Començo a estar-ne fins al capdamunt del menyspreu i dels atacs que està rebent la llengua catalana. Sota la cantarella del bilingüisme o trilingüisme, es comencen a perfilar les mateixes hostilitats que ja fa temps que s’han anat consumant al País Valencià i a les Illes. Els poders espanyols, i de forma marcada els tribunals suprems i superiors i de forta constitució, han desplegat una campanya d’enderroc vergonyant i inacceptable.
Però una vegada més, com passa en situacions excepcionals i amb temes de consens, sembla que la societat catalana i les institucions estan reaccionant amb dignitat. Ja veurem si la reacció aguanta i realment, com s’ha promès a tort i a dret, té prou fortalesa per aguantar fins on calgui. D’entrada, ja és prou meritori que el govern de Catalunya a través del seu president i dels consellers de torn declari que no li fan por ni les inspeccions ni les sancions ni les presons. L’oposició, llevat de l’espanyolisme més ranci, ha fet costat a l’executiu. Es tracta d’una qüestió de país, es tracta d’un tret irrenunciable, i sembla que la pinya és grossa i forta.
¿Per què en alguns dilemes no hi veiem fermesa i en canvi en d’altres sí? ¿Per què en el litigi que ens ocupa ara mateix, o fa un temps en la castració de l’Estatut o en l’espoli fiscal, el front ha estat ampli i sòlid? Perquè estem davant de línies vermelles que no volem que siguin violades, perquè hi ha fronteres que la majoria social no vol que es travessin. En el cas del dèficit d’inversions, és la butxaca l’afectada, i ningú, vingui d’on vingui i parli el que parli, no accepta que l’estafin. En el cas de l’Estatut, crec que la reacció va ser similar; es tractava d’una estafa política, ja que després d’anar a les urnes, allò que va triar el poble va ser invalidat i escapçat pels jutges d’un jutjat.
Ara, amb la immersió lingüística, tornem a assistir a un espectacle lamentable: certs magistrats insisteixen a penjar tot un poble i menjar-se el seu fetge o, dit d’una altra manera, hipotecar el futur dels nostres fills i arraconar-nos, com diria Jordi Pujol, en la residualitat. La gent no està disposada a permetre que la judicialització del país avanci; que estiguem constantment sub judice com a nació, i que aquests cinc anys que portem criminalitzats es vagin allargant. Portem massa temps amb la societat catalana en ple davant dels tribunals. A ningú no li agrada aquesta perspectiva.
Però en aquest cas concret, ens han tocat els fills. I l’escola dels fills. I la llengua. Per una banda, tenim l’herència de mil anys d’història, l’idioma que ens han llegat moltes generacions, algunes de les quals van lluitar i ho van perdre tot perquè van viure per salvar-nos els mots. El respecte que ens mereix tota la gent que ha patit i s’ha sacrificat per tal que avui puguem continuar entenent-nos en català, això tot sol ja justifica que reaccionem amb vehemència. Però tenim, per altres bandes, principis que ens fan inevitable la defensa aferrissada d’allò que és nostre.
Darrere la immersió lingüística hi ha un acord històric, el de trobar un terreny on l’aprenentatge del català sigui realment possible, sense eliminar de cap manera el castellà de la nostra vida pública. Un acord ampli i compartit, que no ha generat problemes majors, que només incomoda tres o quatre famílies per motius purament ideològics, i que de fet és, ha estat i continuarà sent el fonament vital de la convivència lingüística a casa nostra. Pràcticament tots els catalans ho sabem i hi estem d’acord. Qui es vulgui carregar això, entendrem que de fet vol carregar-se el país –o aquest país que tenim, i que hem estat fent els últims trenta anys.
Però encara hi ha més; ens estan tocant els fills. Qualsevol mare o pare no permetrà que es faci manipulació fàcil o politiqueria a partir dels fills. Qualsevol ciutadà assenyat no voldrà que es jugui amb les generacions futures. És la nostra obligació evitar les agressions i els experiments sobre la nostra descendència. Gairebé estem parlant d’un impuls protector, biològic. Pretendre que ens resignem a un atac com aquest seria demanar-nos que actuéssim contranatura. El normal és que sortim en defensa del futur de la llengua, dels nostres estudiants, dels mestres, i al capdavall d’un demà millor.
