Heu provat de caminar per la Rambla de Barcelona, últimament? Si no ho heu fet, tracteu de transitar-hi sense agafar un atac de nervis, una emprenyada descomunal, acabar embriagat per la nostàlgia o totes tres coses alhora. És pràcticament impossible caminar per aquest popular carrer sense topar cada pocs metres amb els grups de badocs que ocupen tot el paviment, aliens a tot allò que no siguin els mil i un reclams fets precisament per a turistes com ells. Si voleu prendre un cafè o una humil aigua mineral haureu de marxar alguns carrers enllà, perquè la política de preus és inassumible pel vianant local. No em puc ni imaginar el martiri que ha de ser viure-hi, per les molèsties i sorolls tothora i la melangia d’un carrer que ja mai més no tornarà a ser el nervi de la capital de Catalunya.
Espais com la Rambla de Barcelona s’han convertit directament en zones intransitables pels habitants d’aquesta ciutat o els que hi anem a treballar més sovint del que voldríem. Avui, poc abans d’escriure aquest article, ho he comprovat de nou, tot constatant que encara que estiguem a finals de maig i la calor tot just comenci a treure el cap, la sobreturistificació de zones cèntriques de Barcelona ja és insuportable. Altres zones emblemàtiques com el Born, la Barceloneta o els voltants del Park Güell, s’han convertit en la sublimació d’una ciutat venuda el turisme, l’exemple pràctic d’un model de Barcelona que no vol saber absolutament res dels seus habitants.
Des de fa anys —i des de la reobertura postpandèmica, encara més— el degoteig d’amics i coneguts que es veuen obligats a fotre el camp d’una ciutat que els ha expulsat, és imparable. L’últim ha sigut fa només una setmana. Un bon amic s’ha vist obligat a marxar a viure al barri de Sant Roc de la veïna Badalona, fart de formar part d’un decorat inassumible al costat de la Sagrada Família. Sorollosos autocars arreu, manades de turistes a sota les pedres i un alterat teixit social i comercial —botigues d’alimentació, bars i restaurants— enfocats únicament per als visitants però no per als veïns. Per no parlar, és clar, d’un habitatge a preus desorbitadament elevats, sempre acompanyats d’unes polítiques d’habitatge públic que semblen més destinades a la propaganda electoral que no pas a cobrir una evidentíssima mancança real d’aquest dret essencial que afecta especialment una població jove. Un jovent que s’emancipa cada cop més tard perquè resta atrapat en una roda difícil de trencar: feines precàries amb sous miserables i el preu inassumible per un habitatge digne.
Esclafits com el que hi va haver fa uns dies amb la performance de Louis Vuitton al Park Güell de Barcelona són la mostra d’una ciutat saturada per un model destinat a morir d’èxit i matar, pel camí, tot aquell que s’hi oposi. L’escenari parlava per si sol: l’elitista firma Louis Vuitton privatitzava el Park Güell de Barcelona amb la complicitat del mateix Ajuntament "progressista" de la ciutat que va fer un decret a mida perquè la marca francesa pogués fer una desfilada de moda en un enclavament declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO des de fa 40 anys. Un xou privat que es va fer, a més, destrossant una part del mur de pedra de l’escala i sense que aquest atemptat contra el nostre patrimoni fos un motiu de pes perquè els responsables municipals decidissin cancel·lar qualsevol acord amb l’organització de l’acte.
Tot plegat al mateix entorn privatitzat de facto per la indústria turística de la ciutat que de retruc, ha acabat expulsant els ciutadans d’un dels pocs pulmons verds de Gràcia. I per acabar-ho d’adobar, només va faltar el ball de bastons dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra que amb l’únic llenguatge de la violència, va reprimir a cops de porra els dignes veïns que volien mostrar el seu enuig per la privatització d’un parc que no fa pas tants anys era l’espai de jocs de la canalla del barri i no pas una màquina de fer diners i gentrificar el veïnat.
Fa poc més d’un any i amb la vista posada a les eleccions municipals ja escrivia en aquest mateix espai sobre el drama majúscul anomenat Barcelona i la manca de solució d’una ciutat en absoluta decadència. De llavors ençà la pessimista perspectiva que descrivia no ha canviat gaire i exemples propers com la ciutat de Venècia ens anticipen un futur poc esperançador pel que fa a un canvi de model de ciutat. I mentre no tinguem cap partit polític al consistori de la capital de Catalunya disposat a fer una esmena a la totalitat a la Barcelona aparador, només ens queda saber a quin cantó de la barricada es troba cadascú. Pregunteu-vos-ho amb sinceritat i respongueu honestament. Com a mínim sabrem a qui hem d'odiar amb motiu. Que Barcelona, al cap i a la fi, no en té cap culpa del que li han fet.