"Les comunitat autònomes estan fent una gran feina, ho vull remarcar. A poc a poc, aniran recuperant la plena capacitat de decisió". Una frase de Pedro Sánchez, curta, plena de paternalisme i condescendència, que resumeix perfectament la forma i el fons de l'estat de les autonomies destil·lat per l'alambí de la Transició.

Hem sentit moltes vegades que Espanya és l'estat més descentralitzat del món, que és federal o "quasi-federal" i que les autonomies gaudeixen de més autogovern que qualsevol administració regional del món conegut i per conèixer. L'estat d'alarma i la gestió que n'ha fet el govern Sánchez (d'un partit que es considera a sí mateix federal) ens mostra que les autonomies són una administració subsidiària i subalterna, sense cap poder propi. La fal·làcia de l'estat de les autonomies s'ha desfet com un glaçó al sol, amb un sol decret.

Tots les competències de les comunitats autònomes són delegacions del poder central, que les posseeix totes de forma originària. Són cedides a les comunitats però es poden recentralitzar, sempre. En els estats federals és exactament a l'inrevés: totes les competències són de les parts que formen la federació, les quals cedeixen algunes a l'estat federal (com ara defensa i relacions exteriors) mitjançant un pacte.   

En cap text sagrat està escrit que un sistema sigui millor que l'altre. Hi ha estats federals que han reeixit i estats federals que són un fracàs, així com hi ha estat unitaris que són un èxit i estats unitaris que han fet fallida. El que seguir que no funciona y està condemnat al fracàs, es barrejar els dos models de forma barroera.

Portugal té un sistema únic de salut centralitzat. Això fa que una resposta unitària i centralitzada fos l'opció més adient per fer front al COVID19. El Serviço Nacional de Saúde està supervisat pel ministeri de Salut. Sap com funciona i té experiència de gestió. El nombre de contagis i de morts a Portugal per milió d'habitants parla per sí mateix.

En Alemanya, és competència dels 16 landër o estats federats la planificació de serveis sanitaris i la inversió en hospitals i centres de salut. Per això, en aquest cas, té tot el sentit que la gestió de la crisi i de les mesures de confinament i desconfinament es prenguin en funció de cada territori i no des d'un comandament únic central. El nombre de contagis i morts a Alemanya per milió d'habitants parla per sí mateix.

Tots dos models són vàlids i eficaços. El que segur que no és eficaç és tenir 17 serveis de salut que gestionen la sanitat al territori i privar-los del poder de decisió per a centralitzar-lo en un ministeri de Salut que fa 40 anys que no gestiona la salut. El fracàs està assegurat. El nombre de contagis i de morts a Espanya per milió d'habitants parla per sí mateix.

La manera com Sánchez i el seu govern han negligit i menyspreat els govern autonòmics –àdhuc els del seu propi color polític, com el País Valencià– ens mostren que Espanya és i serà un estat unitari, amb una descentralització parcial que sempre serà reversible de forma unilateral. 

La reforma que s'està gestant a Madrid va en aquesta direcció. S'ha instal·lat el relat que diu que les crisis i les situacions de dificultat s'han de resoldre a la capital. Les autonomies poden fer veure que manen quan les coses funcionen més o menys bé. Quan van mal dades, tot el poder ha de tornar al centre, perquè amb les coses de menjar no s'hi juga. 

L'Estat espanyol post-coronavirus no serà igual al que va sorgir de la Transició. Les "concessions" que als ulls dels poders fàctics de l'Estat (que són els mateixos, governi qui governi a la Moncloa) es van haver de fer per evitar perdre bous i esquelles, es recuperaran de manera sibil·lina. Les autonomies mantindran nominalment les seves competències en educació, cultura, sanitat, etcètera, però a la pràctica, el poder de decisió se recentralitzarà a Madrid. L'estat d'alarma serà permanent.