Qui no entengui això, o bé és ximple o bé és malèvol. Per això aquesta batalla no la podem perdre; si la perdéssim, perdríem el futur, l’amor pels fills i pel país que vindrà; perdríem el nostre sentit del deure i la nostra dignitat; perdríem la decència de saber que nosaltres, nosaltres també, hem viscut una mica per salvar els mots.
Però una vegada més, com passa en situacions excepcionals i amb temes de consens, sembla que la societat catalana i les institucions estan reaccionant amb dignitat. Ja veurem si la reacció aguanta i realment, com s’ha promès a tort i a dret, té prou fortalesa per aguantar fins on calgui. D’entrada, ja és prou meritori que el govern de Catalunya a través del seu president i dels consellers de torn declari que no li fan por ni les inspeccions ni les sancions ni les presons. L’oposició, llevat de l’espanyolisme més ranci, ha fet costat a l’executiu. Es tracta d’una qüestió de país, es tracta d’un tret irrenunciable, i sembla que la pinya és grossa i forta.
¿Per què en alguns dilemes no hi veiem fermesa i en canvi en d’altres sí? ¿Per què en el litigi que ens ocupa ara mateix, o fa un temps en la castració de l’Estatut o en l’espoli fiscal, el front ha estat ampli i sòlid? Perquè estem davant de línies vermelles que no volem que siguin violades, perquè hi ha fronteres que la majoria social no vol que es travessin. En el cas del dèficit d’inversions, és la butxaca l’afectada, i ningú, vingui d’on vingui i parli el que parli, no accepta que l’estafin. En el cas de l’Estatut, crec que la reacció va ser similar; es tractava d’una estafa política, ja que després d’anar a les urnes, allò que va triar el poble va ser invalidat i escapçat pels jutges d’un jutjat.
Ara, amb la immersió lingüística, tornem a assistir a un espectacle lamentable: certs magistrats insisteixen a penjar tot un poble i menjar-se el seu fetge o, dit d’una altra manera, hipotecar el futur dels nostres fills i arraconar-nos, com diria Jordi Pujol, en la residualitat. La gent no està disposada a permetre que la judicialització del país avanci; que estiguem constantment sub judice com a nació, i que aquests cinc anys que portem criminalitzats es vagin allargant. Portem massa temps amb la societat catalana en ple davant dels tribunals. A ningú no li agrada aquesta perspectiva.
Però en aquest cas concret, ens han tocat els fills. I l’escola dels fills. I la llengua. Per una banda, tenim l’herència de mil anys d’història, l’idioma que ens han llegat moltes generacions, algunes de les quals van lluitar i ho van perdre tot perquè van viure per salvar-nos els mots. El respecte que ens mereix tota la gent que ha patit i s’ha sacrificat per tal que avui puguem continuar entenent-nos en català, això tot sol ja justifica que reaccionem amb vehemència. Però tenim, per altres bandes, principis que ens fan inevitable la defensa aferrissada d’allò que és nostre.
Darrere la immersió lingüística hi ha un acord històric, el de trobar un terreny on l’aprenentatge del català sigui realment possible, sense eliminar de cap manera el castellà de la nostra vida pública. Un acord ampli i compartit, que no ha generat problemes majors, que només incomoda tres o quatre famílies per motius purament ideològics, i que de fet és, ha estat i continuarà sent el fonament vital de la convivència lingüística a casa nostra. Pràcticament tots els catalans ho sabem i hi estem d’acord. Qui es vulgui carregar això, entendrem que de fet vol carregar-se el país –o aquest país que tenim, i que hem estat fent els últims trenta anys.
Però encara hi ha més; ens estan tocant els fills. Qualsevol mare o pare no permetrà que es faci manipulació fàcil o politiqueria a partir dels fills. Qualsevol ciutadà assenyat no voldrà que es jugui amb les generacions futures. És la nostra obligació evitar les agressions i els experiments sobre la nostra descendència. Gairebé estem parlant d’un impuls protector, biològic. Pretendre que ens resignem a un atac com aquest seria demanar-nos que actuéssim contranatura. El normal és que sortim en defensa del futur de la llengua, dels nostres estudiants, dels mestres, i al capdavall d’un demà millor.
Qui no entengui això, o bé és ximple o bé és malèvol. Per això aquesta batalla no la podem perdre; si la perdéssim, perdríem el futur, l’amor pels fills i pel país que vindrà; perdríem el nostre sentit del deure i la nostra dignitat; perdríem la decència de saber que nosaltres, nosaltres també, hem viscut una mica per salvar els mots.