Sovint, quan valorem els resultats del PSC del 25N i ens esplaiem a dir que són d’allò més fluixets, ho fem partint del que havien arribat a representar en el passat. Ho fem, doncs, condicionats per la idea que aquest és un partit central per naturalesa. És per això que la diagnosi i els remeis que hi posem estan sempre pensats per a un partit que aspira a governar. Segurament aquest sigui un plantejament obsolet. La creixent tensió entre Catalunya i Espanya ha obligat la gent a triar i la pèrdua de vots del PSC ha vingut sincronitzada amb aquest procés. El vot negatiu a la declaració de sobirania (dissidents a part) és probablement la manifestació més clara de la tria que la direcció evitava fer pública fins ara.
A aquesta nova direcció també se la va obligar a posicionar-se. O més ben dit, se la va col·locar ja posicionada: en última instància, quan cal escollir entre dret a decidir –idea que ocupa la centralitat a Catalunya-, o legalitat espanyola, el PSC tria això segon. Té ja poc sentit, doncs, advertir als socialistes que si segueixen per aquest camí les seves possibilitats de tornar a governar tendeixen a zero: no és res que no hagin començat a mastegar de forma conscient. Navarro, sacrificat, va assumir que la seva era una direcció per anar a galeres, no a Ítaca.
El bé a protegir pot ser un, dos, o una barreja d’aquests: salvaguardar la relació amb el PSOE per una banda i confiar en les aspiracions de Carme Chacón per l’altra. En el primer dels casos, perquè Ferraz no assumirà mai un sacrifici com el d’acceptar el dret a l’autodeterminació: el mateix automatisme que col·locaria el PSC a la centralitat catalana deixaria el PSOE lluny de l’espanyola (si fins i tot Izquierda Unida ha dit aquella cosa que el referèndum és “cosa de todos los españoles”!). En el segon, probablement perquè esperen que es faci el miracle i que una dona catalana presidint Espanya ens sedueixi a tots de nou.
I el paper dels dissidents? És un problema seriós per a la direcció o només la primera fase del dol? Sobretot aquells que havien vist sempre com el partit era alternativa real als governs de CiU es neguen a acceptar ara que el seu és un paper de resistència, semblant al del PP (d’aquí els “bienvenido señor Navarro”...), que només aspira a influir en funció de caramboles aritmètiques. Un paper agre i desagraït, que exercit amb diligència deu anar bé per fer carrera interna però que d’atractiu professional té ben poca cosa. Suposo que l’únic consol serà que promet medalles als fidels en cas que les eleccions generals tornin a anar bé algun dia.
A aquesta nova direcció també se la va obligar a posicionar-se. O més ben dit, se la va col·locar ja posicionada: en última instància, quan cal escollir entre dret a decidir –idea que ocupa la centralitat a Catalunya-, o legalitat espanyola, el PSC tria això segon. Té ja poc sentit, doncs, advertir als socialistes que si segueixen per aquest camí les seves possibilitats de tornar a governar tendeixen a zero: no és res que no hagin començat a mastegar de forma conscient. Navarro, sacrificat, va assumir que la seva era una direcció per anar a galeres, no a Ítaca.
El bé a protegir pot ser un, dos, o una barreja d’aquests: salvaguardar la relació amb el PSOE per una banda i confiar en les aspiracions de Carme Chacón per l’altra. En el primer dels casos, perquè Ferraz no assumirà mai un sacrifici com el d’acceptar el dret a l’autodeterminació: el mateix automatisme que col·locaria el PSC a la centralitat catalana deixaria el PSOE lluny de l’espanyola (si fins i tot Izquierda Unida ha dit aquella cosa que el referèndum és “cosa de todos los españoles”!). En el segon, probablement perquè esperen que es faci el miracle i que una dona catalana presidint Espanya ens sedueixi a tots de nou.
I el paper dels dissidents? És un problema seriós per a la direcció o només la primera fase del dol? Sobretot aquells que havien vist sempre com el partit era alternativa real als governs de CiU es neguen a acceptar ara que el seu és un paper de resistència, semblant al del PP (d’aquí els “bienvenido señor Navarro”...), que només aspira a influir en funció de caramboles aritmètiques. Un paper agre i desagraït, que exercit amb diligència deu anar bé per fer carrera interna però que d’atractiu professional té ben poca cosa. Suposo que l’únic consol serà que promet medalles als fidels en cas que les eleccions generals tornin a anar bé algun dia.