Potser us passa com Colau i teniu la sensació de viure en un país majoritàriament urbà i urbanitzat. Però és una percepció falsa. De fet, habitem una part petita dels 32.000 km² que té el Principat de Catalunya: només el 6,7% del país són grans àrees urbanes i poblacions mitjanes. La resta són pobles petits, boscos, prats, pastures, muntanya, rius i conreus.
El 90% del país no és ciutat per molt que sorprengui els comuns urbanites que desitgen un món governat des de i per a les ciutats. Per aquests aprenents de soléturisme, el territori i les persones que l’habiten són desconegudes quan no són nosa política o folklore. En aquesta concepció maniquea del món, la ciutat és cosmopolita, moderna i culta, i el territori provincià, conservador i ignorant.
Però desenganyem-nos, Colau i la seva visió urbanita i metropolitana, són només la màxima expressió d’una certa cosmovisió arrelada a les urbs que s’imposa i caldria revertir.
Vam viure i lamentar, com calia, la destrucció dels Budes gegants de Bamian, a l’Afganistan, o la destrucció de Palmira, a Síria. I, també com cal, ens preocupa la disminució dels casquets polar per l’esclafament global.
Hi ha destruccions, però, que han passat desapercebudes i que també són irrecuperables. Han passat a tocar de casa nostra i no hem valorat prou què significa la seva destrucció.
Durant més de mil anys –mil anys, sí- el nostre país el creuaven centenars de quilòmetres de vies verdes: les vies de la transhumància. Una xarxa de comunicació que anava molt més enllà dels moviments dels ramats. Una certa manera d’entendre el progrés, les obres públiques i el desenvolupament urbà van liquidar, un a un, els principals camins d’herba. Fa feredat pensar que una tradició mil·lenària desaparegués sense fer soroll. Només un poble molt temerari o molt irresponsable assumeix aquestes pèrdues sense esglai.
Deia que tenim un país petit i només n’habitem una part petita però també és just recordar que hi ha una part de població que no viu d’esquena al territori. La foto per a l’Instagram del cap de setmana seria impossible sense la persistència de pagesos i ramaders que s’entesten a mantenir l’ofici amb dignitat. S’ho fan sols, massa sols, i gestionen més del 45% del territori -i del paisatge-, poca broma. I amb ells, tota la població no urbana del país.
Potser es tracta de reconèixer que són una estructura d’Estat i que si volem construir una república, té poc sentit fer-ho sense oferir garanties de futur a qui té cura, configura i protegeix gran part del territori.
Colau –com els líders de Ciutadans i del PP- ignora el territori perquè li és una realitat aliena, desconeguda. Ni en saben la història, ni n’entenen l’entramat associatiu, ni consideren les seves tradicions, i la seva representació política és insignificant i irrellevant entre els agents socials que l’habiten.
Per això viuen instal·lats en una dinàmica estatal i els incomoda la realitat nacional i els seus avenços; i per això fan el salt de Barcelona a Madrid, sense cap pas intermedi. Per això pontifiquen, s’equivoquen i els toca rectificar. Perquè ni coneixen ni entenen el territori que configura aquest país més enllà de l’àrea metropolitana. Camacu, oi?
El 90% del país no és ciutat per molt que sorprengui els comuns urbanites que desitgen un món governat des de i per a les ciutats. Per aquests aprenents de soléturisme, el territori i les persones que l’habiten són desconegudes quan no són nosa política o folklore. En aquesta concepció maniquea del món, la ciutat és cosmopolita, moderna i culta, i el territori provincià, conservador i ignorant.
Però desenganyem-nos, Colau i la seva visió urbanita i metropolitana, són només la màxima expressió d’una certa cosmovisió arrelada a les urbs que s’imposa i caldria revertir.
Vam viure i lamentar, com calia, la destrucció dels Budes gegants de Bamian, a l’Afganistan, o la destrucció de Palmira, a Síria. I, també com cal, ens preocupa la disminució dels casquets polar per l’esclafament global.
Hi ha destruccions, però, que han passat desapercebudes i que també són irrecuperables. Han passat a tocar de casa nostra i no hem valorat prou què significa la seva destrucció.
Durant més de mil anys –mil anys, sí- el nostre país el creuaven centenars de quilòmetres de vies verdes: les vies de la transhumància. Una xarxa de comunicació que anava molt més enllà dels moviments dels ramats. Una certa manera d’entendre el progrés, les obres públiques i el desenvolupament urbà van liquidar, un a un, els principals camins d’herba. Fa feredat pensar que una tradició mil·lenària desaparegués sense fer soroll. Només un poble molt temerari o molt irresponsable assumeix aquestes pèrdues sense esglai.
Deia que tenim un país petit i només n’habitem una part petita però també és just recordar que hi ha una part de població que no viu d’esquena al territori. La foto per a l’Instagram del cap de setmana seria impossible sense la persistència de pagesos i ramaders que s’entesten a mantenir l’ofici amb dignitat. S’ho fan sols, massa sols, i gestionen més del 45% del territori -i del paisatge-, poca broma. I amb ells, tota la població no urbana del país.
Potser es tracta de reconèixer que són una estructura d’Estat i que si volem construir una república, té poc sentit fer-ho sense oferir garanties de futur a qui té cura, configura i protegeix gran part del territori.
Colau –com els líders de Ciutadans i del PP- ignora el territori perquè li és una realitat aliena, desconeguda. Ni en saben la història, ni n’entenen l’entramat associatiu, ni consideren les seves tradicions, i la seva representació política és insignificant i irrellevant entre els agents socials que l’habiten.
Per això viuen instal·lats en una dinàmica estatal i els incomoda la realitat nacional i els seus avenços; i per això fan el salt de Barcelona a Madrid, sense cap pas intermedi. Per això pontifiquen, s’equivoquen i els toca rectificar. Perquè ni coneixen ni entenen el territori que configura aquest país més enllà de l’àrea metropolitana. Camacu, oi?