Fa més d'una dècada que vaig marxar de la meva Gràcia natal i no l'enyoro gota. Durant un temps em va saber molt de greu. La sensació que m'estaven arrencant del lloc on vaig néixer va precedir un "exili" forçat. Un augment desmesurat del lloguer —de vora el 50%— em va expulsar de la ciutat. Però del barri que havia conegut de petit ja en quedava ben poca cosa llavors. "Els hipsters que vingueren de Gràcia ens tragueren", seria un bon resum de tot plegat. La Barcelona postolímpica va canviar la ciutat de forma desigual i alguns dels seus barris van acabar patint una transformació accelerada que ha acabat per aniquilar-ne l'escènica. Gràcia, com tants altres barris, ja no és del colmado del senyor Ramon o de la comissió de festes. Ara és territori dels hostels, els coworkings i els collons de locals de healthy smoothies. La batalla ja fa anys que està perduda.
De la ciutat, a banda de la família i el record fonedís d'una Barcelona idealitzada per la nostàlgia, no n'enyoro massa res. Una sensació que es multiplica cada cop que s'acosten les eleccions municipals i que enguany, amb un panorama més fraccionat que mai, em consola saber que afortunadament ja no visc a la capital. La sensació que Barcelona no té solució —com diu l'amic Baños al títol del seu darrer llibre— és aclaparadora i tot i la pena i la desesperança, m'allibera saber que ja no voto a la capital del país.
Dic tot això perquè s'ha plantejat des d'algunes trinxeres polítiques que aquestes eleccions municipals són les més importants en lustres per la capital de Catalunya. Ho diuen convençuts, com si es creguessin de veritat que si guanya Trias, Collboni, Maragall o es reedita l'alcaldia de Colau —al cap i a la fi, aquests són els únics candidats que tenen possibilitats de guanyar els comicis— canviarà en positiu alguna cosa pel veïnat de la ciutat. Agradi o no, l'únic partit que podria capgirar Barcelona de dalt a baix, la CUP, prou feina tindrà en aparèixer al consistori, ja que el possibilisme personalista Maragall-Colau i una mala estratègia dels de l'Esquerra Independentista, els hi va fer perdre els tres regidors que tenien a les darreres eleccions. Veurem, doncs, si la CUP reprèn la remuntada, però el que és evident és que no tenen possibilitats d'aconseguir l'alcaldia.
Des del punt de vista social, cap dels candidats amb possibilitats proposa res que sigui rupturista amb l'actual model gentrificador, on qui talla el bacallà segueixen sent les immobiliàries, els hotels i el gremi de restauradors. Pa, circ i sangria pels turistes, res més. Alguns no ho dissimulen gens, com Trias o Collboni, i d'altres ho fan una mica més, com ERC o Barcelona en Comú. Perquè per molt que gesticulin els comuns, si amb vuit anys no ho han sigut capaços de retornar la ciutat als barcelonins mentre lideraven l'alcaldia, no ho faran pas ara. A qui volen enganyar? Des del 1979 fins al dia d'avui, primer amb el PSUC, després amb ICV i ara amb Barcelona en Comú, l'espai que representa Colau no ha fet altra cosa que apuntalar els governs del PSC quan no ha tingut l'alcaldia. Dels darrers 44 anys d'ajuntaments "democràtics", els progressistes han estat a tots els governs municipals —només amb l'excepció del mandat de Trias 2011-2015— durant 40 dels 44 anys que han passat des de llavors. I el resultat parla per si sol: més turistes i menys veïns que mai. Felicitats. No era fàcil aconseguir-ho.
Però des del punt de vista de país, les candidatures amb possibilitats de governar tampoc plantegen res engrescador perquè tenen cap mena de projecte nacional a la capital de Catalunya. Ni ERC ni Junts tampoc. Junts amaga les seves sigles, tot desplegant l'autonomisme convergent bussines friendly de tota la vida, i ERC sembla que s'avergonyeixi del seu ADN independentista, banyant-se amb conceptes buits i amb un candidat que és un dels arquitectes del model actual de ciutat que s'ha dedicat a fer de crossa de Colau durant els darrers anys.
