No ho vulguem amagar, qualsevol procés per a la normalitat de l’ús d’una llengua és polític, perquè un conflicte lingüístic és, sempre, conseqüència d’un conflicte polític. I ho remarco perquè el procés de normalització lingüística en l’àmbit dels Països Catalans continua travessant moments especialment crítics, per això és que es van fent cada cop més palesos els neguits seriosos sobre el futur de la llengua en tot el domini lingüístic, perquè al País Valencià i a les Balears l’agressivitat torna: la normalitat d’ús, els respectius governs, la frenen. No ens enganyem, hi ha una tendència a obviar reflexions dirigides a aclarir en què consisteix la realitat que s’afronta i què ha de ser allò imprescindible. No deu haver estat pas perquè sí que en l’arquitectura del nou Govern de la Generalitat el president hagi creat un Departament de Política Lingüística.
Aquell precari present i aquell problemàtic futur de què parlava Joan Fuster continuen essent un precari present i un problemàtic futur. És així que es manipula la consciència col·lectiva i es condueix a la confusió: un acaba essent incapaç de delimitar els problemes i, consegüentment, estranyant-se’n. Què vol dir això? Doncs que la nostra identitat es ressent d’inconcrecions. Per exemple, ens sabem nació, però administrativament l’Estat ens té com una comunitat autònoma entre disset. Això ens obliga, als catalans, a viure en la paradoxa. I hem de dir prou, i activar-lo políticament, aquest prou. Però l’independentisme, tan recelós entre si, ens ha portat a l’escepticisme.
També lingüísticament, ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera s’haurà d’analitzar des de l’òptica de la nova Europa, però des de Catalunya ens hi adrecem de la mà d’una política conduïda pel govern espanyol, que cada dia es mostra menys entusiasta de les realitats diferenciades amb què compta. I a aquella exigència que li demanàvem, de demanar-ne el reconeixement, del català a Europa, ha guanyat el silenci. I la passivitat, com sempre. Hi perdem en l’etiquetatge, per exemple. I en les instruccions dels medicaments, també per exemple. I això passa quan ara més que mai cal que Europa reconegui cada peça del mosaic que formem entre tots els pobles, perquè avançar en el progrés vol dir créixer especialment en la solidaritat entre els pobles, en la capacitat de respecte, de comprensió i de tolerància mútues, en la capacitat de viure en llibertat.
Tota una altra cosa és malversar temps i esforços i exercir prepotència en el domini dels poderosos damunt dels desposseïts. Els catalans volem una nació amb estat i un poble amb una llengua sense cap altra d’hegemònica. I aquesta voluntat hem de fer que porti implícita la urgència, ara ja sí, de ser encomanada, conscients que la normalització lingüística s’explica a través d’interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables.
Hi juguen un paper fonamental polítiques valentes. Però, sobretot, consciència dels parlants i voluntat per créixer en competència. Perquè si els catalanoparlants dimitim de parlar català, Fuster ja ens fa adonar que el saldo serà tenebrós. I és que la castellanització dels Països Catalans, tant o més que obra del poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada també per raons polítiques. Si volem continuar vivint en català, hem d’exigir-lo com a llengua d’ús preferent amb tots els efectius culturals, administratius i polítics, en tota l’àrea lingüística i entre totes les administracions. Ara, a la nostra, correspon al president Illa, i al conseller Francesc Xavier Vila, de revertir aquest precari present per evitar un problemàtic futur. Però un Departament de Política Lingüística necessita la complicitat activa de tota la resta de Departaments del Govern. La tindrà? I sense pal·liatius, que només són un subterfugi amb efecte passatger.