La unió entre forces i voluntats polítiques no és, en rigor, cap necessitat objectiva. De fet, el que realment és necessari en qualsevol sistema democràtic i participatiu és la diferència o la diversitat. Al parlament de Westminster, de certes votacions se’n diu Divisió; els diputats surten per portes diferents, compten tants caps tants barrets i es resol el tema en litigi. Els partits són, com el seu nom indica, particions o parts del ventall polític, i costa defensar els casos en què s’ha forçat una unificació per decret, com en el cas de la FET y de las JONS, imposant un sistema de partit únic (una contradicció en termes).
Però el sentit comú (no pas la salut democràtica) ens diu que tots aquells que volen anar al mateix port, més val que uneixin forces i , si pot ser, empenyin la barca en la mateixa direcció. Ahir en Salvador Cardús expressava els seus dubtes sobre la conveniència de la unitat i jo, des del respecte i l’admiració, en discrepo molt obertament. Jo penso que sí que cal aplegar forces i concertar accions per acostar-nos al difícil horitzó de la llibertat nacional. Potser no sempre, potser no amb disciplina militar, potser no sota unes úniques sigles; però en hores difícils, hem de ser capaços d’unir esforços.
Deu ser per això que ara mateix estic involucrat en un procés de converses per estudiar l’apropament de postures entre formacions independendistes, amb l’horitzó de les eleccions espanyoles del 20-N. Per quin motiu estic convençut que això podria ser positiu? Per què una colla de gent ens hi estem deixant la pell? Doncs per un conjunt de raons, entre les quals la més òbvia és la perspectiva d’aplegar vots, equips, talents, energies i provar de sumar per treure uns resultats decents, que posin la força de l’independentisme al nivell que li pertoca i que insuflin ànims en la molt castigada parròquia dels lluitadors per la llibertat.
D’altra banda, una dinàmica de confluència seria vital per trencar velles inèrcies. En els darrers tres anys, l’energia més aviat s’ha desfermat per fissió; ara potser és arribada l’hora que es desfermi per fusió. La recomposició dels àtoms ha començat per la mateixa ERC, l’origen del big bang, i ara caldrà que s’encomani l’esperit a tot l’univers independentista. Serà molt complicat, en canvi, integrar-hi coalicions que encara no han abraçat la independència de forma explícita en els seus programes, com ara CiU i ICV, les quals a més presenten caps de llista a les espanyoles que s’han manifestat contraris a la plena sobirania del país. Caldrà esperar un temps a dialogar amb aquestes forces que han de definir encara quin és el seu port de destí, o si més s’han de posar d’acord internament sobre el rumb que emprenen.
El ventall de formacions implicades continua essent, malgrat tot, ben ampli; ERC, SI, CUP, RCat i DC. Pel cap baix, cinc organitzacions que aposten per l’estat propi. El sentit comú diu que són massa grups, i diu una cosa encara més fonamental; que es fa molt complicat confiar en unes sigles que professen un ideal molt ambiciós i laboriós (la llibertat nacional), però que no tenen la capacitat de resoldre la part més fàcil (posar-se d’acord entre elles). Aquest obstacle, el de perseguir grans projectes, sense haver enllestit un pas previ menut però indispensable, marca la credibilitat, la feblesa moral i el poc magnetisme electoral d’aquestes sigles.
És imperiós, per tant, trencar el tòpic popular sobre l’independentisme, sens dubte un punt injust, que el pinta com un rosari de grups desunits i de poc refiar. Superar aquest descrèdit és un sine qua non dels que volen la llibertat nacional. I si no es pot unir o concertar coalicions, com a mínim cal ser capaços de parlar. De deixar de fer-se nosa i, pel cap baix, estar disposats a tenir converses que fins ara no s’han tingut. Capaços de seure a l’entorn d’una taula no pas per discutir, sinó per mirar de construir i caminar cap a un futur més lliure. O si això no pot ser, en darrera instància, de practicar la virtut de la discreció i de la generositat davant l’acció dels altres.
Però el sentit comú (no pas la salut democràtica) ens diu que tots aquells que volen anar al mateix port, més val que uneixin forces i , si pot ser, empenyin la barca en la mateixa direcció. Ahir en Salvador Cardús expressava els seus dubtes sobre la conveniència de la unitat i jo, des del respecte i l’admiració, en discrepo molt obertament. Jo penso que sí que cal aplegar forces i concertar accions per acostar-nos al difícil horitzó de la llibertat nacional. Potser no sempre, potser no amb disciplina militar, potser no sota unes úniques sigles; però en hores difícils, hem de ser capaços d’unir esforços.
Deu ser per això que ara mateix estic involucrat en un procés de converses per estudiar l’apropament de postures entre formacions independendistes, amb l’horitzó de les eleccions espanyoles del 20-N. Per quin motiu estic convençut que això podria ser positiu? Per què una colla de gent ens hi estem deixant la pell? Doncs per un conjunt de raons, entre les quals la més òbvia és la perspectiva d’aplegar vots, equips, talents, energies i provar de sumar per treure uns resultats decents, que posin la força de l’independentisme al nivell que li pertoca i que insuflin ànims en la molt castigada parròquia dels lluitadors per la llibertat.
D’altra banda, una dinàmica de confluència seria vital per trencar velles inèrcies. En els darrers tres anys, l’energia més aviat s’ha desfermat per fissió; ara potser és arribada l’hora que es desfermi per fusió. La recomposició dels àtoms ha començat per la mateixa ERC, l’origen del big bang, i ara caldrà que s’encomani l’esperit a tot l’univers independentista. Serà molt complicat, en canvi, integrar-hi coalicions que encara no han abraçat la independència de forma explícita en els seus programes, com ara CiU i ICV, les quals a més presenten caps de llista a les espanyoles que s’han manifestat contraris a la plena sobirania del país. Caldrà esperar un temps a dialogar amb aquestes forces que han de definir encara quin és el seu port de destí, o si més s’han de posar d’acord internament sobre el rumb que emprenen.
El ventall de formacions implicades continua essent, malgrat tot, ben ampli; ERC, SI, CUP, RCat i DC. Pel cap baix, cinc organitzacions que aposten per l’estat propi. El sentit comú diu que són massa grups, i diu una cosa encara més fonamental; que es fa molt complicat confiar en unes sigles que professen un ideal molt ambiciós i laboriós (la llibertat nacional), però que no tenen la capacitat de resoldre la part més fàcil (posar-se d’acord entre elles). Aquest obstacle, el de perseguir grans projectes, sense haver enllestit un pas previ menut però indispensable, marca la credibilitat, la feblesa moral i el poc magnetisme electoral d’aquestes sigles.
És imperiós, per tant, trencar el tòpic popular sobre l’independentisme, sens dubte un punt injust, que el pinta com un rosari de grups desunits i de poc refiar. Superar aquest descrèdit és un sine qua non dels que volen la llibertat nacional. I si no es pot unir o concertar coalicions, com a mínim cal ser capaços de parlar. De deixar de fer-se nosa i, pel cap baix, estar disposats a tenir converses que fins ara no s’han tingut. Capaços de seure a l’entorn d’una taula no pas per discutir, sinó per mirar de construir i caminar cap a un futur més lliure. O si això no pot ser, en darrera instància, de practicar la virtut de la discreció i de la generositat davant l’acció dels altres.