Potser no necessitem ser més per guanyar unes eleccions, potser els escons independentistes arribin a la majoria. Potser no necessitem ser més per guanyar un referèndum, potser a hores d'ara ja arribaríem al 51%. Potser no necessitem ser més per existir com a nació. Però per aconseguir ser una república catalana, república i catalana, les dues coses, sí que cal "ampliar la base".
Una república (una democràcia) necessita dues coses per existir: un territori (a diferència de la nació que pot existir sense) i una comunitat política d'iguals, de gent que viu amb el convenciment de formar un grup humà legítim, que els reuneix solidàriament per fer front comú als reptes col·lectius, per sobre de diferències socials, ideològiques, etcètera.
Una qüestió important a plantejar-se en un projecte de república és quina relació establim entre aquests dos elements i la identitat nacional. Definir la nació catalana és molt més fàcil: la que formen tots aquells que s'hi identifiquen, visquin on visquin. És evident que no la podem aplicar a tots els ciutadans de Catalunya en aquests moments. Què fem? Ens paralitzem? Ens esperem que tothom comparteixi la mateixa identitat nacional? Ens centrem en una tasca d'assimilació? Modifiquem els límits territorials del país perquè una futura república coincideixi el màxim amb la geografia d'una determinada identitat nacional?
El 90% dels independentistes contestaria que no a totes aquestes preguntes. El mateix raonament ens hauria de portar a afirmar que el compromís amb la república ha d'anar més enllà d'una identitat nacional catalana tradicional. I com podem dir-li a aquest compromís? Catalanitat. La catalanitat ha d'anar més enllà de la identitat nacional catalana, almenys de com l'entenem avui. I, fins i tot, de la llengua catalana. Ara mateix no es pot dir que aquesta sigui l'element comú, principal, de tots aquells que podrien donar suport a una república catalana. De fet, de tots aquells que haurien de donar el seu suport perquè aquest projecte sigui realitzable.
Però això no vol dir tampoc conformar una catalanitat sense el català. O sense aquesta identitat. Al contrari. Ni el català ni la identitat nacional catalana mai disposaran d'un millor aixopluc que una república catalana. Simplement, els seus valors fundacionals i l'espai de compromís amb el projecte no es poden limitar necessàriament i exclusiva a aquests dos trets.
No es tracta de trobar "l'element essencial" de la catalanitat, no existeix, sinó de construir un espai compartit de confluències al que es pugui arribar des de llocs diferents. Un lloc on es produeixi un reconeixement mutu de les singularitats que aporten tots i totes les que volen aconseguir una república catalana. Un lloc de "seguretats identitàries" i confiances mútues, on ningú pugui sentir que és o serà un "ciutadà de segona" perquè no sap pronunciar la e oberta, o perquè se sent desubicat en un barri de la perifèria de la capital del seu país.
Si no ens estranya que hi hagi americans irlandesos, afroamericans, italoamericans i el nivell de compromís amb el seu país sigui altíssim, perquè ens hauria d'estranyar que hi hagi sinocatalans, catalans pakistanesos, hispanocatalans... No és una provocació, és llegir la història d’aquest poble i imaginar amb realisme quines poden ser les bases sobre les quals es pot bastir una república catalana.
D'igual manera, es pot entendre que el bilingüisme és un accident històric a corregir i superar, o una realitat a partir de la qual hem de construir la catalanitat republicana. Quina de les dues lectures ens apropa més a aquest objectiu? I no, no es tracta d'oposar la nació catalana a la república catalana. Perquè es retroalimenten mútuament, però no es poden confondre. No hi ha un instrument més potent per garantir la llengua, la cultura i la identitat nacional catalanes que una república catalana. Però no hi ha major impediment per aconseguir-la que deixar de banda en la seva definició a la meitat del país.
Hi ha molta feina per fer. Si la independència arribés demà, encara ens quedaria pendent la tasca de fer ciutadans de la república catalana. És coneguda l'expressió de Massimo d’Azeglio que deia "Itàlia ja està feta. Ara resta fer italians". No crec que aquest pugui ser l'ordre en el cas català. Hem de construir la catalanitat. Hem d'aprofitar l'horitzó republicà per abordar la tasca inacabada del reconeixement mutu, de la valoració ufanosa de les aportacions diverses, de les complicitats que es generen en aquest territori. Catalunya. Quan siguem més la república serà més a prop.
