Un cop més, les xarxes socials properes a Vox han tornat a donar pàbul a l’enèsima fake news contra una dona amb rellevància pública: l’afirmació que Begoña Gómez havia nascut home. L’elecció del tema i del moment no és casual. Després de les infamants desqualificacions personals contra Irene Montero arran de la llei del sí és sí, calia seguir atiant el foc antifeminista amb un nou atac trànsfob, dirigit aquest cop contra la cònjuge de Pedro Sánchez i, de pas, contribuir a deslegitimar la futura Llei trans.
Aquesta estratègia no és nova. De fet, respon a un patró que es repeteix periòdicament: un mitjà ultraminoritari publica una fake news sense contrastar, que després és profusament engreixada a les xarxes, fins que aconsegueix fer-se un lloc dins del debat polític i mediàtic. Un cop aquesta s’instal·la com a possibilitat, tant dona quantes vegades sigui desmentida que, de ben segur, tornarà a reaparèixer amb alguna lleugera variant.
A més a més, malgrat que les fake news puguin afectar ambdós sexes, acostumen a ser les dones les que reben els atacs més personalitzats, ja que aquests tenen com a finalitat erosionar la seva reputació i alimentar la misogínia. Ho hem vist amb el trucatge de vídeos i fotografies de la presidenta de la Cambra de Representants Nancy Pelosi, i, més a prop encara, amb les nombroses fake news de les quals ha estat objecte Ada Colau, a la qual s’ha acusat d’haver-se mudat al Passeig de Sant Gervasi, a un casalot d’Horta o d’allotjar-se en un hotel de superluxe a Andorra. Per molt forassenyades que puguin semblar-nos aquestes afirmacions, no podem menysprear el seu poder de convicció; tal com demostra el fet que alguns veïns i veïnes de l’alcaldessa de Barcelona acabessin creient que realment aquesta s’havia mudat de casa, malgrat coincidir freqüentment al replà.
I és que perquè una notícia falsa tingui èxit no cal esmerçar-se gaire en elaborar el seu contingut. N’hi ha prou amb copiar i enganxar una notícia falsa generada en un altre país, sovint Estats Units, canviant el nom de la protagonista, tal com demostra el fet que l’acusació del canvi de sexe fos llençada abans contra Michelle Obama i Brigitte Macron. Tanmateix, no és el contingut, sinó la forma de transmissió el que determina la seva possibilitat d’èxit.
En aquest sentit, perquè una notícia falsa funcioni són necessaris dos elements: els cooperadors necessaris i la creació d’una comunitat emocional. D’una banda, els cooperadors són aquelles persones o mitjans que contribueixen a la seva distribució, tot i saber que el contingut és fals o almenys altament dubtós. Molt sovint, la lluita contra les fake news se centra a desmentir el contingut a través de les anomenades agències de verificació, oblidant que la clau són aquests perfils públics (influencers, polítics, escriptors i/o cantants) amb nombrosos seguidors a les xarxes que acostumen a fer-se ressò de la difusió de notícies falses per guanyar notorietat. D’altra banda, la reproducció d’una fake news requereix la creació d’una comunitat emocional formada per creients conscients o instrumentals que s’encarreguen d’amplificar el seu ressò a xarxes, replicant el seu contingut i distribuint-lo en grups d’iguals.
Malgrat que l’ús de les fake news com a estratègia electoral té el seu origen en la dreta radical nord-americana, actualment s’ha estès a altres actors del mapa polític espanyol i català que veuen en ella una estratègia relativament barata de desgast de l’adversari, alhora que aconsegueixen omplir la política de soroll, impedint que es pugui debatre sobre temes substantius: les desigualtats socials, les polítiques d’habitatge o els serveis públics. Tanmateix, els seus efectes no són innocus en el mapa electoral. La utilització de les notícies falses com a arma electoral, la realitzi qui la realitzi, té com a únic beneficiari el populisme radical de dretes que s’alimenta del relativisme moral i el descrèdit de la política. En aquest sentit, i amb l'horitzó al proper cicle electoral de 2023, seria necessari arribar a un acord entre els diferents partits democràtics per fer fora les fake news del debat polític.
