La vaga del 8-M ha estat un èxit enorme. El Passeig de Gràcia, pels volts de les set de la tarda d'aquest dijous, impressionava, amb dones de tota mena i condició; amb cares pintades de violeta, lemes, proclames i somriures de complicitat; amb l'alegria de voler ser, de tenir el poder de dir-ho, de deixar de ser la part silenciada i sotmesa d'aquesta societat construïda a mida dels homes. L'ambient era pura festa, però sense oblidar la ràbia.
 
"Estic rabiosa. Tots hauríem d’estar rabiosos". Així ho deia l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie al llibre Tots hauríem de ser feministes. I afegia: "La ràbia té una llarga història de propiciar canvis positius. I a més de ràbia, també tinc esperança, perquè crec fermament en la capacitat dels éssers humans per reinventar-se i ser millors". Aquest dijous, més que mai, la ràbia ha estat portadora d'il·lusions, d'esperances i de nous horitzons que no poden ser massa lluny.
 
En aquest sentit, la vaga ha demostrat moltes coses. Una, la gran capacitat de fer visible un problema que bona part de l'any és invisible: la desigualtat de gènere, tan denigrant per a qui la pateix de forma sistèmica. La segona, la força de mobilització de les dones, unides en un propòsit de justícia que ens interpel·la a tots. La tercera, fer evident que el feminisme no té res a veure amb un discurs capitalitzat per partits polítics: és una lluita amb base popular sobre drets humans. La cinquena, l'energia que podem tenir com a ciutadans compromesos per canviar la societat i fer-la millor.
 
La lluita feminista és això, voler capgirar la societat en la qual vivim, reclosa en un autoritarisme cada vegada més omnipresent, en un masclisme tan ranci com xaró, en un poder polític i empresarial capitanejat encara per alguns homes de l'antic règim, en unes elits que fan i desfan sempre amb l'objectiu de perpetuar el seu triomf sobre de dignitat de ser éssers lliures, dignes i iguals.
 
És el primer pas per fer un món millor, més just i on tots, homes i dones, puguem ser més feliços i més sincers amb nosaltres mateixos. Perquè tothom ja hauria de saber que cal ser feminista; i que aquest desig és, només, el preludi d'una llarga època en què només podem anar a millor.