El conseller de Cultura Max Cahner, en el primer govern de la Generalitat estatutària, el 1980, va crear la Direcció General de Política Lingüística al davant de la qual nomenà la menorquina Aina Moll, que, al seu torn, establí un Servei d'Assessorament Lingüístic per al coneixement i qualitat de la llengua, amb l'eivissenc Isidor Marí, i un altre de Normalització Lingüística per a l'ús de l'idioma, amb Miquel Strubell. Va ser aquest un equip magnífic, innovador, ple d'entusiasme, que posà els fonaments sobre els quals s'alçà l'edifici de la política lingüística, però al qual les limitacions, dubtes i pors de la política de sempre no li permeteren l'alçada de pisos inicialment desitjada.
Jo vaig incorporar-m'hi poc després, de Tarragona estant, com a tècnic superior en planificació lingüística, un cop superades les oposicions convocades per a aquesta funció, les primeres de la nostra història. Va ser allà on vaig sentir parlar, per primera vegada, de Miquell Strubell i on vaig tenir el goig de conèixer-lo i de poder-lo tractar, regularment, durant els sis anys que vaig ocupar aquella plaça, ja que, després, fins a la meva jubilació, vaig passar a la situació primer de serveis especials i després d'excedència, si bé mai no vaig deixar de tenir-hi un mínim contacte.
Des del minut zero, Strubell se'm presentà com una persona diferent, començant pel nom, que alguns catalanitzaven tot pronunciant-lo Estrubell. Propietari d'un pèl blanc i frondós, enraonava amb un to de veu tan segur com alhora reposat i procurava convèncer per la solidesa dels arguments i no pas per les estridències o el volum del seu parlar, sempre esbossant un amable somriure incipient i una inevitable lluïssor als ulls que encomanava un apassionament serè, tranquil, ben arrelat en la lògica, el sentit comú i la capacitat de raciocini.
Era tot un gentleman, elegant en les formes, educat en el tracte, acurat en l'ús de la paraula i amb un aspecte físic que inspirava un cert respecte. Amb tots aquests trets simultanis, podria passar ben bé per un membre de la cambra dels lords. El seu ús perfecte, natural, nadiu, de l'anglès, sempre m'havia semblat que es mantenia, com a estructura profunda, inconscient, quasi imperceptible, en la cadència i la fonètica del seu català habitual, o almenys és així com jo ho percebia. Un català de pronúncia exquisida i precisió detallista, d'altra banda.
De conversa agradable i posat distingit, amb el temps vam anar establint una relació personal cordial i afable, reforçada en saber que la Carme, la muller, era de família originària de l'Ametlla de Mar, "La Cala", com també n'és part de la meva. De seguida em van arribar comentaris en veu baixa que me'l situaven des del punt de vista de la nissaga familiar. No pas per la banda paterna, amb un pare expilot de la RAF durant la II Guerra Mundial que va encomanar-li la passió per volar, sinó per la materna. "És el nét del doctor Trueta!", xiuxiuejaven, prop seu, amb una barreja d'admiració i estima.
Director de l'Institut de Sociolingüística Catalana, vicepresident del Consorci per la Normalització Lingüística, secretari del Consell Social de la Llengua Catalana i director d'activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, va ser també director adjunt dels estudis d'Humanitats i Filologia de la UOC, on dirigí la Càtedra de Multilingüisme. Tot i que, professionalment, excel·lí en l'àmbit de la planificació lingüística, en realitat la seva formació, a la universitat del seu Oxford natal, va ser en Psicologia i Fisiologia, especialitat en què es titulà, com féu més endavant amb un màster de Sociologia de l'Educació a la universitat de Londres i en Psicologia a la UAB.
Autor d'obres capdavanteres com Llengua i població a Catalunya (1981), coordinà Estudis i propostes per a l'extensió de l'ús social de la llengua catalana (1991), alguns informes per al Parlament Europeu sobre les minories lingüístiques d'Estats en procés d'integració a la UE, així com sobre els idiomes europeus amb un ús més reduït. També escriví, en col·laboració, La llengua catalana a l'àrea barcelonina (1986) i The Catalan Language: Progress towards normalisation (1991), entre altres títols, a més de capítols propis en un nombre important de llibres col·lectius. Assessor del Consell d'Europa i de l'OSCE, visità nombrosos països per conèixer-ne, directament, la realitat lingüística per a coordinar la recerca sobre el projecte Euromosaic.
Conseqüent amb la idea que la ciència no té pàtria, però els científics sí, fou un dels quatre fundadors de l'ANC, com abans de Sobirania i Progrés, i aplicà a la política el bagatge de psicologia acumulat durant dècades, com quan sostenia que calia defensar el projecte emancipador "amb càrrega emotiva positiva. Parlant de construir un país nou, de l'oportunitat de fer les coses més bé; i dobles negatius com ara posant fi a les coses que van malament (la lentitud de la justícia, l'atur, la corrupció...".
