BRIXS, acrònim en català de l’organització formada per un grup de països (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) que, després de diverses reunions iniciades el setembre de 2006, oficialitzen la seva constitució el 16 de juny de 2009 en una reunió celebrada a Iekaterinburg (Rússia). Aquesta reunió es considera la primera cimera dels BRIXS que sorgeixen com un grup alternatiu a les institucions de Bretton Woods creades el 1944, el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI), que són sospitoses d’estar supeditades als interessos dels EUA i els països occidentals.
En el cas dels BRIXS, el nom precedeix a la cosa, ja que el terme fou encunyat el 2001 per Jim O’Neill -llavors director de l’àrea d’economia global del grup financer Goldman Sachs del que posteriorment fou president- en un document titulat Building Better Global Economic BRICs. Inicialment, l’acrònim feia referència als quatre països que a principis d’aquest segle eren les principals economies emergents de tres continents, Sud-àfrica no s’incorporà fins a la cimera de Sanya (Xina), l’abril de 2011.
Eren els països que, en aquells moments, oferien més perspectives de creixement i projecció de futur. A finals de l’any 2000, suposaven el 42,5% de la població mundial, molt per damunt de la població dels països del G7, format pels EUA, Canadà, Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Japó i del que O’Neill denomina Espai Europeu (Euroland) que comprèn Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit, Espanya i Països Baixos, i el 23,3% del PIB mundial, molt per sota encara del PIB dels països del G7 (49,5%), però, per damunt del PIB de l’Espai Europeu (18,1%).
Tot i les diferències, els BRIXS comparteixen ja algunes característiques comunes abans de l’esclat de la crisi sistèmica de 2008-2014: grans extensions de territori amb abundants recursos naturals i una gran població, un important creixement del PIB i una forta presència en l’economia i el comerç internacionals. Això els fa atractius per a les inversions internacionals alhora que la Xina esdevé un important inversor mundial. Tots són membres del G20 i el seu comerç creix a un ritme accelerat conjunt del 28% anual. Finalment, les seves economies -sobretot la de la Xina i l’Índia- van suportar molt millor la sotragada de la crisi sistèmica i es van recuperar molt abans que les economies occidentals.
De fet. O’Neill i altres analistes auguraven en aquells moments que els BRIXS es convertirien en les principals potències econòmiques del món a mitjan segle, la qual cosa és avui clarament perceptible en el cas de la Xina i l’Índia, mentre Rússia ha esdevingut una potència en retrocés, l’economia brasilera, malgrat els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro de 2016, ha tingut un comportament erràtic i Sud-àfrica no és cap gran potència econòmica i la seva inclusió tenia per objectiu incorporar una presència africana encara que no fos, precisament, la més representativa del continent. En suma, la crisi demostra que el conjunt dels BRIXS és menys homogeni del que es creia. Els motors econòmics del grup són les dues potències asiàtiques, mentre que el pes de les economies del Brasil i Rússia ha anat disminuint progressivament des del començament de segle i Sud-àfrica, segons l'FMI, el 2022 en prou feines representava el 0,4% del PIB mundial (Espanya l’1,5%).
L’arribada de Xi Jinping a la Secretaria General del Partit Comunista Xinès (novembre del 2012) i a la Presidència del país (març 2013) i del nacionalista conservador hindú Narendra Modi a primer ministre de l’Índia (maig 2014) té com a conseqüència reclamar una representació més ajustada al pes econòmic dels dos països en el BM i l'FMI i crear institucions alternatives i competidores de les anteriors. I així a la sisena cimera dels BRIXS celebrada a Fortaleza (Brasil) el juliol de 2014 aquests posen en marxa el Nou Banc de Desenvolupament (NBD) que, en paraules del representant brasiler, "la seva creació és una resposta a la manca d'acords per democratitzar el BM i l'FMI, i una demostració de la capacitat dels BRIXS, que no depenen dels grans organismes multilaterals". Es fa amb una aportació inicial de 50.000 milions de dòlars (10.000 per país) i un fons de reserva de 100.000 milions de dòlars, dels quals la Xina n’aporta 41.000, Rússia, Brasil i l’Índia, 18.000 cadascun i Sud-àfrica, 5.000.
Tot un simbolisme que la seu central es fixi a Shanghai i el primer president sigui l’indi K.V. Kamath. Es visualitza d’aquesta manera quins són els veritables motors dels BRIXS, la Xina i l’Índia, per aquest ordre, Brasil i Sud-àfrica són clarament els socis menors, mentre Rússia (Vladímir Putin), que té escasses relacions amb els altres socis, intenta a través dels BRIXS mantenir l’aparença de poder militar i de protagonisme internacional que ha perdut. L’anàlisi de l’estructura del comerç del grup subratlla encara més la supremacia de les dues potències asiàtiques, sobretot de la Xina que subordina els intercanvis entre els membres de l’organització als seus interessos.
