Aquests dies s’ha afirmat que la victòria de la coalició antireaccionària que ha permès la investidura del candidat socialista a la presidència del govern central, era una prova de la fortalesa de la Constitució i és possible que sigui així. Però em costa acceptar que el compliment dels títols III i IV de la Constitució hagi de convertir-se en una prova de fortalesa.
No ho dic des de la ingenuïtat. Sé que els resultats de les eleccions del 23J obligaven a equacions complexes, però les causes de l’efervescència, irritabilitat, l’acció forassenyada, la confusió entre desig i realitat, la confusió entre pàtria i passat dictatorial no és un fenomen nou, ha anat creixent i ha posat en evidència que no era cert que tota l’extrema dreta hagués acceptat l’ordre constitucional. Tampoc és del tot cert que tots els independentistes hagin entès que tot i no ser una Constitució militant, les accions que no es canalitzen en el marc de la Constitució, no teixeixen estats.
A José María Aznar alguns opinadors li atorgaren el mèrit d’haver incorporat a l’extrema dreta en el marc constitucional i jo responia, aleshores i ara, que l’extrema dreta s’havia instal·lat a la Moncloa. Com que va governar amb el suport de CiU allà i Pujol i Mas ho van fer amb el PP aquí, aquesta circumstància es va eludir.
Aquella llavor va créixer fins que l’any 2013 els més ultranacionalistes i xenòfobs van fundar Vox, l’any 2014 ja tenen 246.000 vots en unes europees i el 2018 entraven amb força al Parlament andalús i descobrien l’eficàcia dels postulats populistes no només a les urnes, sinó també entre la població que aprofitava la llibertat d’expressió per negar-la a postulats contraris a les seves tesi.
El PP en lloc de distanciar-se’n, va aferrar-se fins a tatuar-se els principis de l’antifeminisme, la xenofòbia i la negació de les nacionalitats en el si de l’estat, tot i que des de l’any passat presideix el partit el president de la Xunta de Galícia que ha fet la seva carrera institucional fonamentalment en llengua gallega.
Aquest any 2023 tota la ultradreta europea ha decidit tensar la corda. Dues guerres amb impacte a Occident, una situació energètica delicada, una alta inflació, una sequera i pujada de tipus d’interès on preparar l’ambient per a ser una gran força que faci retrocedir en drets humans a la Unió Europea. Aquest és l’objectiu.
Per tant, formar part del govern d’Espanya era un objectiu que anava molt més lluny que el seu desacord (que hi és) amb la llei d’amnistia. Permetre que a Espanya hi governi la socialdemocràcia era un contratemps en la seva estratègia paneuropea de retrocés en drets socials. Tenen una estratègia europea però escalfen els carrers amb consignes d’odi local, personal, proper i per fer-ho tot més grotesc, els que en nom de la democràcia volen governar el màxim d’institucions, inciten els defensors de la dictadura franquista i pretenen apropiar-se de les estructures que pertanyen a l’Estat, i han de servir a tota la pluralitat de pensament polític (policies, jutges, militars...)
Finalment, les matemàtiques parlamentàries s’han imposat i l’actitud del PP i Vox han ajudat a unir els 179 vots talment com el morter uneix les pedres.
No estic segura que aquesta majoria que ha aturat l’extrema dreta en el govern d’Espanya, mentre unes acusacions potser infundades, feien caure un dels líders socialdemòcrata més sòlids a Europa en la república veïna i s’afeblia així la mirada oberta vers el futur; hagi entès el seu paper en aquest pas de la història.
No voldria que els populistes de llibre estiguessin forjant una aliança mundial més sòlida que els demòcrates i progressistes. La investidura només és la portada d’un llibre on la pedagogia hauria de ser el principal objectiu.
La pregunta ara és si la cridòria, entre els moviments tàctics i les conjuntures electorals, permetrà la pedagogia. Si els volgudament relats diferenciats d’una mateixa cosa pensant en els votants de cadascuna de les formacions de l’acord d’investidura permetrà aquesta pedagogia.
Els partits nacionalistes bascs són adversaris roents en unes eleccions de primavera i els partits independentistes catalans mantenen una pugna a voltes pueril sobre la diferència etimològica de diàleg i negociació i la diferència entre la legislatura que comença i la que acaba.
La que comença ha de debatre i aprovar la Llei d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, que permetrà a l’extrema dreta mantenir les mentides que inflamen els carrers, a la coalició governamental li permetrà defensar les mesures de gràcia que permet la Constitució i als independentistes tornar a pugnar per l’hegemonia electoral a Catalunya.
Si la política necessita més que mai fer arribar missatges pedagògics de la diversitat inherent a qualsevol sistema d’organització social; si la derrota del populisme es produirà amb una societat més justa i integradora, amb enginyeria social exitosa sense soroll en la seva materialització; el més difícil ens està esperant en els propers mesos i anys.
