Encenc la ràdio tan bon punt pujo al cotxe i escolto amb atenció en Franc Lluís Giró, al programa Nota de veu d'iCat. Parla de la precarietat que s'amaga darrere dels focus i el confeti dels escenaris de l'anomenada "nova escena catalana". Diversos testimonis, la majoria molt joves, expliquen detalladament com, més enllà del glamur dels concerts i els videoclips, existeix un inestable panorama d'intermitència econòmica i força misèria.
No puc evitar empatitzar amb tots ells i recordar que aquest és un dels mals de ser autònom en aquest coi de país. Perquè rere la falsa èpica del fotoperiodisme, també s'amaga una llarguíssima llista de misèries. No fa gaire, per uns tràmits, vaig fer un cop d'ull a la meva vida laboral i vaig veure que ja feia quasi 15 anys que pagava religiosament i de forma ininterrompuda la meva quota d'autònoms. Des de llavors i fins al dia d'avui —si no em falla la memòria— afortunadament, només he agafat un cop la baixa per malaltia.
Va ser fa pocs anys, en plena pandèmia, quan vaig emmalaltir de Covid i no vaig tenir més remei, per imperatiu legal i sentit comú, que quedar-me a casa els dies necessaris fins que els testos donessin negatiu. Malgrat l'obligació sanitària que hi havia en aquells moments d'autoconfinar-se en cas de malaltia —jo, com a col·lectiu essencial vaig tenir la sort de no haver de plegar veles i vaig poder seguir treballant— no em vaig estalviar el mal humor d'un dels meus clients quan li vaig explicar que, malgrat que econòmicament no m'ho podia permetre, m'havia de quedar a casa i no el podia servir durant uns dies. Un client que, per cert, em va deixar de pagar la meitat del que teníem acordat d'un dia per l'altre, sense previ avís i durant uns quants mesos de pandèmia, tan bon punt van anunciar el confinament.
Durant aquests anys d'autònom he sigut pare dos cops. Amb el primer fill, vaig tenir la fortuna de poder fer sencers els miserables 15 dies de permís que llavors marcava la llei. Amb la meva filla, nascuda aviat farà 10 anys, en prou feines vaig poder permetre'm deixar de treballar poc més d'una setmana. La cosa era senzilla: si volia fer de pare i gaudir de la meva filla acabada de néixer, amb dos autònoms a casa no omplíem la nevera. Ras i curt. A més, ja anava previngut. Recordo que amb el primer fill vaig aprendre la lliçó, que amb el que vaig cobrar estant de baixa per paternitat, en prou feines vaig poder pagar la quota d'autònoms d'aquell mes i els tràmits de la gestoria. Sort en vam tenir dels pocs estalvis que guardava.
Tot amb tot, segur que la pel·lícula que explico li sona a molta gent. I com més grans ens fem, més terrorífic és aquest melodrama. No fa gaires dies parlava amb una companya de gremi que, per edat, ja s'hauria d'acostar a la jubilació. M'explicava que cada cop que ha de remenar temes de la Seguretat Social, no vol mirar quants anys li queden per jubilar-se perquè encara en són la tira. Molts anys treballant en negre i molts d'altres pagant el mínim d'autònoms. I quan es jubili, què?, a cobrar una miserable pensió amb la qual en prou feines es podrà pagar l'habitatge. I el menjar?, i els subministraments?, i tota la resta?, què serà d'ella?, què coi serà de nosaltres?
Escric aquest article entre trist, profundament decebut i sobretot molt enrabiat. L'escric mentre fa 8 dies que treballo ininterrompudament i sabent que encara me'n queden 4 per poder gaudir, si tot va bé, d'un dia de festa. L'escric mentre responc l'allau de correus que tinc pendents de contestar i el degoteig constant de whatsapps que m'arriben a totes hores, sense que els interlocutors en qüestió es plantegin si, potser, enviar missatges de feina un diumenge o un dimarts a les 11 de la nit, són maneres de fer gaire normals.
Escric aquest article cansat que als meus 42 anys, encara hi hagi qui tingui els sants pebrots de pretendre que els hi serveixi fotos de franc, argumentant que "no pateixis, que ja et signarem la foto", com si pagués el lloguer amb unitats de visibilitat. El més fotut de tot és que ni tan sols s'adonen que el que plantegen no només és un abús, sinó que també és rematadament insultant. O és que treballes de franc, tu, gamarús?, perquè guaita, jo visc dels drets de reproducció de les meves fotos i, com tu, també necessito omplir la nevera. I no sé ni què són els triennis, ni els festius, ni les pagues dobles ni les vacances pagades, ni estar de baixa sabent que a final de mes cobraré igual, tros de cap de fava.
Remato aquest article cada cop més encès i pendent de cobrar unes factures de l'administració, impagades aviat farà cinc mesos. Resulta que a l'administració són els primers a saltar-se les lleis que ells mateixos fan. M'encenc perquè el que havia de ser una reforma de la llei d'autònoms del govern més progressista de la història d'Espanya, per tal d'equilibrar el que es paga amb el que es cobra, ha resultat ser una trampa mortal per molts treballadors autoexplotats. Llegiu la Llucia Ramis i la Marta Rojals, que ho expliquen la mar de bé. I que algun partit aixequi la mà si es creu lliure de culpa, fills de Satanàs. Que mai cap de vosaltres ha fet absolutament res tangible per millorar les nostres condicions de treball, la nostra seguretat econòmica i en definitiva, la nostra miserable vida d'autònom.