Tanmateix, si del que es tractava era de crear un grup de pressió d’economies emergents capaç de bastir un ordre global alternatiu per competir amb el sistema de Bretton Woods (per una via diferent també és l’objectiu del projecte del Cinturó Econòmic de la Ruta de la Seda anunciat per Xi Jinping el 2013 que connectarà per terra i mar Europa i Àsia) i que, alhora, desenvolupes la cooperació entre els membres dels BRIXS. La realitat ha estat, però, tota una altra i les divergències en la sortida de la crisi no han fet més que alimentar l’hegemonia xinesa. Per tant, els BRIXS no es poden considerar encara com una alternativa al sistema de Bretton Woods.
En la quinzena cimera dels BRIXS (Johannesburg, agost del 2023) s’anuncià l’ampliació del grup amb la inclusió de sis nous països (de quaranta peticions), l’Argentina (Javier Milei ja s’ha afanyat a aclarir que l’Argentina no entrarà), l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Egipte, Etiòpia i l’Iran, que es farà efectiva a la cimera del 2024 a Rússia. Inicialment, pot semblar un fet transcendental que amplia la capacitat de pressió del Sud Global que, en paraules de Jim O’Neill, "sospita que les organitzacions de governança global posteriors a la Segona Guerra Mundial són massa occidentals" (El País, 24 de setembre de 2023).
La realitat, però, és que més enllà del simbolisme i la inclusió de dos dels tres més grans productors de petroli del món, l’ampliació dels BRIXS no suposa un canvi substancial en el pes del grup que passarà a representar el 46% de la població mundial i el 29% del PIB global (abans de l’ampliació ja era del 25%) i, en termes nominals (no en paritat de poder adquisitiu), seguirà per sota del 45% global que representa el PIB conjunt dels països del G7.
En canvi, es fa difícil d’explicar per què l’ampliació no inclou països com Nigèria o Mèxic i encara es fa més difícil preveure quina mena de cooperació es pot esperar de països que tenen interessos geoestratègics divergents com l’Aràbia Saudita i l’Iran que pugnen per l’hegemonia a l’Orient Mitjà. I, d’altra banda, la posició dels nous membres del grup i d’alguns dels anteriors respecte als EUA també són divergents: és creïble que l’Egipte d’Abdelfatah al-Sisi o l’Aràbia Saudita de Mohammed bin Salman, i de retruc els Emirats, trencaran l’estreta aliança que mantenen amb els EUA o que, àdhuc, l’Índia, que manté un contenciós fronterer amb la Xina, o el Brasil estan disposats a distanciar-se de la fins ara potència hegemònica.
Si de cas, l’ampliació servirà perquè la Xina, que seguirà sent el motor i exercint el lideratge dels BRIXS (o l’acrònim que resulti en el futur), tingui una plataforma internacional més visible de països crítics amb les institucions de governança dominades per Occident. Com conclou la nota internacional elaborada pel CIDOB sobre El Món el 2024, amb l’ampliació "el Sud Global seguirà guanyant influència, però també heterogeneïtat" i contradiccions a voltes insalvables.
En el cas dels BRIXS, el nom precedeix a la cosa, ja que el terme fou encunyat el 2001 per Jim O’Neill -llavors director de l’àrea d’economia global del grup financer Goldman Sachs del que posteriorment fou president- en un document titulat Building Better Global Economic BRICs. Inicialment, l’acrònim feia referència als quatre països que a principis d’aquest segle eren les principals economies emergents de tres continents, Sud-àfrica no s’incorporà fins a la cimera de Sanya (Xina), l’abril de 2011.
Eren els països que, en aquells moments, oferien més perspectives de creixement i projecció de futur. A finals de l’any 2000, suposaven el 42,5% de la població mundial, molt per damunt de la població dels països del G7, format pels EUA, Canadà, Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Japó i del que O’Neill denomina Espai Europeu (Euroland) que comprèn Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit, Espanya i Països Baixos, i el 23,3% del PIB mundial, molt per sota encara del PIB dels països del G7 (49,5%), però, per damunt del PIB de l’Espai Europeu (18,1%).
Tot i les diferències, els BRIXS comparteixen ja algunes característiques comunes abans de l’esclat de la crisi sistèmica de 2008-2014: grans extensions de territori amb abundants recursos naturals i una gran població, un important creixement del PIB i una forta presència en l’economia i el comerç internacionals. Això els fa atractius per a les inversions internacionals alhora que la Xina esdevé un important inversor mundial. Tots són membres del G20 i el seu comerç creix a un ritme accelerat conjunt del 28% anual. Finalment, les seves economies -sobretot la de la Xina i l’Índia- van suportar molt millor la sotragada de la crisi sistèmica i es van recuperar molt abans que les economies occidentals.
De fet. O’Neill i altres analistes auguraven en aquells moments que els BRIXS es convertirien en les principals potències econòmiques del món a mitjan segle, la qual cosa és avui clarament perceptible en el cas de la Xina i l’Índia, mentre Rússia ha esdevingut una potència en retrocés, l’economia brasilera, malgrat els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro de 2016, ha tingut un comportament erràtic i Sud-àfrica no és cap gran potència econòmica i la seva inclusió tenia per objectiu incorporar una presència africana encara que no fos, precisament, la més representativa del continent. En suma, la crisi demostra que el conjunt dels BRIXS és menys homogeni del que es creia. Els motors econòmics del grup són les dues potències asiàtiques, mentre que el pes de les economies del Brasil i Rússia ha anat disminuint progressivament des del començament de segle i Sud-àfrica, segons l'FMI, el 2022 en prou feines representava el 0,4% del PIB mundial (Espanya l’1,5%).
