La majoria dels humans són diürns, es caracteritzen per estar més actius durant el dia i dormen durant la nit. N’hi ha però, que són nocturns i es mouen més amb la lluna. I n’hi ha de crepusculars que s’activen més al vespre o a l’alba.
A la novel·la de Jordi Basté i Marc Artigau, Un home cau, hi palpem, bàsicament, la nit. La novel·la té dues trames. La primera, la d’un detectiu privat, l’Albert Martínez, que se’n va a sopar a Ca la Nuri, a la Barceloneta, i veu com dos homes s’acosten a l’espigó de la Mar Bella, discutint. Al cap de poca estona només n’hi veu un. La segona, la del germà gran d’una família influent, el Jofre, que no para de rebre missatges del seu germà Oriol per quedar urgentment.
Les dues narratives, una de més teatral i una altra de més radiofònica, funcionen. A la segona hi apareix sempre passatgera la ràdio—la COPE, RAC1 i Ràdio Tele Taxi— també una ruta gastronòmica per Barcelona, des del Coure fins al Compartir, passant per la mongeta tendra del Fermí Puig i de Can Vilaró. La Vanguardia sembla l’esperit sant, sempre present. I l’homosexualitat és un tema latent.
Basté ha adoptat un to descordat, un text que et parla, que es llegeix com si fos el transistor de la cuina. Artigau, en canvi, articula i gesticula, juga amb els punts de vista, pren distància. Una trama que Basté situa a Barcelona i que Artigau fa universal, fent que el seu relat pugui passar a qualsevol lloc del món.
Entre els dos autors construït un relat d’intriga barrejat amb un estil literari gamberro. Aquell que és capaç de crear intriga mentre et fa valoracions de la quotidianitat. “Hi ha dues coses ridícules al ball: un grup d’heteros ballant l’Y.M.C.A. i un grup d’homos ballant Mónica Naranjo”.
Amb el relat de Basté m’ha semblat veure-hi un home més de nit que de dia. Quan és fosc desperta el misteri. És quan se sent l’olor de porro, quan el Cangrejo pren força, i quan els homes cauen.
Em fa la sensació que han fet amb la novel·la el que fan a la ràdio i el teatre, passar-s’ho bé. La clau de qualsevol èxit: viure el dia com si fos la nit.
A la novel·la de Jordi Basté i Marc Artigau, Un home cau, hi palpem, bàsicament, la nit. La novel·la té dues trames. La primera, la d’un detectiu privat, l’Albert Martínez, que se’n va a sopar a Ca la Nuri, a la Barceloneta, i veu com dos homes s’acosten a l’espigó de la Mar Bella, discutint. Al cap de poca estona només n’hi veu un. La segona, la del germà gran d’una família influent, el Jofre, que no para de rebre missatges del seu germà Oriol per quedar urgentment.
Les dues narratives, una de més teatral i una altra de més radiofònica, funcionen. A la segona hi apareix sempre passatgera la ràdio—la COPE, RAC1 i Ràdio Tele Taxi— també una ruta gastronòmica per Barcelona, des del Coure fins al Compartir, passant per la mongeta tendra del Fermí Puig i de Can Vilaró. La Vanguardia sembla l’esperit sant, sempre present. I l’homosexualitat és un tema latent.
Basté ha adoptat un to descordat, un text que et parla, que es llegeix com si fos el transistor de la cuina. Artigau, en canvi, articula i gesticula, juga amb els punts de vista, pren distància. Una trama que Basté situa a Barcelona i que Artigau fa universal, fent que el seu relat pugui passar a qualsevol lloc del món.
Entre els dos autors construït un relat d’intriga barrejat amb un estil literari gamberro. Aquell que és capaç de crear intriga mentre et fa valoracions de la quotidianitat. “Hi ha dues coses ridícules al ball: un grup d’heteros ballant l’Y.M.C.A. i un grup d’homos ballant Mónica Naranjo”.
Amb el relat de Basté m’ha semblat veure-hi un home més de nit que de dia. Quan és fosc desperta el misteri. És quan se sent l’olor de porro, quan el Cangrejo pren força, i quan els homes cauen.
Em fa la sensació que han fet amb la novel·la el que fan a la ràdio i el teatre, passar-s’ho bé. La clau de qualsevol èxit: viure el dia com si fos la nit.