Opinió

Els mariachis d'Aliança Catalana

«Hi ha tot d'actors polítics que, per un motiu o altre, tenen interès a fer emergir els de Sílvia Orriols el 12-M. Són els mariachis d'Aliança Catalana»

JordiBorràs
15 d'abril del 2024

Fa una mica més de dos anys, en acabar una presentació del meu darrer llibre, Tots els colors del negre. L'extrema dreta a l'Europa del segle XXI, una diputada d'Esquerra que va assistir a l'esdeveniment se'm va atansar per comentar la jugada. Va ser una conversa agradable i sincera. Però vaig marxar preocupat de l'acte en constatar que la possibilitat que ja feia temps que s'albirava de la irrupció d'una extrema dreta independentista a reflux del desencís de l'anomenat procés, no només ni la contemplava, sinó que li semblava, directament, ciència i ficció. Un any després, Orriols aconseguia l'alcaldia a Ripoll gràcies, en darrera instància, a la incapacitat dels partits de l'oposició de posar-se d'acord per tal de barrar-li el pas.

En un altre ordre de les coses, encara no fa ni un any que la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, descartava públicament un possible bloqueig polític per tal d'evitar una alcaldia d'Orriols a Ripoll, mostrant-se contrària en contradir "la voluntat popular" que havia votat la xenòfoba d'Aliança Catalana. Una acció que teòricament va acabar hores després amb l'esmena pública del seu propi partit, però que a la pràctica va concloure amb l'entrega de la batllia de Ripoll a l'extrema dreta, ja que al darrer moment Junts va preferir apostar pel tacticisme polític que no pas per evitar l'alcaldia d'Orriols.

De fet, pels curts de memòria potser caldria recordar que els cinc regidors que va perdre Junts a Ripoll a les municipals del 2023, després d'anys d'ostentar-ne l'alcaldia, els va recollir Aliança Catalana. I que mentre la claca de Junts culpava a la CUP de l'ascens d'Aliança Catalana, sense cap més argument que l'odi visceral cap als de l'Esquerra Independentista —a diferència de Junts, que va perdre bous i esquelles, la CUP de Ripoll va millorar en vots i en percentatge els resultats dels comicis del 2019— els seus votants es deixaven emmetzinar per l'odi del trumpisme nostrat. Però és que a més, amb la boca petita, ja fa temps que em trobo amb un perfil concret de juntaire que valida la irrupció d'Aliança Catalana perquè diu coses que ell no s'atreveix a dir en públic i a la pràctica, perquè Orriols posa temes a l'agenda política que el seu partit, per mimetisme, per por i per un obvi interès ideològic, comença a comprar de la forma més irresponsable possible.

Tot amb tot, intentar traslladar el que va passar a Ripoll a escala nacional, seria un error perquè el cas ripollès té moltes arestes de lectura local, malgrat que el fenomen d'Aliança Catalana beu d'un mar de fons que ha fet créixer la dreta radical populista arreu del món, el del racisme indissimulat en el seu format més digerible: la islamofòbia. No obstant això, a Catalunya, qui realment ha accelerat aquest fenomen, ha estat el monstre de l'antipolítica del postprocés. Els cants de sirena dels que acusaven a tort i a dret de botiflers, alhora que des del Parlament se seguia apostant pel simbolisme independentista, enlloc per les polítiques efectives i per explicar ras i curt una cosa tan senzilla com "no ens n'hem sortit, però ho tornarem a provar quan estiguem preparats fins que aconseguim l'objectiu". En resum, el desgast de l'independentisme, d'una manera o una altra, és transversal en les tres opcions parlamentàries que ara mateix existeixen a la cambra catalana.

Per això em té al·lucinat quan al llarg d'aquests darrers mesos, parlant amb quadres d'Esquerra en petit comitè, un bon grapat no s'hagin mostrat gens preocupats per la irrupció d'Aliança Catalana al Parlament, convençuts que els seus votants potencials són només simpatitzants que perdria Junts i que en conseqüència això els afavoriria indirectament, perquè faria mal al seu competidor directe. I m'ho deien convençuts, com si no sabessin tan bé com jo que Orriols fou exmilitant de les joventuts d'ERC i que fins i tot, Jordi Casacuberta —exsoci polític d'Orriols quan aquesta es va començar a popularitzar a Ripoll sota les sigles usurpades del Front Nacional de Catalunya—també va passar per les files de l'actual partit de Junqueras. Uns lladres de sigles, els del FNC, que, per cert, també es presentaran a les eleccions excepte —oh, casualitat!— a la demarcació de Girona.

A tot plegat, cal sumar-hi l'evident interès de l'espanyolisme en tota la seva transversalitat, de fer aflorar Aliança Catalana al Parlament. Una maniobra que aconseguiria, per fi, després d'anys d'esforços en aquesta direcció, rebentar encara més el moviment d'alliberament nacional i situar a l'escenari internacional el fals relat que l'independentisme català és un moviment de la dreta populista, racista, identitari i excloent. És per aquest motiu que ja en plena precampanya, tant el PSC com també els comuns, insisteixen a situar a un mateix pla a Vox, un partit amb 124 regidors, 11 diputats al Parlament de Catalunya i 220.000 vots a les eleccions del 2021, com Aliança Catalana, que ni tan sols té representació parlamentària i que a diferència de l'extrema dreta espanyolista, només va aconseguir vuit regidors el 2023.

L'espanyolisme necessita ferventment la presència d'Aliança Catalana al Parlament, per això afinen bé les enquestes i "Orriols la Silenciada" només ha aconseguit —entre incomptables exemples— una entrevista a l'espanyolíssim diari El Mundo (que li va dedicar la portada), a La Razón, a Ok Diario, a La Vanguardia i ni més ni menys que un directe al magazín diari de la televisió pública espanyola a Catalunya, el Cafè d'Idees, conduït per Gemma Nierga. A banda, és clar, de tot el reguitzell de digitals que treballen incansablement i de manera gens dissimulada per tal d'aconseguir que AC entri al Parlament.

En resum, paradoxalment hi ha tot d'actors polítics, que per un motiu o altre, tenen cert interès a fer emergir els de Sílvia Orriols el pròxim 12 de maig. Són els mariachis d'Aliança Catalana. De fet, curiosament alguns d'ells seran els que, fins i tot sense haver llegit aquest article, quan corri per les xarxes amb algun destacat cridaner, m'acusaran a mi o als que fa anys que investiguem i documentem l'extrema dreta "de fer-los propaganda de franc", per alertar dels perills que representaria l'entrada d'AC al Parlament i mostrar les vergonyes de l'extrema dreta nostrada. Com si fos el mateix denunciar la censura, la covardia i les mentides compulsives de Sílvia Orriols, que fer irresponsablement d'altaveu, en nom de la llibertat d'expressió, a una persona que es declara islamòfoba sense cap mena de mania. Estem ben arreglats.

Nascut a Barcelona (1981), soc fotoperiodista freelance i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Actualment, cap de fotografia del magazín La Mira i col·laboro, entre altres mitjans, amb l'Agència Catalana de Notícies. He dedicat bona part de la meva obra professional a investigar i documentar l'extrema dreta tant a Catalunya com a la resta d'Europa i soc autor de diversos llibres.

El més llegit