Que l'independentisme hagi tret els pitjors resultats dels últims lustres en unes eleccions europees, perdent quasi un milió de vots, ja no sorprèn ni als mateixos independentistes. Al cap i a la fi, des del punt de vista nacional, aquestes eleccions feien de molt mal votar per dos motius principals: no hi havia ni un sol candidat mínimament engrescador, ni tampoc teníem cap mena d'incentiu polític per dipositar la papereta de torn a l'urna. Si a tot plegat li sumem la incapacitat de renovar lideratges i estratègies tant d'ERC com de Junts, i l'absència d'una alternativa d'esquerres a la socialdemocràcia sobiranista, la patacada, malgrat les incomprensibles fotos triomfalistes d'ahir a la nit, estava servida des de feia temps. Amb un 43,5% de miserable participació general i un abstencionisme encara més agreujat entre l'independentisme, no hi ha lectura positiva que valgui.
L'independentisme no pot ajornar més la seva refundació si no vol quedar desfet durant dècades i rebentat per la pulsió xenòfoba que tot just fa unes setmanes ja va treure el cap al Parlament aconseguint dos diputats. És per això, que l'escenari d'unes noves eleccions a la tardor, tal com estan les coses, només serviria per fer créixer la frustració, el desencís i allargar l'agonia del que aviat farà set anys que calia fer: que els lideratges que van idear l'estratègia post referèndum marxin cap a casa i deixin pas a qui tingui coses noves a dir al si dels seus partits. Fer foc nou és l'única alternativa viable, després d'anys de jugades mestres i allargar el xiclet, perquè l'independentisme torni a ser una força capaç d'atreure l'electorat perdut.
Comptat i debatut, el problema de l'independentisme és comú també a altres espais polítics com l'esquerra. Ja sigui a Catalunya, a França, a Espanya o a tants d'altres països europeus que ahir van veure, entre atònits i passius, com el fantasma de l'extrema dreta recorria Europa. Partits de les dues grans famílies de l'extrema dreta del segle XXI –la dreta radical populista i la conservadora— han guanyat les eleccions a països com França, Itàlia, Àustria i Hongria. Però també han fet un salt qualitatiu sense precedents en el que portem de segle a països com Alemanya o Espanya. De fet, a l'estat espanyol no només Vox ha sumat més eurodiputats dels que ja tenia, sinó que ara cal afegir-hi l'extrema dreta de l'influenciador Alvise Pérez, amb el seu partit S'ha acabat la Festa, una formació banyada de grans dosis d'antipolítica i amb la disfressa d'un partit anticorrupció.
De fet, si una cosa ens expliquen els comicis d'ahir, és que tot sovint les forces reaccionàries no avancen imparables per mèrits propis, sinó que massa vegades ho fan per la incompetència o la incompareixença d'alternatives polítiques. Recordeu l'ascens de Donald Trump a la presidència dels Estats Units d'Amèrica al gener l'any 2017? No va ser pas tant per un vot massiu al Partit Republicà, sinó per una caiguda de la participació i un electorat incapaç de sentir-se interpel·lat per una alterativa política engrescadora amb Hillary Clinton al capdavant.
Salvant les distàncies i fent la lectura de l'abstencionisme d'ahir en clau catalana, cal preguntar-se: i tot això per què passa? Per què, tant l'esquerra com l'independentisme català són incapaços de mobilitzar el seu electorat? Això passa perquè, tal com diu el teu cunyat al dinar de diumenge, "l'esquerra woke no parla d'immigració" —quan realment el que vol dir és que no li compra el relat a l'extrema dreta— o succeeix per què l'esquerra i l'independentisme són víctimes de les seves paraules i no han fet possible allò que prometien quan han tingut l'oportunitat d'intentar-ho?
Penseu-hi, que jo ja fa anys que aquesta és de les poques coses que tinc molt clares: claudicar davant de l'agenda de l'extrema dreta no farà altra cosa que atorgar-li centralitat, fent-la créixer encara més i assegurar la dilapidació de qualsevol proposta progressista, ja sigui en clau social com nacional. Contra l'antipolítica el que cal és més política. I contra el desencís, no només cal una proposta esperançadora, el que necessitem són polítiques que siguin realment transformadores quan arriben al poder. Necessitem fets, no paraules.