Diu Francesc Torralba: “L’esperança demana treballar molt”. És a dir, no és una actitud d’espera passiva confiant que les coses ja s’arreglaran. L’esperança demana constància. Així ho explicava el filòsof en la jornada “Quòrum”, que cada tres anys organitza la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. La darrera va ser a Tarragona dijous de la setmana passada.
Quan es parla d’escola cristiana o, en general, de l’escola concertada, el debat s’acostuma a focalitzar en el mateix: la comparació de recursos amb l’escola pública, la manca de finançament, la segregació escolar, els greuges laborals dels mestres... En definitiva, es focalitza en la competència entre la pública i la concertada. De fet, moltes vegades quan es parla dels problemes sistèmics que té l’educació del nostre país es posa la mirada en la pública, i s’oblida el paper de l’escola concertada, que majoritàriament són escoles cristianes.
El Quòrum 2026 va aplegar més de 800 mestres i directius de l’escola cristiana. El primer que cal constatar és que passejant pel Palau de Congressos de Tarragona costava trobar un capellà o una monja. Avui la immensa majoria de responsables i personal dels centres educatius cristians són laics, amb una diversitat de pensament i situacions que s’assembla molt a la societat en la qual han d’educar. Això ho saben les famílies que han optat per aquestes escoles.
La segona constatació és que a la jornada es va parlar de tot menys dels temes que enunciava abans. Es van posar sobre la taula els principals reptes educatius que tenen avui les escoles, com la irrupció de la IA, la comprensió lectora, la gestió de dades o l’aprenentatge de les matemàtiques. També es va presentar el pla estratègic que ha dirigit el catedràtic Joan Mateo i que ha de respondre a aquests reptes i les pràctiques concretes que ja s’estan aplicant a les escoles. És a dir, com l’escola cristiana no vol ser un problema sinó part de la solució. Per a qui no ho recordi, l’escola cristiana està formada avui per 388 centres sense ànim de lucre, on s’eduquen 247.868 alumnes, que representem el 22% del conjunt del Servei d’Educació de Catalunya que rep diners públics.
I la tercera constatació és el context que va donar la ponent principal. Qing Gu és un referent mundial en lideratge educatiu. I una de les idees clau que va transmetre és que les escoles funcionen quan tot el personal viu un sentit de pertinença al projecte. Quan el docent se sent vinculat a aquell projecte i a l’entorn al qual serveix. Quan hi troba sentit. Quan educar no és només un lloc de treball. I en això l’escola cristiana està molt cohesionada. No és perfecta, però hi ha una orientació més clara del que s’està fent. Un tema molt vinculat a la identitat pròpia dels centres, un altre aspecte que es va tractar en la jornada i que defineix l’escola cristiana.
Tal com s’esperava, a l’obertura de jornada hi van intervenir les màximes autoritats educatives del país. En aquest cas, la consellera Esther Niubó. Fa anys que vaig a actes on consellers d’educació de tots els colors polítics reconeixen l’aportació que fa l’escola cristiana al conjunt del sistema educatiu del país. I que reconeixen les mancances en l’aplicació d’una de les poques lleis de consens que tenim, com és LEC. Dijous de la setmana passada vaig escoltar el mateix.
El problema és que també fa anys que veig com les polítiques concretes no van en aquesta direcció. En l’imaginari col·lectiu que mou la política pesa més l’oposició entre la pública i la concertada o els discursos de fundacions hipersubvencionades que la realitat de l’escola cristiana. Per això les escoles cristianes han de tenir molta esperança. L’esperança que això un dia canviï. Però l’esperança ens ha d’agafar treballant.
Estaria bé que el debat educatiu que ara s’ha obert, liderat per l’exconseller Joan Manuel del Pozo, tingués més present aquesta realitat. L’educació no és un tema només sindical i de recursos. És un tema de projecte. I l’escola cristiana en té un. En la ponència, Torralba també discutia la famosa afirmació de Miquel Martí i Pol: “No és veritat que tot està per fer, s’ha fet molt”. Reconèixer el que ha fet l’escola cristiana pot ser un bon punt de partida.