Em sap greu dir-ho i també acceptar-ho: la batalla de Barcelona està perduda fins i tot abans de començar-la. Només un bri d'alleujament —prou egoista, això sí— em consola en recordar que afortunadament ja fa uns quants anys que no diposito el meu vot a les urnes de la gran ciutat.
De la ciutat, a banda de la família i el record fonedís d'una Barcelona idealitzada per la nostàlgia, no n'enyoro massa res. Una sensació que es multiplica cada cop que s'acosten les eleccions municipals i que enguany, amb un panorama més fraccionat que mai, em consola saber que afortunadament ja no visc a la capital. La sensació que Barcelona no té solució —com diu l'amic Baños al títol del seu darrer llibre— és aclaparadora i tot i la pena i la desesperança, m'allibera saber que ja no voto a la capital del país.
Dic tot això perquè s'ha plantejat des d'algunes trinxeres polítiques que aquestes eleccions municipals són les més importants en lustres per la capital de Catalunya. Ho diuen convençuts, com si es creguessin de veritat que si guanya Trias, Collboni, Maragall o es reedita l'alcaldia de Colau —al cap i a la fi, aquests són els únics candidats que tenen possibilitats de guanyar els comicis— canviarà en positiu alguna cosa pel veïnat de la ciutat. Agradi o no, l'únic partit que podria capgirar Barcelona de dalt a baix, la CUP, prou feina tindrà en aparèixer al consistori, ja que el possibilisme personalista Maragall-Colau i una mala estratègia dels de l'Esquerra Independentista, els hi va fer perdre els tres regidors que tenien a les darreres eleccions. Veurem, doncs, si la CUP reprèn la remuntada, però el que és evident és que no tenen possibilitats d'aconseguir l'alcaldia.
Des del punt de vista social, cap dels candidats amb possibilitats proposa res que sigui rupturista amb l'actual model gentrificador, on qui talla el bacallà segueixen sent les immobiliàries, els hotels i el gremi de restauradors. Pa, circ i sangria pels turistes, res més. Alguns no ho dissimulen gens, com Trias o Collboni, i d'altres ho fan una mica més, com ERC o Barcelona en Comú. Perquè per molt que gesticulin els comuns, si amb vuit anys no ho han sigut capaços de retornar la ciutat als barcelonins mentre lideraven l'alcaldia, no ho faran pas ara. A qui volen enganyar? Des del 1979 fins al dia d'avui, primer amb el PSUC, després amb ICV i ara amb Barcelona en Comú, l'espai que representa Colau no ha fet altra cosa que apuntalar els governs del PSC quan no ha tingut l'alcaldia. Dels darrers 44 anys d'ajuntaments "democràtics", els progressistes han estat a tots els governs municipals —només amb l'excepció del mandat de Trias 2011-2015— durant 40 dels 44 anys que han passat des de llavors. I el resultat parla per si sol: més turistes i menys veïns que mai. Felicitats. No era fàcil aconseguir-ho.
Però des del punt de vista de país, les candidatures amb possibilitats de governar tampoc plantegen res engrescador perquè tenen cap mena de projecte nacional a la capital de Catalunya. Ni ERC ni Junts tampoc. Junts amaga les seves sigles, tot desplegant l'autonomisme convergent bussines friendly de tota la vida, i ERC sembla que s'avergonyeixi del seu ADN independentista, banyant-se amb conceptes buits i amb un candidat que és un dels arquitectes del model actual de ciutat que s'ha dedicat a fer de crossa de Colau durant els darrers anys.
Em sap greu dir-ho i també acceptar-ho: la batalla de Barcelona està perduda fins i tot abans de començar-la. Només un bri d'alleujament —prou egoista, això sí— em consola en recordar que afortunadament ja fa uns quants anys que no diposito el meu vot a les urnes de la gran ciutat.