Si ERC va concebre sincerament la taula de diàleg amb el govern espanyol com un instrument útil per avançar en la resolució del conflicte, a hores d'ara queden pocs dubtes del fracàs de la iniciativa. En canvi, si Junqueras i Rovira van parar la taula amb l’objectiu de posar en evidència que l’esquerra espanyola no té cap proposta per a Catalunya, l’èxit és espectacular: més enllà d’oferir una solució personal als nou presos polítics en forma d’indults condicionats, l’immobilisme del govern PSOE-Podem en relació amb el problema polític de fons és total i absolut.
De fet, des que mana el govern més progressista de la història no només no s’avança ni un mil·límetre en clau sobiranista, sinó que es va enrere en clau autonòmica: transferències paralitzades, incompliment de les inversions pressupostades, intromissions judicials permanents, espionatge polític, i un to paternalista en els missatges de la Moncloa que tomba d’esquena.
L’evidència del fracàs de la taula està revifant el debat sobre el pla B, esperonat especialment per Junts i el seu entorn. Les declaracions dels dirigents juntaires són, però, d’una vaguetat total: fa cinc anys de l’octubre de 2017 i encara no han concretat en què consisteix la confrontació. Hom diria que proclamen el fracàs de la taula amb l’únic objectiu de desgastar el seu soci de govern, no de construir una alternativa practicable. Practicable i –encara més important– amb possibilitats reals de resultar guanyadora.
La polarització entre ERC i Junts i els respectius entorns està construint un marc de debat on sembla que només sigui possible o bé fer el préssec o bé portar el país a un nou 155 amb un xoc tan èpic com perdedor. La caricaturització mútua ha arribat a extrems de difícil marxa enrere. El sentit comú, però, més aviat indica que entre l’acomodació autonòmica i la quixotada estèril hi hauria d’haver marge per a una acció política independentista amb sentit.
Parlar ara d’"acabar la feina" com fan el Consell per la República o l’ANC és una marcianada, simplement no es donen les condicions, de tant que s’ha refredat tot. Ara bé, si es vol tornar a construir, ni que sigui a llarg termini, un momentum rupturista amb possibilitats reals de victòria (és a dir, amb molt més suport popular i amb molta més determinació col·lectiva que el 2017), obligatòriament cal tornar a omplir la cassola d’aigua i posar-la al foc, perquè l’aigua no bull sola. Els dirigents independentistes farien bé de recordar com va començar el crescendo que va acabar conduint a l’1 d’octubre. Va començar ni més ni menys que onze anys abans, el 2006, amb la reforma de l’Estatut.
Una operació 100% autonòmica i constitucional que gaudia del suport d’un 90% de la societat catalana, però que no era admissible ni per l’estat ni per l’opinió pública espanyola. Aquest és exactament el punt on la palanca fa feina de debò: l’amplíssim catàleg de reivindicacions que aquí tindrien un gran consens i allà són inacceptables, com ara –és només un exemple– el concert econòmic. Des d’un punt de vista independentista, tan irresponsable seria portar el país a un nou embat perdedor com inexplicable seria no tornar omplir la cassola d’aigua i posar-la al foc. Se’n diu política, i és l’únic camí.
De fet, des que mana el govern més progressista de la història no només no s’avança ni un mil·límetre en clau sobiranista, sinó que es va enrere en clau autonòmica: transferències paralitzades, incompliment de les inversions pressupostades, intromissions judicials permanents, espionatge polític, i un to paternalista en els missatges de la Moncloa que tomba d’esquena.
L’evidència del fracàs de la taula està revifant el debat sobre el pla B, esperonat especialment per Junts i el seu entorn. Les declaracions dels dirigents juntaires són, però, d’una vaguetat total: fa cinc anys de l’octubre de 2017 i encara no han concretat en què consisteix la confrontació. Hom diria que proclamen el fracàs de la taula amb l’únic objectiu de desgastar el seu soci de govern, no de construir una alternativa practicable. Practicable i –encara més important– amb possibilitats reals de resultar guanyadora.
La polarització entre ERC i Junts i els respectius entorns està construint un marc de debat on sembla que només sigui possible o bé fer el préssec o bé portar el país a un nou 155 amb un xoc tan èpic com perdedor. La caricaturització mútua ha arribat a extrems de difícil marxa enrere. El sentit comú, però, més aviat indica que entre l’acomodació autonòmica i la quixotada estèril hi hauria d’haver marge per a una acció política independentista amb sentit.
Parlar ara d’"acabar la feina" com fan el Consell per la República o l’ANC és una marcianada, simplement no es donen les condicions, de tant que s’ha refredat tot. Ara bé, si es vol tornar a construir, ni que sigui a llarg termini, un momentum rupturista amb possibilitats reals de victòria (és a dir, amb molt més suport popular i amb molta més determinació col·lectiva que el 2017), obligatòriament cal tornar a omplir la cassola d’aigua i posar-la al foc, perquè l’aigua no bull sola. Els dirigents independentistes farien bé de recordar com va començar el crescendo que va acabar conduint a l’1 d’octubre. Va començar ni més ni menys que onze anys abans, el 2006, amb la reforma de l’Estatut.
Una operació 100% autonòmica i constitucional que gaudia del suport d’un 90% de la societat catalana, però que no era admissible ni per l’estat ni per l’opinió pública espanyola. Aquest és exactament el punt on la palanca fa feina de debò: l’amplíssim catàleg de reivindicacions que aquí tindrien un gran consens i allà són inacceptables, com ara –és només un exemple– el concert econòmic. Des d’un punt de vista independentista, tan irresponsable seria portar el país a un nou embat perdedor com inexplicable seria no tornar omplir la cassola d’aigua i posar-la al foc. Se’n diu política, i és l’únic camí.