Votar amb la pinça al nas ha estat, durant molt de temps, una manera prou gràfica de definir la relació de molts ciutadans amb les urnes. No votàvem necessàriament qui volíem, sinó qui ens desagradava menys. No dipositàvem una esperança a l'urna, sinó una resignació. Era el vot útil, el vot defensiu, el vot per impedir que guanyessin els altres. Una democràcia que es mantenia en moviment gràcies, en bona part, a la por del que podia venir.

La pinça, però, s'ha trencat. I no perquè les opcions polítiques siguin totes iguals, que no ho són. Ni perquè hagin desaparegut les diferències ideològiques, que continuen existint i tenen conseqüències molt concretes sobre les nostres vides. S'ha trencat perquè, per a una part de l'electorat, el mal menor ha deixat de ser un argument prou convincent. Quan cada convocatòria electoral es presenta com una emergència històrica, quan cada votació sembla l'última oportunitat d'evitar una catàstrofe, l'amenaça acaba perdent força. No es pot viure permanentment en estat d'excepció emocional.

Els partits han après a mobilitzar el rebuig amb una eficàcia extraordinària. És més fàcil aconseguir que algú voti contra un adversari que no pas convèncer-lo de les virtuts d'un projecte propi. La indignació circula millor que les propostes, les desqualificacions generen més adhesions que els arguments i la fidelitat electoral sovint es construeix sobre la por de perdre allò que encara conservem. El resultat és una política que dedica més esforços a administrar les nostres pors que a alimentar les nostres esperances.

A Catalunya, aquesta fatiga té ingredients propis. Hem viscut anys d'una intensitat política excepcional, amb mobilitzacions multitudinàries, promeses de transformació i una ciutadania que va arribar a creure que podia intervenir decisivament en el curs de la història. Després han vingut les divisions, els retrets, les renúncies i la sensació, compartida per sectors molt diversos, que la distància entre les paraules i els fets s'ha fet massa gran. No tothom ha viscut aquest procés de la mateixa manera, però seria absurd negar que ha deixat un pòsit de desconfiança important.

I el desencís no es limita a la qüestió nacional. L'accés a l'habitatge, la precarietat, els serveis públics o les dificultats per construir un projecte de vida formen part d'una experiència quotidiana que sovint no troba una resposta política a l'altura. Els ciutadans escolten grans declaracions mentre els problemes més elementals continuen esperant solucions.

Davant d'aquest panorama, cada vegada resulta més temptador quedar-se a casa.

Convé, però, no confondre totes les abstencions. Hi ha qui no vota per convicció, com una forma conscient de protesta o de rebuig al sistema. És una posició discutible, però políticament articulada. I hi ha qui no vota perquè s'ha cansat, perquè no espera res, perquè considera que la seva participació no canviarà absolutament res. Aquesta segona abstenció és especialment preocupant. No expressa necessàriament una voluntat de transformar el sistema, sinó una retirada silenciosa de l'espai públic.

Una democràcia pot suportar el desacord, la protesta i fins i tot el rebuig. El que no pot assumir sense conseqüències és que una part creixent de la societat deixi de considerar-la una eina útil per millorar la seva vida.

Tampoc no seria just exigir que els partits ens entusiasmin permanentment. La política democràtica és l'art de negociar, pactar i acceptar solucions imperfectes. Votar implica sovint escollir entre alternatives que no satisfan del tot les nostres aspiracions. No hi ha cap obligació que un candidat ens enamori, ni seria saludable convertir la política en una successió d'enamoraments i decepcions.

Però una cosa és acceptar la imperfecció i una altra resignar-se a la mediocritat. Una cosa és entendre que governar exigeix compromisos i una altra assumir que els compromisos electorals són prescindibles. Els ciutadans no necessiten líders providencials. Necessiten motius raonables per confiar.

La responsabilitat també és nostra. Retirar-nos de la participació política no fa desaparèixer les decisions que ens afecten. Les urnes continuaran determinant governs, majories i polítiques públiques, amb nosaltres o sense nosaltres. I l'abstenció no perjudica necessàriament els responsables del desencís: pot acabar reforçant aquells que disposen d'un electorat més fidel i disciplinat.

Per això seria un error celebrar cada augment de l'abstenció com una derrota dels partits tradicionals o una victòria moral dels descontents. Sovint no és ni una cosa ni l'altra. És, simplement, una democràcia amb menys ciutadans implicats.

Els dirigents polítics haurien de deixar de preguntar-se únicament com poden mobilitzar els seus votants i començar a preguntar-se per què tants ciutadans han perdut les ganes de participar. No n'hi ha prou d'invocar l'amenaça dels adversaris. Cal reconstruir la credibilitat, assumir responsabilitats, parlar amb claredat i oferir horitzons que vagin més enllà de la pròxima convocatòria electoral.

Durant massa temps ens han demanat que votem amb la pinça al nas. Potser ja seria hora que ens donessin alguna raó per poder-nos-la treure. Perquè la pinça s'ha trencat. I el que està en joc no és trobar-ne una altra, sinó recuperar les ganes de votar.