L’arribada de Xi Jinping a la Secretaria General del Partit Comunista Xinès (novembre del 2012) i a la Presidència del país (març 2013) i del nacionalista conservador hindú Narendra Modi a primer ministre de l’Índia (maig 2014) té com a conseqüència reclamar una representació més ajustada al pes econòmic dels dos països en el BM i l'FMI i crear institucions alternatives i competidores de les anteriors. I així a la sisena cimera dels BRIXS celebrada a Fortaleza (Brasil) el juliol de 2014 aquests posen en marxa el Nou Banc de Desenvolupament (NBD) que, en paraules del representant brasiler, "la seva creació és una resposta a la manca d'acords per democratitzar el BM i l'FMI, i una demostració de la capacitat dels BRIXS, que no depenen dels grans organismes multilaterals". Es fa amb una aportació inicial de 50.000 milions de dòlars (10.000 per país) i un fons de reserva de 100.000 milions de dòlars, dels quals la Xina n’aporta 41.000, Rússia, Brasil i l’Índia, 18.000 cadascun i Sud-àfrica, 5.000.
Tot un simbolisme que la seu central es fixi a Shanghai i el primer president sigui l’indi K.V. Kamath. Es visualitza d’aquesta manera quins són els veritables motors dels BRIXS, la Xina i l’Índia, per aquest ordre, Brasil i Sud-àfrica són clarament els socis menors, mentre Rússia (Vladímir Putin), que té escasses relacions amb els altres socis, intenta a través dels BRIXS mantenir l’aparença de poder militar i de protagonisme internacional que ha perdut. L’anàlisi de l’estructura del comerç del grup subratlla encara més la supremacia de les dues potències asiàtiques, sobretot de la Xina que subordina els intercanvis entre els membres de l’organització als seus interessos.
Tanmateix, si del que es tractava era de crear un grup de pressió d’economies emergents capaç de bastir un ordre global alternatiu per competir amb el sistema de Bretton Woods (per una via diferent també és l’objectiu del projecte del Cinturó Econòmic de la Ruta de la Seda anunciat per Xi Jinping el 2013 que connectarà per terra i mar Europa i Àsia) i que, alhora, desenvolupes la cooperació entre els membres dels BRIXS. La realitat ha estat, però, tota una altra i les divergències en la sortida de la crisi no han fet més que alimentar l’hegemonia xinesa. Per tant, els BRIXS no es poden considerar encara com una alternativa al sistema de Bretton Woods.
En la quinzena cimera dels BRIXS (Johannesburg, agost del 2023) s’anuncià l’ampliació del grup amb la inclusió de sis nous països (de quaranta peticions), l’Argentina (Javier Milei ja s’ha afanyat a aclarir que l’Argentina no entrarà), l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Egipte, Etiòpia i l’Iran, que es farà efectiva a la cimera del 2024 a Rússia. Inicialment, pot semblar un fet transcendental que amplia la capacitat de pressió del Sud Global que, en paraules de Jim O’Neill, "sospita que les organitzacions de governança global posteriors a la Segona Guerra Mundial són massa occidentals" (El País, 24 de setembre de 2023).
La realitat, però, és que més enllà del simbolisme i la inclusió de dos dels tres més grans productors de petroli del món, l’ampliació dels BRIXS no suposa un canvi substancial en el pes del grup que passarà a representar el 46% de la població mundial i el 29% del PIB global (abans de l’ampliació ja era del 25%) i, en termes nominals (no en paritat de poder adquisitiu), seguirà per sota del 45% global que representa el PIB conjunt dels països del G7.
En canvi, es fa difícil d’explicar per què l’ampliació no inclou països com Nigèria o Mèxic i encara es fa més difícil preveure quina mena de cooperació es pot esperar de països que tenen interessos geoestratègics divergents com l’Aràbia Saudita i l’Iran que pugnen per l’hegemonia a l’Orient Mitjà. I, d’altra banda, la posició dels nous membres del grup i d’alguns dels anteriors respecte als EUA també són divergents: és creïble que l’Egipte d’Abdelfatah al-Sisi o l’Aràbia Saudita de Mohammed bin Salman, i de retruc els Emirats, trencaran l’estreta aliança que mantenen amb els EUA o que, àdhuc, l’Índia, que manté un contenciós fronterer amb la Xina, o el Brasil estan disposats a distanciar-se de la fins ara potència hegemònica.
Si de cas, l’ampliació servirà perquè la Xina, que seguirà sent el motor i exercint el lideratge dels BRIXS (o l’acrònim que resulti en el futur), tingui una plataforma internacional més visible de països crítics amb les institucions de governança dominades per Occident. Com conclou la nota internacional elaborada pel CIDOB sobre El Món el 2024, amb l’ampliació "el Sud Global seguirà guanyant influència, però també heterogeneïtat" i contradiccions a voltes insalvables.