquesta pandèmia. Les vacunes eren una il·lusió que s’ha fet realitat. Necessitem la il·lusió que ens porti a construir una distribució de vacunes que arribi al conjunt de la població del planeta. Sabem que ho podem fer. Necessitem fer possible la il·lusió de construir sistemes públics de salut per donar resposta a aquest repte i a d’altres que vivim i viurem. Sabem que és possible. Necessitem fer possible la il·lusió de fer front a l’emergència climàtica que està entre les causes d’aquesta pandèmia i, més enllà d’ella, posa en risc l’existència de l’espècie humana. Sabem que podem fer molt més del que fem. Necessitem fer possible la il·lusió d’acabar amb la pobresa que en el nostre país no deixa de ser cada cop més profunda i afecta de manera més greu a més persones. I que també és un enorme problema global... Sabem que està a les nostres mans.
Necessitem compartir les il·lusions que tenim, veure que poden ser reals i com les podem fer possibles. Necessitem no fer-nos il·lusions que no són reals. No, malauradament la pandèmia no ha acabat, la malaltia ens pot continuar afectant, i cal actuar d’acord amb aquesta realitat. La il·lusió del final de la pandèmia no ens pot portar a actuar com si la malaltia no ens pogués afectar, la il·lusió del final de la pandèmia ha de ser la que ens porti a superar-la.