No us passa a vegades que hi ha celebritats que no sabeu si són vives o mortes? Quan vaig visitar les zones controlades per l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) a Mèxic, vaig descobrir que el subcomandante Marcos és viu. El líder revolucionari que als 90 va omplir portades d'arreu del món i es va convertir en una icona de l'esquerra és ara un senyor de 60 anys de qui pràcticament no se sap res.
De fet, mai ningú ha confirmat que es tracti de Rafael Sebastián Guillén Vicente, un professor de filosofia que va portar el seu activisme anticapitalista fins al punt d'encapçalar una revolta indígena. Des de l'aixecament zapatista el 1994, sempre va mostrar-se amb el rostre tapat per un passamuntanyes i amb una pipa als llavis. Una imatge que va seduir els mitjans i l'opinió pública, i que va ser la millor publicitat del moviment.
Sempre va viure amagat a les muntanyes de Chiapas. Qui sap si encara hi viu. A mitjans dels 2000 va decidir renunciar als focus mediàtics i, amb el mateix misteri amb què havia aparegut, va desaparèixer. A banda de declaracions puntuals, no va ser fins al 2014 que va tornar a irrompre a l'escena pública per anunciar que el subcomandante Marcos havia mort. Des d'aquell moment passava a ser el subcomandante Galeano, i cedia el lideratge del moviment a les noves generacions.
Fins i tot ha continuat amagat després del 2016, quan van prescriure els delictes pels quals el perseguia la justícia, com ara sedició i terrorisme. No és habitual que un líder de la seva talla decideixi passar a l'ombra d'una manera tan radical i menys quan la revolució que ha liderat ha aconseguit part dels seus objectius. Què hauria passat si, com el Che Guevara, l'haguessin assassinat?
El 2019, el zapatisme continua exercint un poder autònom en petits pobles, però, igual que el subcomandante, ho fa amb discreció, sense ser ni de lluny el principal maldecap de l'estat mexicà. Només els turistes curiosos i els nostàlgics filorevolucionaris visiten aquests territoris, alguns d'ells convertits en autèntics circs que mostren l'estètica, els lemes i els souvenirs que els visitants esperen trobar-hi.
Una revolució a mitges amb un mite a mitges. Un cas estrany en un món que acostuma a esclafar els dissidents que fracassen i a canonitzar els revolucionaris triomfadors. Un exemple que demostra com la societat reclama herois infal·libles i no humans imperfectes que decideixen abandonar sense èpica ni tragèdia. Una icona viva que molts han oblidat que encara existeix.
De fet, mai ningú ha confirmat que es tracti de Rafael Sebastián Guillén Vicente, un professor de filosofia que va portar el seu activisme anticapitalista fins al punt d'encapçalar una revolta indígena. Des de l'aixecament zapatista el 1994, sempre va mostrar-se amb el rostre tapat per un passamuntanyes i amb una pipa als llavis. Una imatge que va seduir els mitjans i l'opinió pública, i que va ser la millor publicitat del moviment.
Sempre va viure amagat a les muntanyes de Chiapas. Qui sap si encara hi viu. A mitjans dels 2000 va decidir renunciar als focus mediàtics i, amb el mateix misteri amb què havia aparegut, va desaparèixer. A banda de declaracions puntuals, no va ser fins al 2014 que va tornar a irrompre a l'escena pública per anunciar que el subcomandante Marcos havia mort. Des d'aquell moment passava a ser el subcomandante Galeano, i cedia el lideratge del moviment a les noves generacions.
Fins i tot ha continuat amagat després del 2016, quan van prescriure els delictes pels quals el perseguia la justícia, com ara sedició i terrorisme. No és habitual que un líder de la seva talla decideixi passar a l'ombra d'una manera tan radical i menys quan la revolució que ha liderat ha aconseguit part dels seus objectius. Què hauria passat si, com el Che Guevara, l'haguessin assassinat?
El 2019, el zapatisme continua exercint un poder autònom en petits pobles, però, igual que el subcomandante, ho fa amb discreció, sense ser ni de lluny el principal maldecap de l'estat mexicà. Només els turistes curiosos i els nostàlgics filorevolucionaris visiten aquests territoris, alguns d'ells convertits en autèntics circs que mostren l'estètica, els lemes i els souvenirs que els visitants esperen trobar-hi.
Una revolució a mitges amb un mite a mitges. Un cas estrany en un món que acostuma a esclafar els dissidents que fracassen i a canonitzar els revolucionaris triomfadors. Un exemple que demostra com la societat reclama herois infal·libles i no humans imperfectes que decideixen abandonar sense èpica ni tragèdia. Una icona viva que molts han oblidat que encara existeix.