No ens deixem arrossegar pels que més criden.
No ho dic des de la ingenuïtat. Sé que els resultats de les eleccions del 23J obligaven a equacions complexes, però les causes de l’efervescència, irritabilitat, l’acció forassenyada, la confusió entre desig i realitat, la confusió entre pàtria i passat dictatorial no és un fenomen nou, ha anat creixent i ha posat en evidència que no era cert que tota l’extrema dreta hagués acceptat l’ordre constitucional. Tampoc és del tot cert que tots els independentistes hagin entès que tot i no ser una Constitució militant, les accions que no es canalitzen en el marc de la Constitució, no teixeixen estats.
A José María Aznar alguns opinadors li atorgaren el mèrit d’haver incorporat a l’extrema dreta en el marc constitucional i jo responia, aleshores i ara, que l’extrema dreta s’havia instal·lat a la Moncloa. Com que va governar amb el suport de CiU allà i Pujol i Mas ho van fer amb el PP aquí, aquesta circumstància es va eludir.
Aquella llavor va créixer fins que l’any 2013 els més ultranacionalistes i xenòfobs van fundar Vox, l’any 2014 ja tenen 246.000 vots en unes europees i el 2018 entraven amb força al Parlament andalús i descobrien l’eficàcia dels postulats populistes no només a les urnes, sinó també entre la població que aprofitava la llibertat d’expressió per negar-la a postulats contraris a les seves tesi.
El PP en lloc de distanciar-se’n, va aferrar-se fins a tatuar-se els principis de l’antifeminisme, la xenofòbia i la negació de les nacionalitats en el si de l’estat, tot i que des de l’any passat presideix el partit el president de la Xunta de Galícia que ha fet la seva carrera institucional fonamentalment en llengua gallega.
Aquest any 2023 tota la ultradreta europea ha decidit tensar la corda. Dues guerres amb impacte a Occident, una situació energètica delicada, una alta inflació, una sequera i pujada de tipus d’interès on preparar l’ambient per a ser una gran força que faci retrocedir en drets humans a la Unió Europea. Aquest és l’objectiu.
Per tant, formar part del govern d’Espanya era un objectiu que anava molt més lluny que el seu desacord (que hi és) amb la llei d’amnistia. Permetre que a Espanya hi governi la socialdemocràcia era un contratemps en la seva estratègia paneuropea de retrocés en drets socials. Tenen una estratègia europea però escalfen els carrers amb consignes d’odi local, personal, proper i per fer-ho tot més grotesc, els que en nom de la democràcia volen governar el màxim d’institucions, inciten els defensors de la dictadura franquista i pretenen apropiar-se de les estructures que pertanyen a l’Estat, i han de servir a tota la pluralitat de pensament polític (policies, jutges, militars...)
Finalment, les matemàtiques parlamentàries s’han imposat i l’actitud del PP i Vox han ajudat a unir els 179 vots talment com el morter uneix les pedres.
No estic segura que aquesta majoria que ha aturat l’extrema dreta en el govern d’Espanya, mentre unes acusacions potser infundades, feien caure un dels líders socialdemòcrata més sòlids a Europa en la república veïna i s’afeblia així la mirada oberta vers el futur; hagi entès el seu paper en aquest pas de la història.
No voldria que els populistes de llibre estiguessin forjant una aliança mundial més sòlida que els demòcrates i progressistes. La investidura només és la portada d’un llibre on la pedagogia hauria de ser el principal objectiu.
La pregunta ara és si la cridòria, entre els moviments tàctics i les conjuntures electorals, permetrà la pedagogia. Si els volgudament relats diferenciats d’una mateixa cosa pensant en els votants de cadascuna de les formacions de l’acord d’investidura permetrà aquesta pedagogia.
Els partits nacionalistes bascs són adversaris roents en unes eleccions de primavera i els partits independentistes catalans mantenen una pugna a voltes pueril sobre la diferència etimològica de diàleg i negociació i la diferència entre la legislatura que comença i la que acaba.
La que comença ha de debatre i aprovar la Llei d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, que permetrà a l’extrema dreta mantenir les mentides que inflamen els carrers, a la coalició governamental li permetrà defensar les mesures de gràcia que permet la Constitució i als independentistes tornar a pugnar per l’hegemonia electoral a Catalunya.
Si la política necessita més que mai fer arribar missatges pedagògics de la diversitat inherent a qualsevol sistema d’organització social; si la derrota del populisme es produirà amb una societat més justa i integradora, amb enginyeria social exitosa sense soroll en la seva materialització; el més difícil ens està esperant en els propers mesos i anys.
No ens deixem arrossegar pels que més criden.