L'única certesa possible és la que diu que no es poden fer previsions. Aquesta és la frase textual amb la qual acabava el meu darrer article a Nació ara fa quinze dies. I em sembla que em vaig quedar curt. A grans trets, la gran patacada de l'independentisme, des del punt de vista simbòlic, supera amb escreix una indiscutible victòria del PSC, que amb 42 diputats i vorejant els 900.000 vots, aconsegueix un resultat històric.
L'independentisme, ara dividit amb quatre partits, un dels quals nítidament d'extrema dreta, ha perdut 700.000 vots d'ençà de l'u d'octubre del 2017 o de les eleccions del 155 del desembre d'aquell any. Ni tan sols l'efecte Puigdemont ha aconseguit mobilitzar un electorat que ha optat per altres opcions, o que en gran part ha preferit quedar-se a casa tal com ja ho va fer a les darreres eleccions del 2021. I doncs, què ha passat aquí? Serà feina dels politòlegs i analistes esclarir-ho, però com a independentista i persona que coneix una mica aquest país, també m'agradaria donar-hi el meu punt de vista.
Si hi ha una altra certesa irrefutable és que la gran derrotada de les eleccions ha sigut Esquerra. Els republicans han perdut 13 diputats que equivalen a uns 180.000 sufragis, una patacada encara més important tenint en compte que és el partit que ostenta la presidència de la Generalitat. Ah, i no ens n'oblidéssim: no deixa de ser paradoxal que la implacable derrota a les urnes hagi estat auspiciada pels grans estrategs d'ERC que van decidir que seria una bona idea convocar aquestes eleccions anticipades.
Esquerra ha estat víctima de la supèrbia dels seus líders, de l'esclavitud tàctica d'un inqüestionat Oriol Junqueras —on són les veus crítiques a dins d'ERC?— i de voler ser alhora el PSC i la vella Convergència, mentre oblidaven pel camí la independència de Catalunya i la nostra identitat. Junqueras i tota la direcció actual d'Esquerra —bufons de la cort inclosos, amb Rufián al capdavant— haurien de dimitir avui mateix si és que els queda una engruna de respecte pel partit fundat per Francesc Macià. Fer foc nou és l'única sortida per Esquerra. Aquesta derrota no deixa cap espai a somiar amb un tripartit, perquè si ERC té la temptació de fer govern amb Salvador Illa, s'autocondemnarien a l'ostracisme polític durant lustres.
Comptat i debatut, l'Esquerra Independentista amb la CUP com a marca electoral, també ha patit una desfeta sense precedents. Malgrat que ha obtingut els mateixos 4 electes que va aconseguir a les disputades eleccions del 2017, la certesa és que ha perdut 5 escons des de les passades eleccions al Parlament, i que amb nombre de vots —encara no 130.000— la xifra s'acosta molt als que va aconseguir la CUP quan va irrompre per primer cop al Parlament, l'any 2012.
La CUP hauria de prendre nota que no n'hi ha prou amb tenir una motxilla carregadíssima de raons i motius per votar-los, per molt lícits que siguin. Si el partit no és capaç de comunicar-ho amb efectivitat a l'electorat popular a qui aspira a representar, la raó, no serveix de res. Els discursos barrocs, dogmàtics i encotillats per organitzacions externes al partit, i l'autolimitació de mandats de càrrecs i electes, dificulten enormement fer arribar el missatge al seu votant potencial i traspassar aprenentatges al si del partit. Però a parer meu el problema és de base i l'arrossega de fa anys: la CUP mai ha aspirat a ser una força amb voluntat de govern, sent esclava d'una adolescència permanent, i només ha aspirat a ser un partit d'oposició. Tot amb tot, l'entrega total dels seus candidats durant aquesta campanya, tampoc ha pogut superar un problema extern a l'organització: el vot útil cap als dos grans partits independentistes i la irrupció del quart espai amb el format de la dreta radical populista d'Aliança Catalana, que ha captat part de l'independentisme descontent amb l'oferta electoral actual.
Junts ha guanyat de llarg l'implícit plebiscit que havia plantejat amb Esquerra, però malgrat treure el Sant Cristo gros fent una campanya desigual des d'Elna, ha perdut les eleccions i de poc li servirà la medalla de plata i fer pam i pipa als de Junqueras. L'independentisme, es miri com es miri, no suma de cap de les maneres. Fiar-ho tot a la figura de Puigdemont ha sigut una bona jugada del partit, però no ha estat bo en clau de moviment, perquè la renovació dels lideratges que van impulsar l'u d'octubre, però que es van acovardir a l'hora d'implementar-lo, Junts també encara la té pendent.
Però malgrat els bons resultats, Junts no ha estat capaç de mobilitzar l'abstenció independentista. No obstant això, el problema més gros que pot tenir aquest partit, és haver sembrat un messianisme elevat a l'extrem amb figures com Carles Puigdemont o Laura Borràs, a qui li cal sumar el caïnisme recíproc contra Esquerra. Dos fenòmens que involuntàriament han acabat degenerant amb una perillosíssima frustració antipolítica. Un amarg ressentiment que ja ve de lluny i que ha deixat un espai enorme a qui en part, n'ha sabut treure profit des del laboratori polític de Ripoll. Sigui dit també, amb la inestimable ajuda d'una oposició municipal que no va saber evitar l'alcaldia i la conseqüent desorbitada atenció mediàtica que ha rebut des de llavors la xenòfoba Sílvia Orriols, ara ja nova diputada al Parlament.
De fet, l'extrema dreta a Catalunya ja té més força institucional que mai i ha millorat amb escreix els resultats de les darreres eleccions: 13 diputats —11 de Vox i 2 d'AC— que representen plegats més de 360.000 vots, 118.000 dels quals responen a la històrica irrupció de l'extrema dreta independentista. Un fenomen tan complex com preocupant que indubtablement mereixerà un article propi ben aviat.
La conclusió final és clara. La retòrica elevada a l'extenuació d'un independentisme buit de contingut, basat en lideratges desgastats, sense ni cap estratègia ni capacitat de seducció per aconseguir nous votants, sumat al combat fratricida entre els que fins fa poc van ser socis de Govern, ens ha deixat el Parlament més espanyolista i de dretes que mai havíem tingut. Aquesta és, sens dubte, l'última gran jugada mestra que irònicament simbolitza el final de l'anomenat procés.