Acabo aquest article de forma abrupta, perquè vaig tard i ja no tinc temps d'allargar-lo més. M'agradaria repassar-lo i repensar-lo, si cal, però m'espera una altra feina i unes hores al cotxe que ningú em pagarà. És l'agonia de l'autònom.
No puc evitar empatitzar amb tots ells i recordar que aquest és un dels mals de ser autònom en aquest coi de país. Perquè rere la falsa èpica del fotoperiodisme, també s'amaga una llarguíssima llista de misèries. No fa gaire, per uns tràmits, vaig fer un cop d'ull a la meva vida laboral i vaig veure que ja feia quasi 15 anys que pagava religiosament i de forma ininterrompuda la meva quota d'autònoms. Des de llavors i fins al dia d'avui —si no em falla la memòria— afortunadament, només he agafat un cop la baixa per malaltia.
Va ser fa pocs anys, en plena pandèmia, quan vaig emmalaltir de Covid i no vaig tenir més remei, per imperatiu legal i sentit comú, que quedar-me a casa els dies necessaris fins que els testos donessin negatiu. Malgrat l'obligació sanitària que hi havia en aquells moments d'autoconfinar-se en cas de malaltia —jo, com a col·lectiu essencial vaig tenir la sort de no haver de plegar veles i vaig poder seguir treballant— no em vaig estalviar el mal humor d'un dels meus clients quan li vaig explicar que, malgrat que econòmicament no m'ho podia permetre, m'havia de quedar a casa i no el podia servir durant uns dies. Un client que, per cert, em va deixar de pagar la meitat del que teníem acordat d'un dia per l'altre, sense previ avís i durant uns quants mesos de pandèmia, tan bon punt van anunciar el confinament.
Durant aquests anys d'autònom he sigut pare dos cops. Amb el primer fill, vaig tenir la fortuna de poder fer sencers els miserables 15 dies de permís que llavors marcava la llei. Amb la meva filla, nascuda aviat farà 10 anys, en prou feines vaig poder permetre'm deixar de treballar poc més d'una setmana. La cosa era senzilla: si volia fer de pare i gaudir de la meva filla acabada de néixer, amb dos autònoms a casa no omplíem la nevera. Ras i curt. A més, ja anava previngut. Recordo que amb el primer fill vaig aprendre la lliçó, que amb el que vaig cobrar estant de baixa per paternitat, en prou feines vaig poder pagar la quota d'autònoms d'aquell mes i els tràmits de la gestoria. Sort en vam tenir dels pocs estalvis que guardava.
Tot amb tot, segur que la pel·lícula que explico li sona a molta gent. I com més grans ens fem, més terrorífic és aquest melodrama. No fa gaires dies parlava amb una companya de gremi que, per edat, ja s'hauria d'acostar a la jubilació. M'explicava que cada cop que ha de remenar temes de la Seguretat Social, no vol mirar quants anys li queden per jubilar-se perquè encara en són la tira. Molts anys treballant en negre i molts d'altres pagant el mínim d'autònoms. I quan es jubili, què?, a cobrar una miserable pensió amb la qual en prou feines es podrà pagar l'habitatge. I el menjar?, i els subministraments?, i tota la resta?, què serà d'ella?, què coi serà de nosaltres?
Escric aquest article entre trist, profundament decebut i sobretot molt enrabiat. L'escric mentre fa 8 dies que treballo ininterrompudament i sabent que encara me'n queden 4 per poder gaudir, si tot va bé, d'un dia de festa. L'escric mentre responc l'allau de correus que tinc pendents de contestar i el degoteig constant de whatsapps que m'arriben a totes hores, sense que els interlocutors en qüestió es plantegin si, potser, enviar missatges de feina un diumenge o un dimarts a les 11 de la nit, són maneres de fer gaire normals.
Escric aquest article cansat que als meus 42 anys, encara hi hagi qui tingui els sants pebrots de pretendre que els hi serveixi fotos de franc, argumentant que "no pateixis, que ja et signarem la foto", com si pagués el lloguer amb unitats de visibilitat. El més fotut de tot és que ni tan sols s'adonen que el que plantegen no només és un abús, sinó que també és rematadament insultant. O és que treballes de franc, tu, gamarús?, perquè guaita, jo visc dels drets de reproducció de les meves fotos i, com tu, també necessito omplir la nevera. I no sé ni què són els triennis, ni els festius, ni les pagues dobles ni les vacances pagades, ni estar de baixa sabent que a final de mes cobraré igual, tros de cap de fava.
Remato aquest article cada cop més encès i pendent de cobrar unes factures de l'administració, impagades aviat farà cinc mesos. Resulta que a l'administració són els primers a saltar-se les lleis que ells mateixos fan. M'encenc perquè el que havia de ser una reforma de la llei d'autònoms del govern més progressista de la història d'Espanya, per tal d'equilibrar el que es paga amb el que es cobra, ha resultat ser una trampa mortal per molts treballadors autoexplotats. Llegiu la Llucia Ramis i la Marta Rojals, que ho expliquen la mar de bé. I que algun partit aixequi la mà si es creu lliure de culpa, fills de Satanàs. Que mai cap de vosaltres ha fet absolutament res tangible per millorar les nostres condicions de treball, la nostra seguretat econòmica i en definitiva, la nostra miserable vida d'autònom.
Acabo aquest article de forma abrupta, perquè vaig tard i ja no tinc temps d'allargar-lo més. M'agradaria repassar-lo i repensar-lo, si cal, però m'espera una altra feina i unes hores al cotxe que ningú em pagarà. És l'agonia de l'autònom.