Potser la seva faceta d’artista li dona una sensibilitat especial. Potser el coneixement de tots els mons del món aconsegueix que la seva mirada sigui cívica. Potser ser músic, argentí, de família jueva, amb avantpassats russos, nacionalitzat israelià, espanyol i palestí el fa diferent de molts altres israelians. Daniel Barenboim va assolir la fama com a pianista, però és més conegut com a director d’orquestra.
Comparteix amb tots els que tenen interès de llegir-lo, els seus pensaments i reflexions. Ara que anem necessitats de paraules assenyades enmig de tanta barbàrie, aquests dies ha proclamat: "Si neguem la humanitat als altres, estem perduts. No hi ha justificació per a les barbaritats de Hamàs, però fins i tot ara que les armes ensordeixen, l'única sortida ha de ser la paraula".
El que està passant al voltant de la franja de Gaza és impossible que no commogui a qui vulgui considerar-se humà. Però segons Barenboim, el que està a punt de morir és la cerca de la pau, l’esperança d’un futur millor encara que sigui llunyà.
Posar en context aquesta situació ens remuntaria a finals del segle XIX. Des d’aleshores, cada gota de sang vessada, cada esclat d’explosius ha radicalitzat la situació i els que creuen que poden parlar en nom de dos pobles, que en la seva immensa majoria desitgen conviure en pau. Cada tret, cada bomba ha creat més i més radicalitat fins a gestar líders que són terroristes i no estadistes.
Ara, cal diferenciar entre població i líders, però també entre els dos pobles. Hi ha els que segueixen fanàticament els seus líders i els que se n'allunyen perquè desitgen la pau i pateixen la tortura diària de veure com els extremistes i la violència els lleven l’esperança.
El director d’orquestra de fama internacional afirma que els líders volen que s’oblidi que a una banda i a l’altra hi ha persones que estimen i són estimades, persones que volen tenir projectes no bèl·lics i que són les víctimes reals d’aquest conflicte que ara ja és una guerra eterna. Ens explica el seu patiment insuportable que comparteix amb milions de persones d’ambdues parts d’aquesta escalada criminal a la qual els aboquen Hamàs i el govern d’Israel.
Barenboim assegura que la salvatjada de Hamàs i la resposta del govern més radical de la història d’Israel intenten que hom no pugui empatitzar amb els ciutadans palestins i els bombardeigs indiscriminats sobre la Franja, que radicalitzaran encara més aquests ciutadans que no volen formar part de cap organització armada, però saben que volen fer creure que tots els palestins són terroristes.
És aquesta mirada humana la que aporta els escrits d’aquest músic, que recorda que durant la Primera Guerra Mundial a les terres on ara s’estén l’estat d’Israel, el 91% de la població que hi habitava no era jueva, per tant, cal deixar d’usar l’èpica frase de “terra sense poble” perquè la població palestina ja l’habitava. El conflicte era, doncs, inevitable i creixent, fins que es reconegui el que és evident, el respecte a partició justa. Barenboim afirma que els israelians tindran seguretat quan els palestins tinguin esperança i ambdues parts reconeguin l’altra com a persona humana.
Cal recordar que l’orquestra West-Eastern Divan, ideada per Barenboim, està formada per músics àrabs i músics israelians que comparteixen escenari i simfonia a cada peça de cada concert. No són paraules ingènues. El músic ha rebut amenaces dels sectors radicals de cada bàndol per la seva feina i per les seves posicions de creure en el diàleg quan el soroll ensordidor de la guerra sembla segar-les per sempre.
Comparteix amb tots els que tenen interès de llegir-lo, els seus pensaments i reflexions. Ara que anem necessitats de paraules assenyades enmig de tanta barbàrie, aquests dies ha proclamat: "Si neguem la humanitat als altres, estem perduts. No hi ha justificació per a les barbaritats de Hamàs, però fins i tot ara que les armes ensordeixen, l'única sortida ha de ser la paraula".
El que està passant al voltant de la franja de Gaza és impossible que no commogui a qui vulgui considerar-se humà. Però segons Barenboim, el que està a punt de morir és la cerca de la pau, l’esperança d’un futur millor encara que sigui llunyà.
Posar en context aquesta situació ens remuntaria a finals del segle XIX. Des d’aleshores, cada gota de sang vessada, cada esclat d’explosius ha radicalitzat la situació i els que creuen que poden parlar en nom de dos pobles, que en la seva immensa majoria desitgen conviure en pau. Cada tret, cada bomba ha creat més i més radicalitat fins a gestar líders que són terroristes i no estadistes.
Ara, cal diferenciar entre població i líders, però també entre els dos pobles. Hi ha els que segueixen fanàticament els seus líders i els que se n'allunyen perquè desitgen la pau i pateixen la tortura diària de veure com els extremistes i la violència els lleven l’esperança.
El director d’orquestra de fama internacional afirma que els líders volen que s’oblidi que a una banda i a l’altra hi ha persones que estimen i són estimades, persones que volen tenir projectes no bèl·lics i que són les víctimes reals d’aquest conflicte que ara ja és una guerra eterna. Ens explica el seu patiment insuportable que comparteix amb milions de persones d’ambdues parts d’aquesta escalada criminal a la qual els aboquen Hamàs i el govern d’Israel.
Barenboim assegura que la salvatjada de Hamàs i la resposta del govern més radical de la història d’Israel intenten que hom no pugui empatitzar amb els ciutadans palestins i els bombardeigs indiscriminats sobre la Franja, que radicalitzaran encara més aquests ciutadans que no volen formar part de cap organització armada, però saben que volen fer creure que tots els palestins són terroristes.
És aquesta mirada humana la que aporta els escrits d’aquest músic, que recorda que durant la Primera Guerra Mundial a les terres on ara s’estén l’estat d’Israel, el 91% de la població que hi habitava no era jueva, per tant, cal deixar d’usar l’èpica frase de “terra sense poble” perquè la població palestina ja l’habitava. El conflicte era, doncs, inevitable i creixent, fins que es reconegui el que és evident, el respecte a partició justa. Barenboim afirma que els israelians tindran seguretat quan els palestins tinguin esperança i ambdues parts reconeguin l’altra com a persona humana.
Cal recordar que l’orquestra West-Eastern Divan, ideada per Barenboim, està formada per músics àrabs i músics israelians que comparteixen escenari i simfonia a cada peça de cada concert. No són paraules ingènues. El músic ha rebut amenaces dels sectors radicals de cada bàndol per la seva feina i per les seves posicions de creure en el diàleg quan el soroll ensordidor de la guerra sembla segar-les per sempre.