Estàvem acostumats a la demagògia de la nit electoral en la que tothom guanya, però no a les mentides. Quan Inés Arrimadas afirmava, acabat el recompte, que “era la primera vegada que guanyava una força no nacionalista” el seu públic li responia amb un “yo soy español, español, español”. Seguidament, important a la política catalana un dels tòpics del nacionalisme espanyol que sempre ha afirmat que els partits nacionalistes (no estatals) estan sobrerepresentats al Congrés, etzibava que el sistema electoral català els havia perjudicat.
Tanmateix, les dades desmenteixen les seves paraules. La proporcionalitat del sistema català és força més alta que la del sistema espanyol, però en tot cas Ciutadans, amb un 25% dels vots a tota Catalunya, hagués aconseguit el mateix percentatge d’escons en una circumscripció única que garantís la màxima proporcionalitat. És a dir, si mantenim el llindar mínim del 3% per aconseguir representació, hagués aconseguit 35 escons enlloc del 36 del 21-D. En altres paraules, amb Junts per Catalunya i Esquerra, Ciutadans és una de les forces sobrerepresentades al Parlament. En un sistema totalment proporcional, Junts per Catalunya perdria 4 escons i Esquerra 3. A l’altra banda, tenim els partits que en aquestes eleccions han resultat subrepresentats. En un sistema totalment proporcional, el PSC guanyaria 2 escons, com Catalunya en Comú, la CUP i el Partit Popular. En total, els 8 escons que han anat a parar als altres tres partits. Això voldria dir, que al Parlament hi haurien 65 diputats pro-república, 60 pro-155 i 10 dels “ni una cosa ni l’altra”. En altres paraules, la composició d’aquest hipotètic Parlament reflectiria sense retocs que el 48% dels ciutadans catalans i, per tant, diputats, volen la República.
Però fins a quin punt és estrany que el Parlament no es correspongui amb aquesta imatge? És habitual que la màxima proporcionalitat es corregeixi per donar cabuda a dos objectius igualment importants en un sistema de representació parlamentària: aconseguir la representació dels territoris i afavorir la governabilitat. El primer és especialment rellevant si el Parlament no és bicameral i, per tant, sense dues càmeres amb la possibilitat d’especialitzar-se: una per representar ciutadans i una altra territoris, com acostuma a passar en els sistemes federals. En el cas de Catalunya si no es practiqués cap correcció els escons de Girona, Tarragona i Lleida junts sumarien 35 escons i 100 la circumscripció de Barcelona. Actualment, les circumscripcions no barcelonines en sumen 50. En termes territorials, això suposa que el 75% del territori té un 37% de diputats, i que si no hi hagués cap correcció en seria un 25%. La distribució no equitativa dels escons fa que el vot d’un lleidatà valgui 2,4 més que el d’un barceloní, i el dels gironins i tarragonins un 1,6 més.
En tot cas, la desproporcionalitat del sistema català -minsa gràcies al multipartidisme, la implantació d’alguns partits força generalitzada a tot el país, i un nombre d’escons per circumscripció alt (15 en la més petita, Lleida)-, s’explica també per l’impacte de la fórmula d’Hondt que sempre premia a les primeres formacions en detriment de les menys votades a l’assignar a les primeres els escons que resten un cop s’han repartit els que han aconseguit assolir la quota mínima per escó. Simplificant: aquests darrers escons es donen als qui els hi en sobren vots enlloc dels que els hi falten aquests mateixos vots pel mínim. El contrari també generaria desproporcionalitat, en aquest cas, sobrerepresentant els partits petits. La fórmula d’Hondt opta per una de les dues possibles desproporcionalitats, contribuint a la governabilitat al afavorir les majories i reduir les forces parlamentàries. El sistema català és millorable, especialment pel que fa a la relació entre electes i electors, però és força raonable.
I si el comparem ara amb l’espanyol? Per començar, l’existència de dues cambres podria permetre una lògica proporcional sense correccions territorials al Congrés que s’equilibraria amb el Senat. Però ni aquest té lògica exclusivament territorial, ni el Congrés té lògica de representació ciutadana pura. De fet, les correccions, les províncies amb pocs escons, la implantació dels partits i la fórmula d’Hondt fan que, en les darreres eleccions, el PP obtingués 137 escons, amb una sobrerepresentació respecte d’un Congrés proporcional d’uns 20 escons extres, 5 en el cas del PSOE. Els perjudicats foren Ciutadans, amb 13 menys, i Podem amb 3 menys. El sistema electoral espanyol sí perjudica el partit d’Arrimadas. I els partits nacionalistes d’àmbit no estatal? Doncs, tradicionalment el PNB ha estat sobrerepresentat, mentre els partits catalans acostumen a tenir una representació força ajustada. Pel que fa a les diferències en el valor dels vots, un vot d’un sorià val 3,9 vegades més que el un d’un barceloní o un madrileny. I això hem d’afegir que, en força províncies petites amb menys de 4 escons a repartir, votar la tercera força es tirar el vot, cosa que no passa en les eleccions catalanes.
