És conegut l’episodi bíblic en el que dues dones, que reclamen ser-ne la mare, es barallen per un nadó. Davant de la disputa sense fi, el rei Salomó decideix que el tallin per la meitat. La mare de debò, aleshores, hi renuncia per no perjudicar al seu fill, fet que serveix a Salomó per conèixer la veritable identitat de les dues dones, i donar-li el fill a qui correspon. És evident que hi ha diverses fórmules preferibles a partir el nen per la meitat, des de sortejar-lo a escollir la dona que pot oferir millors condicions per al nen. De fet, la renúncia, tot i permetre superar l’atzucac, és possiblement la pitjor d’elles (el nadó es queda sense la mare) a no ser que la última paraula la tingui un àrbitre com el rei Salomó.
Em porta a col·lasió aquesta metàfora la proposta de fer unes primàries per escollir el candidat (i part de la llista) a l’alcaldia de Barcelona feta pública fa unes setmanes pel filòsof Jordi Graupera. El 20 de març, al teatre Victòria, en Graupera va recordar que més de 400.000 barcelonins han donat suport a la independència en les eleccions al Parlament (i quasi 300.000 en les municipals), però Barcelona en Comú, al ser la llista més votada (176.000), governa la ciutat amb una política totalment aliena al procés sobiranista.
Hi ha diverses vies per fer aflorar aquesta majoria sobiranista, però l’actual sistema electoral municipal ho dificulta. No és possible una segona volta, ni tampoc serveix un pacte post- electoral que no arribi a la majoria absoluta. D’acord amb l’actual sistema per l’elecció d’alcalde, si cap candidat no aconsegueix la majoria absoluta dels vots dels regidors, és escollit automàticament el candidat de la llista més votada. Actualment, ni amb els vots de PDECat, ERC, i CUP sumats s’arribaria a aquesta majoria absoluta. Però els regidors dels dos primers partits junts constituirien la llista més votada (15 sobre 41 regidors). Com també recordava en Graupera, avui els partits independentistes estan més allunyats entre sí que els seus votants, vinculats per un objectiu comú que es considera prioritari.
En el procés sobiranista ja hem vist que els noms i els lideratges sovint han estat un entrebanc que ha frenat l’impuls del carrer. No es pot culpar a ningú si les regles del joc són les que són i no tenim un rei Salomó que premiï al que renuncia de bona fe. Per això un canvi de mètodes és tan important per contribuir a generar intel·ligència col·lectiva.
Aquesta no ha de tenir només a veure amb disposar d’una fórmula (entre d’altres) per superar la “disputa pel nadó”, i centrar-nos en el bé major, sinó que, com també presentava Graupera, hauria de servir per obligar a una competència virtuosa entre candidats que coincideixen en el seu objectiu principal i que podrien tenir la possibilitat, fins i tot, de compartir una mateixa llista, si encara que no fossin el més votat aconseguissin un 15% dels vots de les primàries. La necessitat de confrontar propostes, en aquest entorn de complicitats (desitjades o imposades), pot fer aflorar noves idees per a la ciutat. Deliberació pública de qualitat per contribuir a elaborar un programa electoral comú, en el marc d’un consens general sobre un punt bàsic que és que a Barcelona la frena no ser una capital d’Europa i que fer política municipal prescindint d’aquesta anàlisi es com voler resoldre una equació ignorant-ne un valor fonamental. Reconèixer que Barcelona també té el seu sostre de vidre si no és la capital d’un estat és tan important com assumir que és gairebé impossible aconseguir la independència si el govern de la ciutat més important del país no hi juga.
És segur que la via de les primàries també tindrà problemes, però al menys seran nous. Una de les coses més interessants i cabdals per explicar l’èxit del procés sobiranista és el seu vincle amb noves formes de fer política (consultes, llistes unitàries, incorporació d’independents) i el colideratge ciutadà que, malgrat això, no ha aconseguit plasmar-se en un procés constituent o de debats ciutadans generalitzats. (Em seguiré preguntant, sense sentit, que hagués passat si ja s’haguessin fet.)