Una república (una democràcia) necessita dues coses per existir: un territori (a diferència de la nació que pot existir sense) i una comunitat política d'iguals, de gent que viu amb el convenciment de formar un grup humà legítim, que els reuneix solidàriament per fer front comú als reptes col·lectius, per sobre de diferències socials, ideològiques, etcètera.
Una qüestió important a plantejar-se en un projecte de república és quina relació establim entre aquests dos elements i la identitat nacional. Definir la nació catalana és molt més fàcil: la que formen tots aquells que s'hi identifiquen, visquin on visquin. És evident que no la podem aplicar a tots els ciutadans de Catalunya en aquests moments. Què fem? Ens paralitzem? Ens esperem que tothom comparteixi la mateixa identitat nacional? Ens centrem en una tasca d'assimilació? Modifiquem els límits territorials del país perquè una futura república coincideixi el màxim amb la geografia d'una determinada identitat nacional?
El 90% dels independentistes contestaria que no a totes aquestes preguntes. El mateix raonament ens hauria de portar a afirmar que el compromís amb la república ha d'anar més enllà d'una identitat nacional catalana tradicional. I com podem dir-li a aquest compromís? Catalanitat. La catalanitat ha d'anar més enllà de la identitat nacional catalana, almenys de com l'entenem avui. I, fins i tot, de la llengua catalana. Ara mateix no es pot dir que aquesta sigui l'element comú, principal, de tots aquells que podrien donar suport a una república catalana. De fet, de tots aquells que haurien de donar el seu suport perquè aquest projecte sigui realitzable.
Però això no vol dir tampoc conformar una catalanitat sense el català. O sense aquesta identitat. Al contrari. Ni el català ni la identitat nacional catalana mai disposaran d'un millor aixopluc que una república catalana. Simplement, els seus valors fundacionals i l'espai de compromís amb el projecte no es poden limitar necessàriament i exclusiva a aquests dos trets.
No es tracta de trobar "l'element essencial" de la catalanitat, no existeix, sinó de construir un espai compartit de confluències al que es pugui arribar des de llocs diferents. Un lloc on es produeixi un reconeixement mutu de les singularitats que aporten tots i totes les que volen aconseguir una república catalana. Un lloc de "seguretats identitàries" i confiances mútues, on ningú pugui sentir que és o serà un "ciutadà de segona" perquè no sap pronunciar la e oberta, o perquè se sent desubicat en un barri de la perifèria de la capital del seu país.
Si no ens estranya que hi hagi americans irlandesos, afroamericans, italoamericans i el nivell de compromís amb el seu país sigui altíssim, perquè ens hauria d'estranyar que hi hagi sinocatalans, catalans pakistanesos, hispanocatalans... No és una provocació, és llegir la història d’aquest poble i imaginar amb realisme quines poden ser les bases sobre les quals es pot bastir una república catalana.
D'igual manera, es pot entendre que el bilingüisme és un accident històric a corregir i superar, o una realitat a partir de la qual hem de construir la catalanitat republicana. Quina de les dues lectures ens apropa més a aquest objectiu? I no, no es tracta d'oposar la nació catalana a la república catalana. Perquè es retroalimenten mútuament, però no es poden confondre. No hi ha un instrument més potent per garantir la llengua, la cultura i la identitat nacional catalanes que una república catalana. Però no hi ha major impediment per aconseguir-la que deixar de banda en la seva definició a la meitat del país.
Hi ha molta feina per fer. Si la independència arribés demà, encara ens quedaria pendent la tasca de fer ciutadans de la república catalana. És coneguda l'expressió de Massimo d’Azeglio que deia "Itàlia ja està feta. Ara resta fer italians". No crec que aquest pugui ser l'ordre en el cas català. Hem de construir la catalanitat. Hem d'aprofitar l'horitzó republicà per abordar la tasca inacabada del reconeixement mutu, de la valoració ufanosa de les aportacions diverses, de les complicitats que es generen en aquest territori. Catalunya. Quan siguem més la república serà més a prop.