És evident que des de juliol del 2010 l'independentisme no para de sumar èxits. És evident que el 9-N en va ser el més gran (un país a qui ja no li fa por l'Estat). És evident que el repte més gran que ara se'ns planteja són les properes eleccions. És evident que aquest repte s'ha d'enfrontar posant en màxim valor els quatre grans actius amb els que compta l'independentisme: una societat civil organitzada que empeny i garanteix el procés; un partit netament independentista (ERC) com a partit amb més suports electorals; una transversalitat que ha permès sumar a la resta de partits d'esquerres; i un president Mas com a líder de la transició nacional, cara visible del procés a l'estranger i amb una molt alta valoració popular.
Sabem que una llista electoral única, tot i el possible valor simbòlic que podria tenir, no garanteix el màxim d'escons independentistes (donades les possibles fugues de votants descontents de l'amalgama ideològica). Sabem que no es desitjada per alguns partits. I també sabem que cal fer les eleccions abans que l'escenari quedi pervertit per una nova configuració al parlament espanyol que doni ales als que plantegen canvis per a que res canviï.
En aquest escenari penso que, poc a poc, es va dibuixant una proposta global que com més àmpliament definida, compartida i –si cal- repetida, més fàcil pot fer les següents passes. M'atreveixo a resumir-la en tres punts:
1. Llistes separades però amb una denominació comuna i un logo comú, acompanyant les sigles dels partits. Per exemple: “Sí-sí”, “Ara és l'hora”, “llista per la independència”. La denominació comuna implica el compromís amb uns punts comuns.
2. Punts comuns. Bàsicament: Suport a l'inici d'un procés constituent d'un nou estat i proclamació de la independència quan aquesta es pugui exercir, en un termini no superior a un any i mig des de les eleccions (18 mesos és la mitjana temporal d'altres processos similars, entre referèndum -o en aquest cas, eleccions- i proclamació d'independència); El procés constituent que s'obre a l'endemà de les eleccions, si aquestes llistes han aconseguit la majoria, inclou tres àmbits fonamentals: creació d'estructures d'estat, inici d'una convenció constitucional per redactar la Constitució catalana amb un procés obert i participatiu propi d'una societat avançada i democràtica del segle XXI i un referèndum final, constitucional i de culminació del procés; Govern de coalició, d'acord amb la proporció de diputats al Parlament d'aquestes forces, i compromís que el president Mas continua al capdavant del procés de transició amb el màxim reconeixement institucional, és a dir, com a president de la Generalitat.
3. El ciment: la ciutadania. Les llistes estan trenades amb membres destacats de la societat civil. Cada dos diputats de partit, n'hi ha un que no ho és. Com a independents aquests membres poden anar a la llista amb la que més còmodes se sentint i tinguin més afinitats, però tenen un únic objectiu, principal i comú: garantir –com ha fet fins ara la societat civil- l'entesa d'aquesta partits en la consecució dels objectius compartits. En la mesura que tots els partits per la independència ho acceptessin, jugant al mateix lloc, no aniria en detriment de cap formació política, sinó només en benefici del procés.
L'ANC i Òmnium estarien en condicions de demanar-ho (i exigir-ho) als partits?
Sabem que una llista electoral única, tot i el possible valor simbòlic que podria tenir, no garanteix el màxim d'escons independentistes (donades les possibles fugues de votants descontents de l'amalgama ideològica). Sabem que no es desitjada per alguns partits. I també sabem que cal fer les eleccions abans que l'escenari quedi pervertit per una nova configuració al parlament espanyol que doni ales als que plantegen canvis per a que res canviï.
En aquest escenari penso que, poc a poc, es va dibuixant una proposta global que com més àmpliament definida, compartida i –si cal- repetida, més fàcil pot fer les següents passes. M'atreveixo a resumir-la en tres punts:
1. Llistes separades però amb una denominació comuna i un logo comú, acompanyant les sigles dels partits. Per exemple: “Sí-sí”, “Ara és l'hora”, “llista per la independència”. La denominació comuna implica el compromís amb uns punts comuns.
2. Punts comuns. Bàsicament: Suport a l'inici d'un procés constituent d'un nou estat i proclamació de la independència quan aquesta es pugui exercir, en un termini no superior a un any i mig des de les eleccions (18 mesos és la mitjana temporal d'altres processos similars, entre referèndum -o en aquest cas, eleccions- i proclamació d'independència); El procés constituent que s'obre a l'endemà de les eleccions, si aquestes llistes han aconseguit la majoria, inclou tres àmbits fonamentals: creació d'estructures d'estat, inici d'una convenció constitucional per redactar la Constitució catalana amb un procés obert i participatiu propi d'una societat avançada i democràtica del segle XXI i un referèndum final, constitucional i de culminació del procés; Govern de coalició, d'acord amb la proporció de diputats al Parlament d'aquestes forces, i compromís que el president Mas continua al capdavant del procés de transició amb el màxim reconeixement institucional, és a dir, com a president de la Generalitat.
3. El ciment: la ciutadania. Les llistes estan trenades amb membres destacats de la societat civil. Cada dos diputats de partit, n'hi ha un que no ho és. Com a independents aquests membres poden anar a la llista amb la que més còmodes se sentint i tinguin més afinitats, però tenen un únic objectiu, principal i comú: garantir –com ha fet fins ara la societat civil- l'entesa d'aquesta partits en la consecució dels objectius compartits. En la mesura que tots els partits per la independència ho acceptessin, jugant al mateix lloc, no aniria en detriment de cap formació política, sinó només en benefici del procés.
L'ANC i Òmnium estarien en condicions de demanar-ho (i exigir-ho) als partits?