Tanmateix, les dades desmenteixen les seves paraules. La proporcionalitat del sistema català és força més alta que la del sistema espanyol, però en tot cas Ciutadans, amb un 25% dels vots a tota Catalunya, hagués aconseguit el mateix percentatge d’escons en una circumscripció única que garantís la màxima proporcionalitat. És a dir, si mantenim el llindar mínim del 3% per aconseguir representació, hagués aconseguit 35 escons enlloc del 36 del 21-D. En altres paraules, amb Junts per Catalunya i Esquerra, Ciutadans és una de les forces sobrerepresentades al Parlament. En un sistema totalment proporcional, Junts per Catalunya perdria 4 escons i Esquerra 3. A l’altra banda, tenim els partits que en aquestes eleccions han resultat subrepresentats. En un sistema totalment proporcional, el PSC guanyaria 2 escons, com Catalunya en Comú, la CUP i el Partit Popular. En total, els 8 escons que han anat a parar als altres tres partits. Això voldria dir, que al Parlament hi haurien 65 diputats pro-república, 60 pro-155 i 10 dels “ni una cosa ni l’altra”. En altres paraules, la composició d’aquest hipotètic Parlament reflectiria sense retocs que el 48% dels ciutadans catalans i, per tant, diputats, volen la República.
Però fins a quin punt és estrany que el Parlament no es correspongui amb aquesta imatge? És habitual que la màxima proporcionalitat es corregeixi per donar cabuda a dos objectius igualment importants en un sistema de representació parlamentària: aconseguir la representació dels territoris i afavorir la governabilitat. El primer és especialment rellevant si el Parlament no és bicameral i, per tant, sense dues càmeres amb la possibilitat d’especialitzar-se: una per representar ciutadans i una altra territoris, com acostuma a passar en els sistemes federals. En el cas de Catalunya si no es practiqués cap correcció els escons de Girona, Tarragona i Lleida junts sumarien 35 escons i 100 la circumscripció de Barcelona. Actualment, les circumscripcions no barcelonines en sumen 50. En termes territorials, això suposa que el 75% del territori té un 37% de diputats, i que si no hi hagués cap correcció en seria un 25%. La distribució no equitativa dels escons fa que el vot d’un lleidatà valgui 2,4 més que el d’un barceloní, i el dels gironins i tarragonins un 1,6 més.
En tot cas, la desproporcionalitat del sistema català -minsa gràcies al multipartidisme, la implantació d’alguns partits força generalitzada a tot el país, i un nombre d’escons per circumscripció alt (15 en la més petita, Lleida)-, s’explica també per l’impacte de la fórmula d’Hondt que sempre premia a les primeres formacions en detriment de les menys votades a l’assignar a les primeres els escons que resten un cop s’han repartit els que han aconseguit assolir la quota mínima per escó. Simplificant: aquests darrers escons es donen als qui els hi en sobren vots enlloc dels que els hi falten aquests mateixos vots pel mínim. El contrari també generaria desproporcionalitat, en aquest cas, sobrerepresentant els partits petits. La fórmula d’Hondt opta per una de les dues possibles desproporcionalitats, contribuint a la governabilitat al afavorir les majories i reduir les forces parlamentàries. El sistema català és millorable, especialment pel que fa a la relació entre electes i electors, però és força raonable.
I si el comparem ara amb l’espanyol? Per començar, l’existència de dues cambres podria permetre una lògica proporcional sense correccions territorials al Congrés que s’equilibraria amb el Senat. Però ni aquest té lògica exclusivament territorial, ni el Congrés té lògica de representació ciutadana pura. De fet, les correccions, les províncies amb pocs escons, la implantació dels partits i la fórmula d’Hondt fan que, en les darreres eleccions, el PP obtingués 137 escons, amb una sobrerepresentació respecte d’un Congrés proporcional d’uns 20 escons extres, 5 en el cas del PSOE. Els perjudicats foren Ciutadans, amb 13 menys, i Podem amb 3 menys. El sistema electoral espanyol sí perjudica el partit d’Arrimadas. I els partits nacionalistes d’àmbit no estatal? Doncs, tradicionalment el PNB ha estat sobrerepresentat, mentre els partits catalans acostumen a tenir una representació força ajustada. Pel que fa a les diferències en el valor dels vots, un vot d’un sorià val 3,9 vegades més que el un d’un barceloní o un madrileny. I això hem d’afegir que, en força províncies petites amb menys de 4 escons a repartir, votar la tercera força es tirar el vot, cosa que no passa en les eleccions catalanes.