Germà del polític, escriptor i activista Toni Strubell, fins al darrer moment ha estat al peu del canó, denunciant la manipulació de la realitat catalana per part dels mitjans d'informació espanyols i ens ha deixat com a testament cívic el seu darrer escrit, la Carta a Europa, on reivindica el dret a l'autodeterminació dels pobles i denuncia la renúncia d'Europa als valors europeus.
Jo vaig incorporar-m'hi poc després, de Tarragona estant, com a tècnic superior en planificació lingüística, un cop superades les oposicions convocades per a aquesta funció, les primeres de la nostra història. Va ser allà on vaig sentir parlar, per primera vegada, de Miquell Strubell i on vaig tenir el goig de conèixer-lo i de poder-lo tractar, regularment, durant els sis anys que vaig ocupar aquella plaça, ja que, després, fins a la meva jubilació, vaig passar a la situació primer de serveis especials i després d'excedència, si bé mai no vaig deixar de tenir-hi un mínim contacte.
Des del minut zero, Strubell se'm presentà com una persona diferent, començant pel nom, que alguns catalanitzaven tot pronunciant-lo Estrubell. Propietari d'un pèl blanc i frondós, enraonava amb un to de veu tan segur com alhora reposat i procurava convèncer per la solidesa dels arguments i no pas per les estridències o el volum del seu parlar, sempre esbossant un amable somriure incipient i una inevitable lluïssor als ulls que encomanava un apassionament serè, tranquil, ben arrelat en la lògica, el sentit comú i la capacitat de raciocini.
Era tot un gentleman, elegant en les formes, educat en el tracte, acurat en l'ús de la paraula i amb un aspecte físic que inspirava un cert respecte. Amb tots aquests trets simultanis, podria passar ben bé per un membre de la cambra dels lords. El seu ús perfecte, natural, nadiu, de l'anglès, sempre m'havia semblat que es mantenia, com a estructura profunda, inconscient, quasi imperceptible, en la cadència i la fonètica del seu català habitual, o almenys és així com jo ho percebia. Un català de pronúncia exquisida i precisió detallista, d'altra banda.
De conversa agradable i posat distingit, amb el temps vam anar establint una relació personal cordial i afable, reforçada en saber que la Carme, la muller, era de família originària de l'Ametlla de Mar, "La Cala", com també n'és part de la meva. De seguida em van arribar comentaris en veu baixa que me'l situaven des del punt de vista de la nissaga familiar. No pas per la banda paterna, amb un pare expilot de la RAF durant la II Guerra Mundial que va encomanar-li la passió per volar, sinó per la materna. "És el nét del doctor Trueta!", xiuxiuejaven, prop seu, amb una barreja d'admiració i estima.
Director de l'Institut de Sociolingüística Catalana, vicepresident del Consorci per la Normalització Lingüística, secretari del Consell Social de la Llengua Catalana i director d'activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, va ser també director adjunt dels estudis d'Humanitats i Filologia de la UOC, on dirigí la Càtedra de Multilingüisme. Tot i que, professionalment, excel·lí en l'àmbit de la planificació lingüística, en realitat la seva formació, a la universitat del seu Oxford natal, va ser en Psicologia i Fisiologia, especialitat en què es titulà, com féu més endavant amb un màster de Sociologia de l'Educació a la universitat de Londres i en Psicologia a la UAB.
Autor d'obres capdavanteres com Llengua i població a Catalunya (1981), coordinà Estudis i propostes per a l'extensió de l'ús social de la llengua catalana (1991), alguns informes per al Parlament Europeu sobre les minories lingüístiques d'Estats en procés d'integració a la UE, així com sobre els idiomes europeus amb un ús més reduït. També escriví, en col·laboració, La llengua catalana a l'àrea barcelonina (1986) i The Catalan Language: Progress towards normalisation (1991), entre altres títols, a més de capítols propis en un nombre important de llibres col·lectius. Assessor del Consell d'Europa i de l'OSCE, visità nombrosos països per conèixer-ne, directament, la realitat lingüística per a coordinar la recerca sobre el projecte Euromosaic.
Conseqüent amb la idea que la ciència no té pàtria, però els científics sí, fou un dels quatre fundadors de l'ANC, com abans de Sobirania i Progrés, i aplicà a la política el bagatge de psicologia acumulat durant dècades, com quan sostenia que calia defensar el projecte emancipador "amb càrrega emotiva positiva. Parlant de construir un país nou, de l'oportunitat de fer les coses més bé; i dobles negatius com ara posant fi a les coses que van malament (la lentitud de la justícia, l'atur, la corrupció...".
Germà del polític, escriptor i activista Toni Strubell, fins al darrer moment ha estat al peu del canó, denunciant la manipulació de la realitat catalana per part dels mitjans d'informació espanyols i ens ha deixat com a testament cívic el seu darrer escrit, la Carta a Europa, on reivindica el dret a l'autodeterminació dels pobles i denuncia la renúncia d'Europa als valors europeus.