Jo, que tota la vida he estudiat a una escola mercedària i em portaven a la missa dels diumenges, no comprenc l’Església. Amb els anys, com tants altres catòlics no practicants, el seu missatge m’arriba més per tradició que per convicció. El sento llunyà, enrocat en una època passada i fins i tot injust. El rebuig al divorci, al preservatiu, a l’avortament, a l’homosexualitat... Són qüestions morals amb què l’Església ha fet sentir exclosos molts creients, els ha distanciat de Déu, precisament de qui podien buscar consol.
“El que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.” (Joan 8, 1-11)
L’estiu passat vaig entrevistar un noi que estudia al seminari de Barcelona per convertir-se en capellà de parròquia. El jove, de 26 anys, combregava amb aquestes tesis. Fins i tot amb el celibat. Ell, que havia tingut parella, defensa que és una renúncia natural, que com a sacerdot no pots formar una família perquè has d’entregar el teu cor sencer a Jesús. Això malgrat que Joan Pau II va admetre que “el celibat no és essencial al sacerdoci i no va ser pas promulgat com una llei per Jesucrist”.
“Estimeu-vos els uns als altres, com jo us he estimat.” (Joan 15, 12-17)
Aquesta repressió antinatural pot haver impulsat molts religiosos a cometre les accions més repugnants i abominables possibles. En els últims anys no han parat de sortir a la llum milers i milers de casos d’abusos sexuals a dones i a menors en el si de l’Església. És clar que no són delictes exclusius de l’àmbit eclesiàstic, però en aquest cas encara són més reprotxables, perquè fan mal als més vulnerables, als que sovint s’havien acostat a ells a la recerca d’ajuda.
“Pare, perdona’ls, perquè no saben el que es fan.” (Lluc 23, 26-43)
Davant d’aquests fets, l’arquebisbe de Tarragona ha dit que els capellans que van abusar de nens “han tingut un mal moment”. L’Església té l’obligació de denunciar aquests delictes a la justícia ordinària, però només ho ha fet quatre cops comptats. I mentre el codi penal castiga la pederàstia amb fins a 15 anys de presó, el codi canònic els aparta d’oficiar missa un temps o com a molt els fa fora amb l’excomunió.
“Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells.” (Mateu 19, 13-15)
L’Església n’és igualment culpable en tant que còmplice. La seva dèria a ocultar les agressions els n’ha fet cooperadors necessaris, perquè el seu silenci s’ha transformat en impunitat per a molts religiosos. Que es trenquin tots els silencis, els de les víctimes i el de l’Església, i que paguin els culpables d’uns delictes que no haurien de prescriure mai, de la mateixa manera que no desapareixeran mai les ferides que van tatuar cruelment les ànimes de les seves víctimes innocents.
“Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.” (Joan 8, 31-21)
“El que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.” (Joan 8, 1-11)
L’estiu passat vaig entrevistar un noi que estudia al seminari de Barcelona per convertir-se en capellà de parròquia. El jove, de 26 anys, combregava amb aquestes tesis. Fins i tot amb el celibat. Ell, que havia tingut parella, defensa que és una renúncia natural, que com a sacerdot no pots formar una família perquè has d’entregar el teu cor sencer a Jesús. Això malgrat que Joan Pau II va admetre que “el celibat no és essencial al sacerdoci i no va ser pas promulgat com una llei per Jesucrist”.
“Estimeu-vos els uns als altres, com jo us he estimat.” (Joan 15, 12-17)
Aquesta repressió antinatural pot haver impulsat molts religiosos a cometre les accions més repugnants i abominables possibles. En els últims anys no han parat de sortir a la llum milers i milers de casos d’abusos sexuals a dones i a menors en el si de l’Església. És clar que no són delictes exclusius de l’àmbit eclesiàstic, però en aquest cas encara són més reprotxables, perquè fan mal als més vulnerables, als que sovint s’havien acostat a ells a la recerca d’ajuda.
“Pare, perdona’ls, perquè no saben el que es fan.” (Lluc 23, 26-43)
Davant d’aquests fets, l’arquebisbe de Tarragona ha dit que els capellans que van abusar de nens “han tingut un mal moment”. L’Església té l’obligació de denunciar aquests delictes a la justícia ordinària, però només ho ha fet quatre cops comptats. I mentre el codi penal castiga la pederàstia amb fins a 15 anys de presó, el codi canònic els aparta d’oficiar missa un temps o com a molt els fa fora amb l’excomunió.
“Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells.” (Mateu 19, 13-15)
L’Església n’és igualment culpable en tant que còmplice. La seva dèria a ocultar les agressions els n’ha fet cooperadors necessaris, perquè el seu silenci s’ha transformat en impunitat per a molts religiosos. Que es trenquin tots els silencis, els de les víctimes i el de l’Església, i que paguin els culpables d’uns delictes que no haurien de prescriure mai, de la mateixa manera que no desapareixeran mai les ferides que van tatuar cruelment les ànimes de les seves víctimes innocents.
“Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.” (Joan 8, 31-21)