L’any 1929, amb només 34 anys, Robert Graves va escriure una magnífica autobiografia: Goodbye to all that (Adéu a tot això).
Si feu uns dies de descans i la voleu rellegir, trobareu l’experiència traumàtica d’aquest acadèmic durant la Primera Guerra Mundial i les raons que el van incapacitar per adaptar-se al rígid ambient d’Oxford, on explicava que hi tenia un sol amic: T. E. Lawrence.
Després de fugir d’Anglaterra es va instal·lar al Caire, on feia classes de literatura anglesa. Allà va prendre la decisió de separar-se de Nancy Nicholson, amb qui ja tenia quatre fills, i començar una nova vida amb l’escriptora nord-americana Laura Riding.
En el llibre autobiogràfic, Graves reconeix que no encaixarà mai en el que era socialment acceptable per a la norma britànica de l’època, i per això ell i Riding no es plantegen tornar a Anglaterra.
S’explica que va ser Gertrude Stein la culpable de fer arribar Graves a Deià. Parlant de l’illa li va etzibar: "Mallorca és un paradís, si el pots suportar".
I ho van suportar. A Deià, la parella va trobar el paradís que havia descrit Stein i l’any 1932 ja s’hi havien construït una casa: Ca n’Alluny. I és en aquesta casa on Graves escriu Jo, Claudi (1934) i Claudi el Déu i la seva dona Messalina (1934). I també és aquí on escriu la poesia més essencial (si la voleu tenir tota, Penguin l’aplega en una edició rodona: The Complete Poems).
Tot i marxar de Deià durant la guerra espanyola i durant la Segona Guerra Mundial, Graves hi torna l’any 1946 –ja amb la seva tercera dona, Beryl Pritchard– i s’hi queda fins a la mort, l’any 1985.
Ca n’Alluny continua allà, impassible. Convertida en la Casa Museu de Robert Graves, conserva els fruiters que hi va plantar el poeta i els mobles que el van veure passar i li van permetre escriure. Qui va museïtzar la casa va tenir l’encert de no construir un escenari artificiós i de conservar l’atmosfera mateixa que havien creat els ocupants.
Deià continua essent un paradís a la Serra de Tramuntana. Un balcó privilegiat al mar amb els penya-segats fent guàrdia i les puntes de Sa Foradada i Deià protegint la cala homònima i la minúscula Llucalcari.
Un paradís exclusiu i car, fora de l’abast de la majoria dels illencs i fora de l’abast, també, d’un escriptor novell amb idees magnífiques que pretengués instal·lar-s’hi ara.
Si feu uns dies de descans i la voleu rellegir, trobareu l’experiència traumàtica d’aquest acadèmic durant la Primera Guerra Mundial i les raons que el van incapacitar per adaptar-se al rígid ambient d’Oxford, on explicava que hi tenia un sol amic: T. E. Lawrence.
Després de fugir d’Anglaterra es va instal·lar al Caire, on feia classes de literatura anglesa. Allà va prendre la decisió de separar-se de Nancy Nicholson, amb qui ja tenia quatre fills, i començar una nova vida amb l’escriptora nord-americana Laura Riding.
En el llibre autobiogràfic, Graves reconeix que no encaixarà mai en el que era socialment acceptable per a la norma britànica de l’època, i per això ell i Riding no es plantegen tornar a Anglaterra.
S’explica que va ser Gertrude Stein la culpable de fer arribar Graves a Deià. Parlant de l’illa li va etzibar: "Mallorca és un paradís, si el pots suportar".
I ho van suportar. A Deià, la parella va trobar el paradís que havia descrit Stein i l’any 1932 ja s’hi havien construït una casa: Ca n’Alluny. I és en aquesta casa on Graves escriu Jo, Claudi (1934) i Claudi el Déu i la seva dona Messalina (1934). I també és aquí on escriu la poesia més essencial (si la voleu tenir tota, Penguin l’aplega en una edició rodona: The Complete Poems).
Tot i marxar de Deià durant la guerra espanyola i durant la Segona Guerra Mundial, Graves hi torna l’any 1946 –ja amb la seva tercera dona, Beryl Pritchard– i s’hi queda fins a la mort, l’any 1985.
Ca n’Alluny continua allà, impassible. Convertida en la Casa Museu de Robert Graves, conserva els fruiters que hi va plantar el poeta i els mobles que el van veure passar i li van permetre escriure. Qui va museïtzar la casa va tenir l’encert de no construir un escenari artificiós i de conservar l’atmosfera mateixa que havien creat els ocupants.
Deià continua essent un paradís a la Serra de Tramuntana. Un balcó privilegiat al mar amb els penya-segats fent guàrdia i les puntes de Sa Foradada i Deià protegint la cala homònima i la minúscula Llucalcari.
Un paradís exclusiu i car, fora de l’abast de la majoria dels illencs i fora de l’abast, també, d’un escriptor novell amb idees magnífiques que pretengués instal·lar-s’hi ara.