Aquesta estratègia no és nova. De fet, respon a un patró que es repeteix periòdicament: un mitjà ultraminoritari publica una fake news sense contrastar, que després és profusament engreixada a les xarxes, fins que aconsegueix fer-se un lloc dins del debat polític i mediàtic. Un cop aquesta s’instal·la com a possibilitat, tant dona quantes vegades sigui desmentida que, de ben segur, tornarà a reaparèixer amb alguna lleugera variant.
A més a més, malgrat que les fake news puguin afectar ambdós sexes, acostumen a ser les dones les que reben els atacs més personalitzats, ja que aquests tenen com a finalitat erosionar la seva reputació i alimentar la misogínia. Ho hem vist amb el trucatge de vídeos i fotografies de la presidenta de la Cambra de Representants Nancy Pelosi, i, més a prop encara, amb les nombroses fake news de les quals ha estat objecte Ada Colau, a la qual s’ha acusat d’haver-se mudat al Passeig de Sant Gervasi, a un casalot d’Horta o d’allotjar-se en un hotel de superluxe a Andorra. Per molt forassenyades que puguin semblar-nos aquestes afirmacions, no podem menysprear el seu poder de convicció; tal com demostra el fet que alguns veïns i veïnes de l’alcaldessa de Barcelona acabessin creient que realment aquesta s’havia mudat de casa, malgrat coincidir freqüentment al replà.
I és que perquè una notícia falsa tingui èxit no cal esmerçar-se gaire en elaborar el seu contingut. N’hi ha prou amb copiar i enganxar una notícia falsa generada en un altre país, sovint Estats Units, canviant el nom de la protagonista, tal com demostra el fet que l’acusació del canvi de sexe fos llençada abans contra Michelle Obama i Brigitte Macron. Tanmateix, no és el contingut, sinó la forma de transmissió el que determina la seva possibilitat d’èxit.
En aquest sentit, perquè una notícia falsa funcioni són necessaris dos elements: els cooperadors necessaris i la creació d’una comunitat emocional. D’una banda, els cooperadors són aquelles persones o mitjans que contribueixen a la seva distribució, tot i saber que el contingut és fals o almenys altament dubtós. Molt sovint, la lluita contra les fake news se centra a desmentir el contingut a través de les anomenades agències de verificació, oblidant que la clau són aquests perfils públics (influencers, polítics, escriptors i/o cantants) amb nombrosos seguidors a les xarxes que acostumen a fer-se ressò de la difusió de notícies falses per guanyar notorietat. D’altra banda, la reproducció d’una fake news requereix la creació d’una comunitat emocional formada per creients conscients o instrumentals que s’encarreguen d’amplificar el seu ressò a xarxes, replicant el seu contingut i distribuint-lo en grups d’iguals.
Malgrat que l’ús de les fake news com a estratègia electoral té el seu origen en la dreta radical nord-americana, actualment s’ha estès a altres actors del mapa polític espanyol i català que veuen en ella una estratègia relativament barata de desgast de l’adversari, alhora que aconsegueixen omplir la política de soroll, impedint que es pugui debatre sobre temes substantius: les desigualtats socials, les polítiques d’habitatge o els serveis públics. Tanmateix, els seus efectes no són innocus en el mapa electoral. La utilització de les notícies falses com a arma electoral, la realitzi qui la realitzi, té com a únic beneficiari el populisme radical de dretes que s’alimenta del relativisme moral i el descrèdit de la política. En aquest sentit, i amb l'horitzó al proper cicle electoral de 2023, seria necessari arribar a un acord entre els diferents partits democràtics per fer fora les fake news del debat polític.