No he fet cap travessa dels resultats electorals ni la faré. Mai no n’encerto ni una si la deixo escrita, ho tinc demostradíssim. Puc intuir per on aniran les coses i normalment la tendència general l’endevino, però res més. Tinc altres virtuts, però la d’oracle segur que no es troba entre les que em definirien. És per això que sempre m’han provocat una contradictòria barreja d’admiració i vergonya totes aquelles persones que s’atreveixen a afirmar amb una rotunditat espectacular si un partit o altre guanyarà unes eleccions o aconseguirà un nombre concret de diputats. Per tant, qui esperi trobar pistes del que podria passar a les eleccions del pròxim 12 de maig al Parlament de Catalunya, pot deixar de llegir aquí mateix, perquè aquest no és el seu article.
De fet, mentre escric aquesta columna —diumenge 28 d’abril al matí— encara no se sap quina decisió prendrà el president espanyol, Pedro Sánchez, després de posar en dubte la seva continuïtat al capdavant de l’executiu del PSOE i Sumar i regalar-se "cinc dies de reflexió". De fet, ni tan sols sabem si tot plegat obeeix a una altra maniobra electoralista del més viu dels líders socialistes —brillant el numeret a Ferraz amb DJ, pantalles gegants i una idolatria personalista que riu-te'n tu dels millors anys del procés— el primer gran acte de campanya de Salvador Illa per a les imminents eleccions al Parlament de Catalunya. Sánchez, traient-se del barret un nou conill davant de tot el públic espanyol i amb tota l'atenció mediàtica apuntant-lo. Màgia.
O potser és tot el contrari i veritablement Pedro Sánchez té intencions de dimitir, i això de la imputació de la seva parella li ha brindat l’excusa perfecta per a fer-ho. O és que algú es pensa que un president de govern espanyol dimitiria per una acusació sense fonament en contra de la seva parella? I amb això no estic dient pas que la denúncia de Manos Limpias estigui justificada, sinó que segurament, en el supòsit que acabi dimitint, aquí hi ha una part de la història que ben segur desconeixem i que potser no té res a veure amb el que se’ns ha explicat fins ara.
Comptat i debatut, el que sí que sabem del cert és que Pedro Sánchez ha estat víctima del que ell mateix ha ajudat a sembrar. Perquè resulta que els mateixos partits, organitzacions i activistes d’extrema dreta amb qui fa deu anys els socialistes s’aliaven per fundar Societat Civil Catalana i amb qui desfilaven a les manifestacions espanyolistes per Barcelona, són ara els mateixos que volen esprémer fins al fons la denúncia de Manos Limpias per tal de desterrar-lo de la Moncloa i, ja de passada, de la classe política en general. Les mateixes clavegueres que el PSOE ha ocultat i alimentat per tal d’espiar independentistes catalans, ara se li giren en contra. Això sí que es veia a venir, oi?
D’una altra cosa també n’estic segur. D’aquí al 12 de maig, el dia que la Catalunya autonòmica decidirà el seu futur en uns comicis que m’ensumo que seran prou renyits, pot passar qualsevol cosa. Perquè si tenim un sol fet inqüestionable, veient el que ha passat a la política catalana durant aquests darrers anys, és que, tal com diu l’historiador Xavier Casals, tot parafrasejant Blade Runner —he vist coses que vosaltres no us creuríeu— és que l’única certesa possible és la que diu que no es poden fer previsions.