- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
Les prestatgeries de la seu de la CUP, al carrer Casp de Barcelona, llueixen encara unes poques còpies d'un llibre que porta per títol Un peu al Parlament de Catalunya. Explica l'arribada de la formació anticapitalista a la cambra catalana i rememora aquella primera legislatura iniciada del 2012, quan van obtenir tres diputats. Ara aquell recull torna a tenir vigència. La CUP torna a la casella de sortida. Dotze anys enrere, la formació cupaire va rebre 125.000 vots en la seva estrena. Des de llavors, sempre havia obtingut desenes de milers de paperetes més. Ara, amb el 99% escrutat, la xifra és gairebé idèntica a aquella inicial: 127.195 persones els hi han fet costat en el seu pas per les urnes. Han perdut un terç dels suports (33%) que van obtenir a les eleccions del 2021. Això els ha fet quedar-se amb quatre diputats -tres per Barcelona, un per Girona- i situar-se ben lluny dels nou representants que tenien durant l'últim mandat al Parlament.
No és la primera vegada que els anticapitalistes han d'entomar una davallada d'impacte a la cambra catalana. A la legislatura iniciada el 2015 van arribar a tenir 10 diputats i la següent van haver de conformar-se'n amb quatre. Però per què l'espai cupaire ara torna a perdre més de la meitat dels seus escons? Les causes apunten a la difuminació del procés, al corrent global d'una dreta i extrema dreta en auge, al creixement d'un abstencionisme entre el sector independentista i als dubtes sobre quin és el rumb de la formació -en ple repensament intern- o quina acció política poden acabar fent els anticapitalistes al Parlament, després de no haver entrat a cap govern sobiranista els darrers mandats i també haver-se desmarcat dels pactes amb ERC a la darrera legislatura. De pas, el resultat també evidencia que la CUP no ha sabut capitalitzar la pèrdua de votants dels republicans, que també s'han dessagnat, ni dels comuns.
Un dol anticipat
La CUP arribava a aquest escenari amb part del dol paït de portes endins. Com és habitual, el gruix de les paraules als mítings eren convençudes i obligatòriament encoratjadores, però sempre apareixen escletxes a l'honestedat. Un d'aquests matisos el va deixar anar Núria Gibert, exregidora de Sant Cugat, en representació del món local a l'acte de tancament de campanya, tot advertint que el moviment anticapitalista estava preparat per una realitat parlamentària a la baixa. "No ens fa por un revés electoral", deia. Hi aprofundiria, de manera més implícita, l'exdiputada Anna Gabriel des del mateix escenari, fent referència a un moment de "desencís" o "cansament" social. La referent cupaire assenyalava "una incapacitat del moviment" per combatre la desafecció i concloïa que s'havia perdut temps "en picabaralles estèrils" que no porten "enlloc".
Tot seguit, feia menció d'un moment electoral i organitzatiu en hores baixes. "Però res és per sempre, aquest és l'avantatge. I la nostra tasca serà escurçar els mal moments i anticipar-ne els bons, que tant de bo arribin el més aviat possible", reblava. "Les revolucions mai no són lineals, no són fàcils, ni són automàtiques, i tenen onades i tenen alts i baixos, però l’important és que ens mantinguem en aquesta consciència revolucionària a partir de la militància quotidiana", rematava, abans de cridar a mantenir l'organització que identifica la CUP, la de carrer, casal i municipalisme.
Un context de dretes transfronterer
Més enllà de l'autocrítica, la baixada de la representació al Parlament té a veure amb diversos fronts, alguns de base contextual. Una de les claus és la llunyania creixent entre el moment polític català i la proximitat a una eventual autodeterminació. El refredament del procés independentista ha desdibuixat parcialment un dels dos principals motius per votar la CUP. Malgrat això, en el front nacional, l'aposta permanent per la unilateralitat també ha permès a la formació anticapitalista retenir una part dels votants desencantats amb el nou tarannà pactista d'ERC -i darrerament també de Junts- amb el PSOE a l'Estat. Tanmateix, això no ha estat prou. I el càstig ha estat doble. Alguns electors indignats amb el fre al procés independentista s'han abstingut o han votat altres forces incipients -Alhora o Aliança Catalana- mentre que altres ciutadans han optat per concentrar el vot en la llista de Carles Puigdemont, favorit a les enquestes entre els partidaris de l'autodeterminació de Catalunya.
Una altra lectura inevitable apunta al corrent dretanitzador que fa temps que impregna les cambres polítiques d'altres països i que també s'ha anat fent espai a Catalunya. Ara ja hi ha dues forces d'extrema dreta explícita al Parlament. També el PP ha obtingut el seu millor resultat des del 2012 -sense que això hagi fet retrocedir Vox- en gran part vinculat a la desaparició fàctica de Ciutadans. També Junts ha sostingut els resultats anteriors, malgrat la davallada de la fal·lera independentista. Els comptes són clars i el càstig electoral afecta les tres forces més d'esquerres al Parlament. El mandat anterior, ERC, CUP i comuns sumaven 50 diputats. Després de l'escrutini d'aquest 12 de maig, en canvi, els tres partits baixen i la suma dels escons els deixa amb 30 representants. La cap de files cupaire, Laia Estrada, ha comparegut després dels resultats per expressar la preocupació per un Parlament "més de dretes" i "més espanyolista" que mai. "Totes les forces d’esquerres i independentistes hem de reflexionar plegades com revertim aquesta situació", ha reblat la diputada que repetirà a la cambra catalana.
Sigui com sigui, la formació anticapitalista també és conscient que haver quedat fora del protagonisme parlamentari els darrers anys -amb un Govern en mans d'ERC, teòricament facilitador a l'hora d'arribar a enteses- no és l'escenari ideal. Una part de l'electorat pot posar en dubte el sentit de donar suport parlamentari a una força que no ha arribat a grans acords polítics amb un executiu que es reivindica d'esquerres i independentista. En aquest camp, republicans i comuns assenyalen sovint que la CUP ha quedat fora dels darrers pressupostos i que tampoc no ha entrat mai a governar. Els cupaires han insistit a recordar que van ser peça clau de la investidura de Pere Aragonès i lamenten que fos el Govern liderat per ERC qui no donés compliment als acords del pacte que els va donar la presidència. També poden seguir mantenint la bandera de la coherència política. Són l'única força d'esquerres que, per exemple, pot dir que no ha format part de cap votació favorable a uns pressupostos de la Generalitat que incloguessin mantenir viu el projecte de macrocasino del Hard Rock. Ara bé, això els consolida amb una base fidel de més de 120.000 votants, però no els ha permès repetir un resultat de rellevància.
Mentrestant, la CUP ja ha anunciat que aquest mateix dilluns reprendrà el procés de repensament intern -l'anomenat Procés Garbí- que ha de marcar cap on es dirigeix el partit com a conjunt. Això també servirà per entomar quina estratègia seguir, després d'acumular un tercer càstig a les urnes, després d'uns resultats a la baixa tant en les eleccions municipals com als comicis espanyols. Mentre aclareix l'estratègia política dels pròxims anys, la CUP mantindrà un peu al Parlament de Catalunya, però un peu empetitit.