Que el feixisme està gangrenant el nostre sistema democràtic, tan imperfecte com es vulgui, és una evidència que no està en discussió. Es reprodueixen, actualitzades, les mateixes estratègies propagandistes que van conduir al desastre més absolut l’Europa dels anys trenta del segle passat. L’objectiu és el mateix: liquidació dels drets democràtics i extensió del control i poder de les classes superiors sobre el conjunt de la població. Han evolucionat molt els instruments, ha canviat la posada en escena, però els objectius són els mateixos.
Estem davant d’una amenaça evident davant la qual no podem perdre’ns en la reivindicació del pedigrí antifeixista. Com en qualsevol batalla, l’acumulació de forces és decisiva i crec que això no ho estem fent prou bé. De la mateixa manera que és evident que mai serem un estat independent perquè cada independentista ho sigui en un grau superior a qualsevol altre i només ho podrem arribar a ser si som una majoria disposada a posar-hi el coll, i tot o així feina rai, només aturarem l’avanç de l’extrema dreta si ho plantegem de manera no excloent.
Trobo que als darrers anys una part de les esquerres hem utilitzat el terme antifeixista d’una manera poc intel·ligent i sobretot poc precisa. Hem posat en el mateix sac la defensa dels interessos socials que per nosaltres són prioritaris i la defensa d’un sistema polític, al que anomenem democràcia, que hauria de concernir un univers molt més estens de ciutadans.
La democràcia es basa en el debat viu, de fet, etern, entre diferents principis legítims i maneres d’interpretar el món. La primacia dels drets individuals o dels col·lectius és un dels punts de tensió permanents, però de la mateixa manera que posar pel davant els drets col·lectius no et fa comunista, fer el mateix amb els individuals no et fa feixista.
Una part de la societat està a favor de la supressió de determinats impostos, de mantenir l’actual jornada laboral o de portar els fills a escoles privades, entre altres preferències que estan als antípodes de les meves. És un exemple de posicionaments que l’esquerra hem d’estar disposats a combatre i, tanmateix, podem considerar legítims en tant que defensar-los no converteix ningú en feixista.
Si l’estratègia de l’extrema dreta es basa en la polarització de la societat, el menys intel·ligent és contribuir-hi reinventant fronts populars, que, si bé formen part de l’èpica del nostre imaginari, no ajuden a crear majories sòlides. En contra d’algunes opinions, soc ferm partidari dels cordons sanitaris als partits xenòfobs que no respecten els drets humans. Anava a dir que tant se val si són d’obediència espanyola o catalana perquè tots sabem que la seva obediència és molt fosca i que qui mou els fils i posa els diners estan lluny d’aquí. Però compte en estrènyer massa els cordons, no ofeguem a gent que no toca.
Les veus per crear, de pressa i corrents, fronts amplis, antifeixistes, han tingut gran ressò els últims mesos. Una part de l’esquerra catalana, crec sincerament que minoritària, ha participat d’aquesta benintencionada iniciativa oblidant-se de les lliçons històriques i enfocant-ho amb molt poca precisió. En primer lloc, perquè un dels eixos centrals que condicionen el vot dels electors catalans és el nacional. Per a moltes persones és la condició prèvia abans de decidir a quin partit voten, tant catalanistes com espanyolistes.
Un altre símptoma de l’estratègia estràbica és que es volen fer candidatures àmplies, antifeixistes, fronts amplis o com es vulguin dir sense enfocar-ho bé. Almenys, si es copia, saber què es copia. Als països llatinoamericans on aquestes iniciatives han funcionat mai ha sigut prescindint del partit d’esquerres central, sinó sumant partits a la seva esquerra i també a la seva dreta. Com només el PSOE, jacobí i corcat per la corrupció, podria fer aquest paper central a l’estat espanyol, les possibilitats de fer una opció guanyadora d’àmplia participació decau absolutament.
I agafant-nos a l’exemple més recent de derrota de l’extrema dreta, que a molts ens ha permès respirar i augmentar la nostra simpatia vers Lula, no perdem de vista que el president va rebre suports explícits tan destacats com el de l’expresident de dreta moderada Fernando Henrique Cardoso, que havia derrotat Lula en les eleccions presidencials de 1994 i 1998; que portava com a vici-president un altre oponent històric, Geraldo Alkim i que la candidata de centredreta que havia quedat tercera, Simone Tebet, també va demanar el vot per Lula.
Trobo que és fàcil aprendre la lliçó, reconèixer que ningú no té el patrimoni de l’antifeixisme i que en aquest camí ens hi hem de trobar com més gent millor.