Què fa que uns polítics aprovin o suspenguin davant dels ciutadans als quals serveixen? La fórmula màgica no existeix, cadascú fa el que pot. D’entrada, es tracta de no cometre errors. Així ho ha entès perfectament el president Pere Aragonès, líder que va fent amb tranquil·litat i mira de no ensopegar. Però amb aquesta actitud, pel que sembla, no n’hi ha prou. La darrera enquesta feta pública pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala un problema de l’executiu autonòmic.
La nota mitjana que treu el Govern és un 4,4, això és un insuficient, en el lèxic dels que vam fer l’EGB. El contrapunt de consolació és que un 53% dels consultats li dona un aprovat, però aquesta dada no pot amagar el rerefons d’un gabinet que, superada la sortida de Junts, semblava que havia d’agafar una certa velocitat de creuer. No ha estat així, de moment. El CEO indica que gairebé un 80 % considera que el president i els seus no expliquen prou bé allò que fan i les raons de les seves accions. Apareix un tòpic de la governança democràtica: errors de comunicació. Podria ser, és clar. Però, en realitat, aquesta mena de pífies són errors més de fons: de tipus estratègic, de plantejament general, de mirada política. Si el Govern treu una nota baixa no és perquè no sàpiga comunicar, és -tal vegada- perquè ha de repensar allò que comunica i, inevitablement, això implica revisar allò que fa.
No cal ser un gran guru de la consultoria política per diagnosticar que el Govern Aragonès ha dedicat la majoria de les seves energies a dues coses, fins ara. Primera: minimitzar el soroll i les topades que implicava l’acord de coalició amb Junts. Segona: treballar a fons en el front de la desjudicialització del procés, amb i sense la cobertura de la taula de diàleg. Han estat reptes complicats. Ara tot aquest sobreesforç passa factura. Amb l’aprovació dels pressupostos, gràcies al vot del PSC i dels comuns, l’Executiu republicà s’assegura la continuïtat, però arriba molt fatigat al moment en què toca vendre gestió. Llevat potser dels consellers nous, els perfils de qui lidera les polítiques departamentals s’ha desdibuixat o semblen a l’espera de no se sap què. Quan és el moment de les coses que interessen la gent, els consellers actuen com per inèrcia o semblen mig desapareguts.
Quan Aragonès parla no diu bestieses, però costa saber quina és la narrativa del Govern. És cert que se subratlla sovint l’aposta per les polítiques socials, però aquest missatge queda despenjat, com un capítol solt d’un llibre que no està escrit. En aquest sentit, és paradoxal que l’enquesta indiqui que la ciutadania no valora prou tot el que es fa contra la pobresa. ERC no pot refiar-se: ha de confegir un relat clar, potent, ambiciós sobre la seva gestió diària, i ha de posar-hi la música més oportuna davant d’una societat que està tocada per les incerteses de la crisi i la fractura d’expectatives que arrosseguem des de la pandèmia.
Els relats polítics no són productes fàcils de construir, òbviament. Els republicans tenen molts fronts oberts i les coses urgents tendeixen a desplaçar les importants. Debats enverinats, com el de l’aeroport del Prat, la B-40 i el Hard Rock, acaben generant una narrativa defensiva per defecte, com una mena de contrafaula que, a l’hora de la veritat, ens deixa un gran buit sobre el concepte global de país.
ERC governa i pretén revalidar el seu paper avui central en la política catalana. Per continuar i assentar-se, necessita un guió que sigui intel·ligible i que parli d’un futur abastable i concret, no únicament lligat al referèndum pactat i l’amnistia. Després d’una etapa de governs activistes, centrats en l’impuls del procés, el Govern Aragonès ha de projectar una dimensió diferent sense por, un estil que —sense renunciar a la independència— generi una certa il·lusió (modesta, però sòlida) pel present que vivim. Malgrat totes les dificultats.
La nota mitjana que treu el Govern és un 4,4, això és un insuficient, en el lèxic dels que vam fer l’EGB. El contrapunt de consolació és que un 53% dels consultats li dona un aprovat, però aquesta dada no pot amagar el rerefons d’un gabinet que, superada la sortida de Junts, semblava que havia d’agafar una certa velocitat de creuer. No ha estat així, de moment. El CEO indica que gairebé un 80 % considera que el president i els seus no expliquen prou bé allò que fan i les raons de les seves accions. Apareix un tòpic de la governança democràtica: errors de comunicació. Podria ser, és clar. Però, en realitat, aquesta mena de pífies són errors més de fons: de tipus estratègic, de plantejament general, de mirada política. Si el Govern treu una nota baixa no és perquè no sàpiga comunicar, és -tal vegada- perquè ha de repensar allò que comunica i, inevitablement, això implica revisar allò que fa.
No cal ser un gran guru de la consultoria política per diagnosticar que el Govern Aragonès ha dedicat la majoria de les seves energies a dues coses, fins ara. Primera: minimitzar el soroll i les topades que implicava l’acord de coalició amb Junts. Segona: treballar a fons en el front de la desjudicialització del procés, amb i sense la cobertura de la taula de diàleg. Han estat reptes complicats. Ara tot aquest sobreesforç passa factura. Amb l’aprovació dels pressupostos, gràcies al vot del PSC i dels comuns, l’Executiu republicà s’assegura la continuïtat, però arriba molt fatigat al moment en què toca vendre gestió. Llevat potser dels consellers nous, els perfils de qui lidera les polítiques departamentals s’ha desdibuixat o semblen a l’espera de no se sap què. Quan és el moment de les coses que interessen la gent, els consellers actuen com per inèrcia o semblen mig desapareguts.
Quan Aragonès parla no diu bestieses, però costa saber quina és la narrativa del Govern. És cert que se subratlla sovint l’aposta per les polítiques socials, però aquest missatge queda despenjat, com un capítol solt d’un llibre que no està escrit. En aquest sentit, és paradoxal que l’enquesta indiqui que la ciutadania no valora prou tot el que es fa contra la pobresa. ERC no pot refiar-se: ha de confegir un relat clar, potent, ambiciós sobre la seva gestió diària, i ha de posar-hi la música més oportuna davant d’una societat que està tocada per les incerteses de la crisi i la fractura d’expectatives que arrosseguem des de la pandèmia.
Els relats polítics no són productes fàcils de construir, òbviament. Els republicans tenen molts fronts oberts i les coses urgents tendeixen a desplaçar les importants. Debats enverinats, com el de l’aeroport del Prat, la B-40 i el Hard Rock, acaben generant una narrativa defensiva per defecte, com una mena de contrafaula que, a l’hora de la veritat, ens deixa un gran buit sobre el concepte global de país.
ERC governa i pretén revalidar el seu paper avui central en la política catalana. Per continuar i assentar-se, necessita un guió que sigui intel·ligible i que parli d’un futur abastable i concret, no únicament lligat al referèndum pactat i l’amnistia. Després d’una etapa de governs activistes, centrats en l’impuls del procés, el Govern Aragonès ha de projectar una dimensió diferent sense por, un estil que —sense renunciar a la independència— generi una certa il·lusió (modesta, però sòlida) pel present que vivim. Malgrat totes les dificultats.