Què és Catalunya? Un país? Una nació? Un territori? Una comunitat autònoma? Un poble? Una població? El plantejament d’aquestes preguntes pot resultar del tot estèril i mancat de tota practicitat per a alguns; s’equivoquen. La seva resposta esdevé d’una necessitat ineludible, amb conseqüències polítiques de primer ordre.
El dret a decidir intentava superar-les fent un by-pass. Reivindicava -i reivindica- la possibilitat que qualsevol comunitat política institucionalitzada (per exemple, una comunitat autònoma, un estat federal...) pogués accedir a la sobirania, per mitjans democràtics, d’acord amb uns requisits que s’emmirallaven en Quebec i Escòcia. Sembla el corol·lari més lògic de l’expansió del principi democràtic. Es deia: no pot ser que la democràcia tingui aquest “punt cec” i no es puguin decidir les fronteres per mitjans democràtics, abocant qualsevol demanda en aquest sentit a l’ostracisme o la violència.
La legitimitat no raïa en el qui, sinó en el com, a diferència del dret a l’autodeterminació que es fonamenta, des de la seva formulació, en el reconeixement de l’existència de nacions ben definides que per la seva naturalesa, han de poder esdevenir estats sobirans dins del concert internacional.
A Catalunya, el procés sobiranista es va articular sobre ambdues visions successivament. Des de la creació de la Plataforma pel Dret de Decidir i fins a la consulta del 9-N del 2014, la lògica reivindicativa es va centrar en la primera, però no va ser el cas del referèndum de l'1-O del 2017. De dirigir-se a un interlocutor intern, i brandant el marc constitucional, es va passar -per incompareixença- a buscar l’escolta de la interlocució externa i la legalitat internacional. Les propostes de marc de claredat tant dins d’Espanya com a la Unió Europea són iniciatives vigents del paradigma del dret a decidir.
El vincle entre aquests dos enfocaments, entre reivindicació democràtica i nacional, continua sent problemàtic, i pot ser-ho més en els contextos de fluxos migratoris que la globalització accelera i amplifica, i que podem donar per descomptats en els actuals contextos mundials. En aquesta (nova) situació retornen amb nou interès les preguntes amb què iniciava l’article i la necessitat de no confondre ciutadania (drets i deures), nacionalitat (identitat) i residència; així com evidenciar que les nacions sense estat manquen de la majoria d’instruments amb què els estats vinculen ciutadania i nacionalitat, i sovint tampoc poden regular la residència. Només amb aquesta claredat podrem abordar políticament fenòmens mai vistos en certes latituds com que una comunitat nacional pugui ser minoritzada en el seu propi territori històric.
En aquestes circumstàncies, ens podem preguntar: una comunitat nacional minoritzada pot exercir el seu dret a l’autodeterminació democràticament si esdevé una minoria permanent, no ja dins de l’estat, sinó en el territori històric amb què s’identifica? Podria una aplicació ingènua de la regla de la majoria posar en risc drets i llibertats col·lectives, o confrontar-s’hi?
No té cap sentit oposar el principi democràtic al principi de reconeixement nacional, ambdós amb bases de legitimació sòlides. Per això, cal reconèixer, entre d’altres, que tota nació (amb estat o sense) necessita unes garanties en un territori concret perquè els seus membres gaudeixin de llibertat positiva, és a dir, que puguin realitzar-se lliurement desenvolupant els seus trets nacionals. En altres paraules, difícilment es pot “viure en català” si no hi ha cinemes en català (tot i que ningú et prohibeixi parlar aquesta llengua: llibertat negativa), o no es pot ser “nacionalment català” plenament, sense tenir la possibilitat de donar suport a una selecció nacional esportiva catalana.
Garantir aquestes opcions requereix reconèixer els drets nacionals que, com qualsevol altre dret, van més enllà de la regla de la majoria. Igualment, sense una fórmula eficaç per distingir entre ciutadania i nacionalitat, el futur polític d’una nació sense estat sempre requerirà una decisió democràticament presa pel conjunt de la població d’un territori concret. Tornem a les preguntes del principi: un conflicte polític requereix claredat sobre el qui i el com. El reconeixement nacional i el principi democràtic han de poder harmonitzar-se sense dreceres, i sense ignorar la realitat.