Quan arribava l'hivern, quan l'hivern ho era de veritat, el meu avi repetia sovint una frase ben curiosa. Deia "on hi ha neu, no hi aneu". Era algú que per l'època que va viure li tenia un respecte absolut a la natura. Sabia tot els que ens dona, però també el que ens pot treure quan van mal dades. Per a ell, el gaudi de la muntanya eren els bolets, els banys i les passejades. En el seu imaginari no hi existia l'esquí. Ni en el d'ell ni en el de la majoria de generacions anteriors ni futures. Ni en el meu mateix, que durant anys, a molts quilòmetres de les pistes del país, aquesta pràctica es limitava a sortides puntuals amb l'institut i poca cosa més. Ens resultava fins i tot exòtic. Veure aquelles muntanyes completament nevades era pels meus ulls el mateix que aquell que mai ha vist el mar.
Les primeres pistes d'esquí van obrir a Catalunya a la primera meitat del segle XX. La seva història és relativament recent i durant dècades, si no és que eres veí de la zona, era exclusiu per a persones d'una certa capacitat econòmica. Una activitat d'oci més pròpia de la burgesia i reproduïda a les revistes del cor per l'afició que tenia l'emèrit a fer corbes per la Vall d'Aran. Amb el pas del temps la cosa ha canviat. Qui més qui menys ha fet alguna baixada, encara que sigui a cops de cul. Molts hem gaudit de l'adrenalina del pendent i la majoria hem tingut aquella meravellosa sensació de descans quan ens hem tret les botes. Hem viscut grans jornades d'esquí que amb el canvi climàtic comencen a ser un bon record de temps més passats que futurs.
No hi ha neu i no ens ve de nou. Ni plou ni ha fet el fred que tocava. La temporada és cada vegada més curta i els ingressos també es van fonent. I malgrat tot, hi ha qui continua picant pedra. El blanc, com si l'hem de pintar. Però que puguem dir que tenim pistes d'esquí. Al preu que sigui, amb neu artificial i amb diners públics. Que els empresaris del sector es deixin els estalvis en allargar l'angoixa, encara. El poc temps que quedi el voldran amortitzar. Perquè el negoci encara deu donar i perquè qui vol esquiar ho continuarà fent al preu que sigui. Però que la Generalitat, propietària de set estacions, ho faci ja és un altre tema. I és molt gros.
Ens bombardegen dia sí i dia també amb la sequera. Amb la responsabilitat que hem de tenir els ciutadans a l'hora d'obrir l'aixeta i amb els milions que costarà mantenir el consum d'aigua actual. Que si no ens podrem dutxar als gimnasos i que si ens baixaran la pressió de l'aigua i ens apujaran el rebut. Però això sí, les pistes d'esquí han d'obrir sigui com sigui. Un dels arguments, que hi ha molts pobles que viuen d'això i que s'ha de sustentar l'economia de la zona. A veure si ens entenem. Catalunya és molt gran i de territoris que depenen d'un sector n'hi ha uns quants. Que els hi preguntin als de la fusta de la Garriga i la Sénia. O a la indústria tèxtil de Terrassa o Igualada. I a tants altres que han anat caient per modes, globalització o canvis de consum. I ningú els ha salvat els mobles. En moments de restricció, també ha d'haver-hi moments per donar exemple. Si a la llarga ens convertim en una societat sense neu, haurem d'assumir que si no hi ha neu hi haurà una altra cosa.
Les primeres pistes d'esquí van obrir a Catalunya a la primera meitat del segle XX. La seva història és relativament recent i durant dècades, si no és que eres veí de la zona, era exclusiu per a persones d'una certa capacitat econòmica. Una activitat d'oci més pròpia de la burgesia i reproduïda a les revistes del cor per l'afició que tenia l'emèrit a fer corbes per la Vall d'Aran. Amb el pas del temps la cosa ha canviat. Qui més qui menys ha fet alguna baixada, encara que sigui a cops de cul. Molts hem gaudit de l'adrenalina del pendent i la majoria hem tingut aquella meravellosa sensació de descans quan ens hem tret les botes. Hem viscut grans jornades d'esquí que amb el canvi climàtic comencen a ser un bon record de temps més passats que futurs.
No hi ha neu i no ens ve de nou. Ni plou ni ha fet el fred que tocava. La temporada és cada vegada més curta i els ingressos també es van fonent. I malgrat tot, hi ha qui continua picant pedra. El blanc, com si l'hem de pintar. Però que puguem dir que tenim pistes d'esquí. Al preu que sigui, amb neu artificial i amb diners públics. Que els empresaris del sector es deixin els estalvis en allargar l'angoixa, encara. El poc temps que quedi el voldran amortitzar. Perquè el negoci encara deu donar i perquè qui vol esquiar ho continuarà fent al preu que sigui. Però que la Generalitat, propietària de set estacions, ho faci ja és un altre tema. I és molt gros.
Ens bombardegen dia sí i dia també amb la sequera. Amb la responsabilitat que hem de tenir els ciutadans a l'hora d'obrir l'aixeta i amb els milions que costarà mantenir el consum d'aigua actual. Que si no ens podrem dutxar als gimnasos i que si ens baixaran la pressió de l'aigua i ens apujaran el rebut. Però això sí, les pistes d'esquí han d'obrir sigui com sigui. Un dels arguments, que hi ha molts pobles que viuen d'això i que s'ha de sustentar l'economia de la zona. A veure si ens entenem. Catalunya és molt gran i de territoris que depenen d'un sector n'hi ha uns quants. Que els hi preguntin als de la fusta de la Garriga i la Sénia. O a la indústria tèxtil de Terrassa o Igualada. I a tants altres que han anat caient per modes, globalització o canvis de consum. I ningú els ha salvat els mobles. En moments de restricció, també ha d'haver-hi moments per donar exemple. Si a la llarga ens convertim en una societat sense neu, haurem d'assumir que si no hi ha neu hi haurà una altra cosa.