Explicitar la connexió entre independència i bon govern, del dia a dia, és imprescindible. I això connecta amb les dues cosmovisions del sobiranisme actual. Els que creuen que cal escriure la darrera línia d’un capítol que el 27-O va quedar inacabat, i els que pensem que el que toca ara és escriure la primera línia d’un nou capítol. Sense renunciar a res de l’aconseguit, ni al fil que ens ha portat fins aquí, entenc que les primàries tenen a veure amb la segona.
Em porta a col·lasió aquesta metàfora la proposta de fer unes primàries per escollir el candidat (i part de la llista) a l’alcaldia de Barcelona feta pública fa unes setmanes pel filòsof Jordi Graupera. El 20 de març, al teatre Victòria, en Graupera va recordar que més de 400.000 barcelonins han donat suport a la independència en les eleccions al Parlament (i quasi 300.000 en les municipals), però Barcelona en Comú, al ser la llista més votada (176.000), governa la ciutat amb una política totalment aliena al procés sobiranista.
Hi ha diverses vies per fer aflorar aquesta majoria sobiranista, però l’actual sistema electoral municipal ho dificulta. No és possible una segona volta, ni tampoc serveix un pacte post- electoral que no arribi a la majoria absoluta. D’acord amb l’actual sistema per l’elecció d’alcalde, si cap candidat no aconsegueix la majoria absoluta dels vots dels regidors, és escollit automàticament el candidat de la llista més votada. Actualment, ni amb els vots de PDECat, ERC, i CUP sumats s’arribaria a aquesta majoria absoluta. Però els regidors dels dos primers partits junts constituirien la llista més votada (15 sobre 41 regidors). Com també recordava en Graupera, avui els partits independentistes estan més allunyats entre sí que els seus votants, vinculats per un objectiu comú que es considera prioritari.
En el procés sobiranista ja hem vist que els noms i els lideratges sovint han estat un entrebanc que ha frenat l’impuls del carrer. No es pot culpar a ningú si les regles del joc són les que són i no tenim un rei Salomó que premiï al que renuncia de bona fe. Per això un canvi de mètodes és tan important per contribuir a generar intel·ligència col·lectiva.
Aquesta no ha de tenir només a veure amb disposar d’una fórmula (entre d’altres) per superar la “disputa pel nadó”, i centrar-nos en el bé major, sinó que, com també presentava Graupera, hauria de servir per obligar a una competència virtuosa entre candidats que coincideixen en el seu objectiu principal i que podrien tenir la possibilitat, fins i tot, de compartir una mateixa llista, si encara que no fossin el més votat aconseguissin un 15% dels vots de les primàries. La necessitat de confrontar propostes, en aquest entorn de complicitats (desitjades o imposades), pot fer aflorar noves idees per a la ciutat. Deliberació pública de qualitat per contribuir a elaborar un programa electoral comú, en el marc d’un consens general sobre un punt bàsic que és que a Barcelona la frena no ser una capital d’Europa i que fer política municipal prescindint d’aquesta anàlisi es com voler resoldre una equació ignorant-ne un valor fonamental. Reconèixer que Barcelona també té el seu sostre de vidre si no és la capital d’un estat és tan important com assumir que és gairebé impossible aconseguir la independència si el govern de la ciutat més important del país no hi juga.
És segur que la via de les primàries també tindrà problemes, però al menys seran nous. Una de les coses més interessants i cabdals per explicar l’èxit del procés sobiranista és el seu vincle amb noves formes de fer política (consultes, llistes unitàries, incorporació d’independents) i el colideratge ciutadà que, malgrat això, no ha aconseguit plasmar-se en un procés constituent o de debats ciutadans generalitzats. (Em seguiré preguntant, sense sentit, que hagués passat si ja s’haguessin fet.)
Explicitar la connexió entre independència i bon govern, del dia a dia, és imprescindible. I això connecta amb les dues cosmovisions del sobiranisme actual. Els que creuen que cal escriure la darrera línia d’un capítol que el 27-O va quedar inacabat, i els que pensem que el que toca ara és escriure la primera línia d’un nou capítol. Sense renunciar a res de l’aconseguit, ni al fil que ens ha portat fins aquí, entenc que les primàries tenen a veure amb la segona.